dissabte, 27 de febrer del 2010

Eivissa, 15 de Febrer de 2010.

Informació objectiva.
Definició de llengua i àmbits des d’on es pot estudiar. Des del punt de vista sociolingüístic veiem l’àmbit i la història. Des de els àmbits veiem la parla i la llengua. Dins la parla, entre d’altres, definim la varietat estàndard i des de la llengua definim el conflicte lingüístic, que dona lloc al bilingüisme, a la substitució o a la normalització, i produeix les llengües minoritzades o la diglòssia.


A més hem llegit a classe l’article «Quina és la nostra llengua?» de I. Marí, La nostra pròpia veu, Eivissa, Institut d’Estudis Eivissencs, 1984.

Què s’ha de fer?

Arran la lectura d’aquest article hem de contestar la següent qüestió: si una persona et diu que l’eivissenc no és català o que el català no és eivissenc, què li respondràs?



Suposo que la meva resposta dependria de l’actitud amb la qual l’altra persona afirmés aquesta sentència. Però el més segur és que, jo primer, li preguntés per què pensa això.


Amb certesa, aquesta persona argumentaria que, el català i l’eivissenc, són llengües diferents perquè tenen poques semblances fonètiques en la pronunciació d’algunes vocals, grups vocàlics o paraules; perquè utilitzem paraules dissemblants per designar una mateixa cosa, com per exemple lletuga i enciam; o perquè simplement no volen relacionar-se amb els altres parlants i pensen que la seva llengua només la parlen ells.


Arran aquest tipus de respostes podem saber quina mentalitat, cultura o coneixements té aquesta persona. Per tant, hauríem de decidir si intentar explicar-li, d’una manera coherent, educada, respectuosa i clara, perquè el català, l’eivissenc, el valencià i totes les altres varietats geogràfiques són la mateixa llengua o sinó, simplement, dir-li, amb educació, que això que afirma no és cert, però si ho vol seguir pensant és cosa seva.

Si optés per explicar-li, li diria, igual que I. Marí a «Quina és la nostra llengua?», que el català i l’eivissenc són com l’espanyol de Madrid o de Castella i el de l’Argentina, són la mateixa llengua, però amb diferències mínimes que no són prou profundes com per a anomenar-les llengües desiguals. D’igual manera, dos germans del mateix pare i de la mateixa mare, s’assemblen en algunes coses però no són talment iguals. Així doncs, aquestos germans, encara que tinguin característiques que no els facin idèntics no deixaran mai de ser germans, i d’igual forma, el català de Catalunya i el d’Eivissa no seran mai llengües totalment oposades ni diferents.


I si veig que aquesta persona s’interessa pel tema li posaria l’exemple que Jesús Tuson i Bernat Joan i Marí posen als seus escrits, Patrimoni natural; Elogi i defensa de la diversitat lingüística i «Ecolingüistes», respectivament. Ambdós comparen la diversitat lingüística amb la diversitat natural, la riquesa animal i vegetal, i asseguren que sovint hi ha veus que denuncien els perills d’una regressió que provocaria una reducció de les espècies. Però “no són tan eloqüents (ni tan urgents) les veus que reclamen la pervivència de la diversitat lingüística i, fins i tot, hi ha el sentiment prou generalitzat que l’existència de llengües diferents crea problemes de comunicació”, diu Tuson. Per tant, hem de reivindicar la pluralitat de llengües, les diferents maneres de veure el món, de la mateixa manera que lluitem per la diversitat vegetal i animal.


Amb això, crec, que la persona que deia que el català i l’eivissenc no són la mateixa llengua, ja en té prou per ser la primera sessió en la qual s’inicia cap al camí de la veritat.

Recerca:


  • Quina és la llengua pròpia de les Illes Balears segons l’Estatut?:
LLEI ORGÀNICA 1/2007, de 28 de febrer, de reforma de l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears.
Article 4: La llengua pròpia.

La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial.

Reflexió: què he après?

Després de llegir El valencià és una llengua diferent? de Maria Josep Cuenca, Patrimoni natural: Elogi i defensa de la diversitat lingüística de Jesús Tuson, Català normalitzat en un món multilingüe de Bernat Joan i Marí i l’article, de Santi Capellera i Rabassó, «El valencià i el català, una mateixa llengua» segueixo sense entendre perquè és tan difícil reconèixer que el català de València, el de Catalunya i el de les Illes Balears és el mateix.

Que la mateixa llengua tingui diferents noms no vol dir que siguin llengües dissemblants, sinó que tenen característiques distintes però que aquestes no són prou nombroses com per a considerar-les desiguals. Ja que la Enciclopèdia Catalana considera el valencià, l’eivissenc, el mallorquí, el menorquí, el formenterer, el lleidatà, l'empordanès, el fragatí, etc., com a subdialectes del català central. Per tant, són formes territorials d'ús del català “que formen part d’un mateix sistema lingüístic”[1].

Així doncs no podem permetre “la fragmentació de la nostra llengua”[2], perquè si ens separem no podrem aconseguir allò que és beneficiós per a tots; la normalització.

[1] CAPELLERA i RABASSÓ, Santi. «El valencià i el català, una mateixa llengua», a http://www.naciodigital.cat/, 8/05/2008.
[2] Ídem.


Eivissa, 8 de Febrer de 2010.

Informació objectiva.
Presentació de l’assignatura i explicació de les activitats que, en aquesta, durem a terme, com per exemple: el Quadern de Bitàcola.

Què s’ha de fer?
Hem de llegir dos article:
  • «Ecolingüistes» de Bernat Joan i Marí.
Després de llegir aquest article hem faig la mateixa pregunta que el senyor Bernat Joan i Marí; si som capaços de preservar la pluralitat d’espècies animals i vegetals, per què no som capaços de preservar la diversitat de llengües? Què passa? Què aquestes no són prou importants per a explicar la nostra identitat o per explicar la nostra història i per això ens és igual perdre-les?
  • «Quina és la nostra llengua?» de I. Marí a La nostra pròpia veu, Eivissa, Institut d’Estudis Eivissencs, 1984.
Tot seguit de llegir l’article he pensat: de veritat som tan egoistes de creure’ns que l’eivissenc és una llengua independent del català? És que és un pensament contradictori, ja que si admetem que els argentis parlen castellà o espanyol, encara que no visquin a Castella o a Espanya. Doncs si això ho reconeixem, per què no podem acceptar que els eivissencs, els formenterers, els mallorquins, els menorquins, els valencians,... parlen català?
A més, hem de llegir les vint-i-quatre primeres pàgines (Introducció i «Un món multiligüe») de Català normalitzat en un món multilingüe de Bernat Joan i Marí.


Aquest primer capítol dona peu a reflexionar envers el procés de normalització de la llengua catalana i la influència que tenim els parlant sobre aquest procés, i sobretot els mestres. És a dir, davant la desaparició de les llengües i el concepte d’aquestes hi ha dos punts de vista, segons Bernat Joan: és pot considerar la llengua com únicament un instrument de intercomunicació, per tant ens és indiferent si desapareix una llengua, perquè ja trobarem una altra més forta o més adient (com les espècies, que només sobreviuen les més fortes) per transmetre el que volem dir; O és pot considerar que la llengua és una manera de veure, percebre, entendre i construir el món, per tant si perdem una llengua és la humanitat qui perd un tros de si mateixa.

Recerca.
Què és un Quadern de Bitàcola?

“Weblog, blog, bitácora, bloc.
La nomenclatura al voltant d’aquest mitja de publicació personal electrònica reflecteix la dificultat que encara presenta la definició dels blocs. El terme weblog va ser utilitzat per primera vegada el 1997 per Jan Barger per definir els diaris electrònics personals, editats i publicats amb eines informàtiques d’ús molt senzill, que permetien abocar a la xarxa amb periodicitat regular textos breus ordenats cronològicament. En el seu origen, weblog ajuntava la referència al format web de publicació electrònica amb el verb anglès to log –anotar- i l’expressió nàutica log on ship –quadern de bitàcola o diari d’abord. Una associació de les accions de registre i navegació que en anglès aviat va evolucionar cap a l’expressió abreviada de blog, i que en espanyol va derivar cap a bitácora i cuaderno de bitácora. L’adaptació en castellà va provar que sovint fos traduïda al català com bitàcola i quadern de bitàcola, fins al punt que va ser adoptada oficialment per molts usuaris, estudiosos, gran par dels mitjans de comunicació en català i, fins i tot, per diversos serveis d’allotjament i gestió de diaris personals. Finalment, el Centre de Terminologia Termcat ha fixat “bloc” com l’expressió més adient en català, mentre atribueix weblog i blog a l’anglès; blog i bitácora a l’espanyol; i blogue i carnetweb al francès.”

En informàtica, un bloc o bitàcola, de l'anglès blog, és un diari interactiu personal a Internet. Un bloc està dissenyat per a que, com a un diari, cada article tingui data de publicació, de tal forma que la persona que escriu i els que llegeixen puguin seguir un camí de tot el que s'ha publicat i editat.
En cada missatge o article d'un bloc els lectors poden escriure comentaris (si l'autor ho permet) i aquest, al seu torn, donar-los resposta. Cada bloc té el seu propi tema i n'hi ha de tipus personal, econòmic, periodístic, tecnològic, educatiu, polític, etc.

Un quadern de bitàcola és un llibre de bord on són anotades les principals incidències de la navegació d'un vaixell.

Reflexió: què he après?
El que més m’ha cridat l’atenció és la següent afirmació que fa l’escriptor a la pàgina vint: “Als que no parlen català perquè som a Espanya se’ls acabaria l’argument fonamental si els Països Catalans [...] no fossin Espanya”[1]. Això el que, en el fons, ens està dient, és que encara hi ha gent que pensa que no tenim dret a parlar català o que no és educat dirigir-nos a algú parlant en català, sense sabre si el parla o no.

Personalment pensava que vivint en una societat tant tolerant, com en la que diuen que estam, això ja no ocorria. És a dir, no ens pareix de mala educació que un turista resident (anglès, alemany, francès, etc.), vivint a les illes des de fa vint anys, no sigui capaç de saludar o ni que fos dir dos paraules en la nostra llengua (català o castellà), però si ens pareix malintencionat que un catalanoparlant, en la seva pròpia terra, digui “Bon dia” en entrar a una botiga a comprar. ¡És realment incoherent!

[1] JOAN i MARÍ, Bernat. «Un món multilingüe», Català normalitzat en un món multilingüe, Mallorca, Editorial Moll, 2009, pàg. 20.

hola

hola