dissabte, 24 d’abril del 2010

Eivissa, 19 d’abril de 2010.

Informació objectiva.
Avui hem comentat algunes de les errades que, en general, hem comès a la redacció de les qüestions envers els llibres de Bernat Joan i Marí (Català normalitzat en un món multilingüe i Sociolingüística a l’aula).

Havia errades de tipus vocàlic, com la carència d’accents a les següents paraules: el verb ser (és), la paraula bé, desaparèixer, més (de quantitat), té (de tenir), per què (en pregunta), entre altres. Del tipus consonàntic, la paraula canvi amb /m/ en comptes de amb /n/. A la morfosintaxi hem realitzat errades del tipus: escriure preposició davant de que, escriure “a causa de que” en comptes de “a causa del fet que”, escriure “tinc que anar-hi” en comptes de “he d’anar-hi”, entre altres. I les errades de tipus lèxic que hem comès són: escriure aconseguir de manera incorrecta i posar “una avantatge” en comptes “d’un avantatge”.

Tot seguit hem realitzat, per equips de set persones, un consens sobre les qüestions contestades que més es repetien i sobre les preguntes no contestades que no es repetien. Arribant així, a una selecció de interrogacions molt variades, com: en el caire de les no contestades; L’anglès s’ha de veure com l’espanyol envers el català?, Si a l’escola d’infants s’ensenya en català, per què a l’escola d’adults no?, Què s’hauria de fer per conscienciar a la societat de la importància del català i de perquè hi ha que fer un esforç per preservar-lo?, Són suficients les eines existents per la difusió i aprenentatge del català?... i en les qüestions contestades; Què és el català?, Quina diferència hi ha entre una llengua minoritària i una llengua minoritzada?, Quina diferència hi ha entre normalització i normativització?, Quina és la situació del català a les Illes Balears?, Quina és la situació del català envers la constitució Europea?, entre altres.

Què s’ha de fer?
Després de parlar sobre les preguntes, la tasca d’avui és buscar el Marc Europeu comú de referència per a les llengües: aprendre, ensenyar, avaluar. I contestar les següents qüestions:
  • Què és?

És un document que proporciona unes bases comunes per a l’elaboració de programes de llengua, objectius, continguts, mètodes d’aprenentatge, etc. de manera que es descriu d’una manera exhaustiva el que han d’aprendre a fer els aprenents d’una llengua a l’hora de comunicar-se i quins coneixements i habilitats han d’adquirir per tenir un domini determinat d’una llengua.

Però, de cap manera, aquest document dona solucions a qüestions o problemes concrets, sinó més aviat vol presentar diferents opcions per a que l’usuari reflexioni sobre la seva pràctica habitual i així ell mateix pugi solucionar les seves problemàtiques.

  • Quins són els seus objectius?

Podríem dir que el seu màxim objectiu és donar a conèixer tots els recursos i eines existents per a que les persones d’aquest món puguin aprendre d’una forma reflexiva, harmònica i autònoma. D’aquí podem extreure alguns objectius més propers, com són:

- Assegurar que la població tingui al seu abast els mitjans necessaris per a poder conèixer les llengües del altres estats membres de la Unió Europea i així satisfer les seves necessitats de comunicació.

- Promoure, animar i donar suport a tots els docents i aprenents de les llengües. És a dir, fonamentar l’ensenyament i l’aprenentatge en les necessitats dels aprenents, adequar els objectius, desenvolupar mètodes i materials i desenvolupar instruments d’avaluació.

- Promoure la investigació i el desenvolupament per a que els diferents tipus d’aprenents puguin adquirir un domini comunicatiu de la llengua adequat a les seves necessitats concretes. Això implica: equipar tots els europeus per als reptes d’una mobilitat internacional; promoure la comprensió mútua, la tolerància, el respecte a les identitats i a la diversitat cultura; mantenir i desenvolupar la riquesa i la diversitat cultural europea; desenvolupar habilitats de comunicació entre fronteres; evitar els perills de la marginació; i promoure mètodes d’ensenyament que reforcin la independència de pensaments.

  • Llegeix l’apartat sis i extreu alguns punts o frases rellevants.

“Els enunciats sobre les finalitats i els objectius de l’ensenyament i de l’aprenentatge de llengües s’haurien de fonamentar en l’apreciació de les necessitats dels aprenents i de la societat, en les tasques, les activitats i els processos que els aprenents han de realitzar a fi de satisfer aquestes necessitats” (pàg. 195).

“Si bé l’usuari de la llengua ha de desplegar totes les capacitats presentades en aquests capítols per fer front de manera eficaç al repertori complet d’actes comunicatius, no tots els aprenents voldran o necessitaran adquirir-les en una altra llengua. Per exemple, alguns aprenents no tindran cap interès en la llengua escrita. Uns altres, al contrari, només s’interessaran per la comprensió de textos escrits. Però això no vol dir que aquests aprenents s’hagin de limitar, respectivament, a les formes orals o escrites de la llengua” (pàg. 166).

“Per exemple, gran part del que s’anomena “coneixement del món” es pot considerar que són els coneixements previs que ja formen part de la competència general de l’aprenent com a resultat de la seva pròpia experiència de la vida o de l’ensenyament rebut en llengua materna. El problema pot ser trobar a la L2 l’equivalent adequat que correspongui a una categoria nocional de la L1. Es tracta de decidir quins coneixements nous s’han d’aprendre i quins es poden considerar com a adquirits. El problema apareix quan un camp conceptual concret s’organitza de manera diferent a la L1 i a la L2, la qual cosa ocorre amb freqüència, de manera que la correspondència dels significats de la paraula de vegades és parcial o inexacta” (pàg. 166).

“Adonar-se dels errors fonètics i desfer-se de comportaments que han esdevingut automàtics quan ja s’ha fet una aproximació quasi completa a les normes pot ser molt més costós (en temps i esforç) del que ho hauria estat a l’inici de l’aprenentatge, especialment en una edat precoç.
Aquestes consideracions signifiquen que els objectius adequats per a una etapa concreta de l’aprenentatge d’un aprenent en particular o d’un tipus d’aprenent d’una edat determinada no poden derivar necessàriament d’una lectura directa i literal de les escales proposades per a cada paràmetre. Cal prendre decisions en cada cas” (pàg. 167).

El perfil pluricultural es diferencia del perfil plurilingüe (per exemple, es pot tenir un bon coneixement de la cultura d’una comunitat, però un coneixement pobre de la seva llengua; o es pot donar el cas que es tingui un coneixement pobre d’una comunitat, però que la llengua predominant d’aquesta comunitat es domini bé” (pàg. 167).

Un altre tret de la competència plurilingüe i pluricultural és que no consisteix en una simple suma de competències monolingües, sinó que permet fer combinacions i alternances de diferents tipus. És possible procedir a l’alternança de codis en el curs del missatge o recórrer a formes de parlar bilingües. Així, un únic repertori més ric d’aquest tipus permet escollir les estratègies per a l’acompliment de les tasques, recolzant-se, quan les circumstàncies ho permeten, en la variació interlingüística i les alternances de llengua” (pàg. 168).

“A més a més, aquesta experiència del plurilingüisme i del pluriculturalisme:
  • aprofita les competències sociolingüístiques i pragmàtiques preexistents i, a la vegada, les incrementa;[...]
  • per la seva naturalesa, perfecciona el coneixement del saber aprendre i la capacitat d’establir relacions amb altres persones i situacions noves.

Per tant, una competència plurilingüe i pluricultural també pot accelerar d’alguna manera els aprenentatges posteriors en les àrees lingüístiques i culturals. I això s’esdevé encara que la competència plurilingüe i pluricultural sigui desigual i que el domini de la llengua continuï sent parcial” (pàg. 168 i 169).
Però, “no és estrany que l’aprenentatge d’una llengua i el contacte amb una cultura estrangera reforci els estereotips i els prejudicis enlloc de reduir-los”. Ara bé, aquestos prejudicis i estereotips es poden superar amb “el coneixement de diferents llengües, que, al mateix temps, enriqueix el potencial d’aprenentatge” (pàg. 169).

“És important fomentar el respecte a la diversitat de llengües i insistir en la importància d’aprendre més d’una llengua estrangera en el context escolar” (pàg. 169).

“Definir els objectius d’ensenyament o aprenentatge, no és un simple exercici estilístic. Il·lustra la possible diversitat de les finalitats de l’aprenentatge i la varietat d’ofertes d’ensenyament que es poden trobar. El fet de perseguir un objectiu específicament formulat significa que l’assoliment de l’objectiu establert conduirà a altres resultats que no s’havien assenyalat en concret o que no es consideraven d’interès principal. [...] Per posar un exemple senzill, dir als infants que l’activitat que se’ls proposa els permetrà jugar al joc de les “Famílies” en una llengua estrangera (amb l’objectiu de dur a terme una possible “tasca”) també pot ser una manera de motivar l’aprenentatge del vocabulari relacionat amb els diversos membres de la família (part del component lingüístic d’un objectiu comunicatiu més ampli)” (pàg. 173).

Diferencia entre adquisició i aprenentatge:
  • “Adquisició de llengua es pot utilitzar com a terme general o limitat a: les interpretacions de la llengua dels parlants no nadius en funció de teories actuals sobre gramàtica universal,[...] que interessa poc els docents, o [...] com el coneixement adquirit en contextos no formals i la capacitat d’utilitzar una llengua estrangera com a resultat d’un contacte directe amb la llengua o d’una participació directa en actes comunicatius”.
  • I l’aprenentatge de llengua, que és el procés mitjançant el qual s’aconsegueix la capacitat lingüística com a resultat d’un procés planificat sobretot a través d’estudis formals en un centre educatiu” (pàg. 174).

Com aprenen els alumnes?
“Actualment no hi ha un consens prou fonamentat en la recerca pel que fa a la manera com aprenen els alumnes. [...] Però alguns teòrics creuen que les capacitats humanes de processament d’informació són prou sòlides per permetre que una persona pugui adquirir una llengua i la pugui utilitzar, tant per a la comprensió com per a l’expressió, només havent estat en contacte amb una quantitat suficient i comprensible d’aquesta llengua. Creuen que el procés d’adquisició és inaccessible a l’observació o a la intuïció i que no es pot facilitar amb una manipulació conscient, ja sigui mitjançant l’ensenyament o amb mètodes d’estudi. Segons aquests teòrics, el millor que pot fer un professor és crear un entorn lingüístic com més ric millor perquè s’hi pugui produir l’aprenentatge sense un ensenyament acadèmic.
[...] A l’extrem oposat, altres teòrics consideren que els estudiants que han après les regles necessàries de gramàtica i un vocabulari suficient seran capaços de comprendre i d’utilitzar la llengua segons la seva experiència anterior i el seu sentit comú, sense cap necessitat de practicar. [...]
La major part dels estudiants, dels docents d’ensenyaments reglats i dels serveis de suport pedagògic segueixen pràctiques més eclèctiques i reconeixen, d’una banda, que els aprenents no aprenen necessàriament allò que els docents ensenyen i, d’una altra, que cal una aportació de llengua substancial, contextualitzada i intel·ligible, així com oportunitats d’utilitzar la llengua de manera interactiva. També reconeixen que l’aprenentatge es facilita sobretot en les condicions artificials de la classe, mitjançant la combinació d’aprenentatge conscient i de pràctica suficient [...]” (pàg. 175).

“La majoria aprenen d’una manera reactiva, és a dir, seguint les instruccions i fent les activitats que proposen els docents i els manuals. Tanmateix, quan l’ensenyament pròpiament dit s’atura, l’aprenentatge posterior s’ha de fer d’una manera autònoma. L’aprenentatge autònom es pot promoure si es considera que aprendre a aprendre forma part integrant de l’aprenentatge de la llengua” (pàg. 177).

“Un principi metodològic fonamental del Consell d’Europa ha estat que els mètodes utilitzats en l’ensenyament, l’aprenentatge i la recerca siguin [...] eficaços. [...] L’eficàcia depèn de les motivacions i característiques dels aprenents, així com dels recursos, tant humans com materials, que puguin posar-se en pràctica” (pàg. 177).

“Els docents haurien d’adonar-se que les seves accions –que reflecteixen les seves actituds i les seves capacitats– són una part molt important de l’entorn de l’aprenentatge o adquisició d’una llengua. Es presenten com a models que els alumnes poden seguir en l’ús futur que facin de la llengua i en la seves pràctiques com a futurs docents” o parlants. (pàg. 179).

“Els textos orals o escrits que es proposen als aprenents han de ser autèntics. És a dir, produïts amb finalitats comunicatives i no amb la intenció d’ensenyar llengua. Per exemple, els textos autèntics seleccionats, classificats per ordre de dificultat i/o parcialment modificats per tal que siguin adequats a l’experiència, als centres d’interès i a les característiques de l’aprenent” (pàg. 181).

“S’ha de trobar un equilibri pel que fa als objectius educatius principals del desenvolupament de la competència pluricultural dels aprenents.
De quina manera, doncs, s’haurien de tractar les competències generals, no específicament lingüístiques, en els cursos de llengua? Tractant-les ad hoc si n’hi ha necessitat i en el moment que calgui” (pàg. 184).

Màxim objectiu: “promoure el desenvolupament dels alumnes o estudiants com a usuaris i aprenents de llengües, independents i responsables” (pàg. 185).

“El desenvolupament de les competències lingüístiques de l’aprenent és un aspecte central i indispensable de l’aprenentatge de llengües,” [...] que està íntimament relacionat “amb el vocabulari, la gramàtica, la pronunciació i l’ortografia” (pàg. 185).

Les faltes d’actuació es produeixen quan l’usuari o aprenent és incapaç de posar en acció les competències adequadament. [...]” (pàg. 191).

“Les faltes i els errors són la prova de la voluntat que té l’aprenent de comunicar-se malgrat els riscos” [...] i “són inevitables” [...], en tant en quant, “són el producte transitori del desenvolupament”. A més, “els errors no només s’haurien de corregir sinó que també s’haurien d’analitzar i explicar en el moment oportú” (pàg.191).

Reflexió: què he après?
Pens que aquesta frase és una bona conclusió i una bona reflexió o una bona eina de reflexió per qui encara no ho ha fet:
«The more the children interact with the material, the teacher and each other, the more they will learn» Sarah Phillips.

dissabte, 17 d’abril del 2010

Eivissa, 12 d’abril de 2010.

Informació objectiva.
Avui hem seguit parlant de les qüestions sociolingüístiques que hi ha al llibre Sociolingüística a l’aula de Bernat Joan i Marí, destacant alguns conceptes importants.

Què s’ha de fer?
Hem de reflexionar envers aquestos conceptes importants, mirar la pàgina web de http://www.xtec.cat.lic.es/, que per mi està molt relacionada amb la web http://www.edu365.cat/, de la qual ja hem parlat en aquest bloc.

Recerca.
  • Què és llenguadoc?

Llenguadoc és una regió històrica d'Occitània, dividida entre quatre regions franceses i Ocupa una superfície d'uns 42.700 km².
Llengua d'oc és l’article principal de l’occità. El nom fa referència a la llengua occitana que es parla en aquesta regió i en d'altres veïnes. El nom de la llengua ve de la paraula oc que en occità medieval i actual significa sí, en contrast amb la llengua parlada més al nord o llengua d'oïl. El mot oc prové del llatí hoc (això), mentre que oïl es va derivar del llatí hoc ille.

  • Què és llengua d’oïl?

La llengua d'oïl (llengua en la que « oïl » vol dir « sí ») va ser llengua romànica que va evolucionar i va formar les anomenades llengües d'oïl; una de les llengües d'oïl ha esdevingut el francès. El francès que conté igualment elements de vocabulari i de sintaxi d'occità (llengua d'oc) i d'altres idiomes.
Les llengües d'oïl, llengües regionals de França segons la llista establerta, sobre la base de l'informe d'abril del 1999, pel professor Bernard Cerquiglini, són: Borgonyó-morvandià, Xampanyès, Franc-comtès, Francès, Gal·ló, Lorenès, Mayennais, Normand, Picard, Poiteví-saintongès i Való.
Distribució de les llengües d'oïl (en groc i verd) i els dialectes de les altres llengües de França.



Envers les qüestions sociolingüístiques, els conceptes o les preguntes que més m’han cridat l’atenció són les següents:
  • Per què l’ordre establert juga en contra del procés de normalització lingüística catalana?
Perquè la major part de la societat accepta la necessitat del bilingüisme català - castellà o directament el predomini de l’espanyol. Ja que als Països Catalans la llengua constitueix l’element fonamental entre les senyes d’identitat nacional.
  • Per què hi ha tant interès en defensar les varietats geogràfiques catalanes en front de la varietat estàndard?
Bàsicament per dividir els parlants d’aquesta llengua i aconseguir que no es posin mai d’acord envers la llengua. És a dir, les intencions d’aquestes persones, que han promogut la defensa de les modalitats insulars, no són les de preservar la llengua sinó més aviat de eradicar-la.
  • Què és el secessionisme lingüístic?
És un moviment que propugna la separació lingüística. És a dir, és tot el contrari de lo que pretén la normalització i a més el seu objectiu és aconseguir un conflicte per tal de dividir la societat.
  • Quins són els principals criteris per a l’oficialitat lingüística?
Els principals criteris són dos, el de personalitat i el de territorialitat. Segons el criteri de personalitat, un ciutadà té el dret de anar per tot el seu Estat utilitzant oficialment la seva llengua, però això també implica que totes les altres persones que atenguin aquest ciutadà tindran el deure d’atendre aquesta persona en la seva llengua. I segons el criteri de territorialitat, les llengües d’un determinat territori gaudeixen de la condició d’oficials.
  • Què és el xovinisme?
Segons l’Enciclopèdia Catalana és l’excessiva admiració pel propi país, que desfigura la realitat nacional i crea desinterès o fins menyspreu per altres cultures i països.
  • Per què els europeus residents a les Illes aprenen primer l’espanyol que el català?
Perquè quan arriben aquí entenen que la llengua que sap tothom i la que tothom usa i respecta és el castellà. Així doncs, per economia lingüística aprenen primer el castellà que no pas el català, encara que tots els textos legals proclamin el català com a llengua pròpia. Conseqüentment, arriben a la conclusió que no és tant important el que estigui establert com a llengua pròpia, sinó quina és la llengua d’ús.
  • Per què és tan important consolidar l’ús del registre estàndard d’una llengua?
Perquè tota llengua que no tingui varietat estàndard té àmbits vetats molt importants i per tant té tots els requisits per a no sobreviure en aquesta societat on subsisteix el més fort i el més intel·ligent.

Algunes altres qüestions que es poden extreure i contestar a ran de la lectura del llibre Català normalitzat en un món multilingüe i l’ajuda d’una bona enciclopèdia.

  • La llengua és un bé públic o un bé privat?

Segons Xavier Sala-i-Marin al seu escrit «Liberalisme Econòmic i Ultranacionalisme Espanyol» (1998): “Els productes que poden ser utilitzats simultàniament per més d’una persona s’anomenen béns públics.[...]

Un altre atribut que tenen els productes “normals” és que, el consum per part d’una persona no té cap efecte directe sobre la resta de persones. El fet que jo mengi butifarra no fa mal a ningú. Aquesta és una característica que comparteixen molts altres béns, però no tots. Els productes contaminants, per exemple, en són una excepció. Una altra en són els programes informàtics i el sistema de vídeo: el benefici de comprar un vídeo beta o VHS depèn de la quantitat de gent que compra el mateix sistema. La gent que, en el seu dia, va comprar el sistema beta, ben aviat va haver de canviar-lo [...] ja que poca gent havia comprat beta i, en no haver suficient mercat, tots els productors van acabar adoptant VHS. Els economistes anomenem aquests tipus de productes, béns subjectes a externalitats. [...]

I què té a veure tot això amb el català? Doncs molt senzill. La llengua és un bé públic: el fet que jo parli català ara mateix no impedeix que milions de persones utilitzin la mateixa llengua simultàniament. A més, és impossible evitar que algú no la utilitzi. La llengua també està subjecta a externalitats: l’interès que una persona pot tenir a aprendre català depèn de la quantitat de gent que el parli. Aquest argument, per exemple, és utilitzat per molts estrangers que venen a passar uns anys a Catalunya per a no aprendre català ja que “el castellà em va igual de bé...i, a més, és més útil ja que el parlen 300 milions de persones arreu del món”. De manera més perillosa, milers de parelles de pare català i mare espanyola o a l’inrevés, diuen que és millor no ensenyar català als fills: “si han d’aprendre dues llengües, millor que aprenguin l’espanyol i l’anglès”. Aquests arguments mostren que le llengua està subjecta a externalitats. La teoria econòmica ens diu que, en aquest cas, si deixem que les forces del “mercat” actuin lliurement ens trobarem que, a la llarga, el català desapareixerà. Cal, doncs, que el govern intervingui per a fomentar i protegir el català: quanta més gent el parli, més atractiva serà com a llengua i més gent la voldrà emprar.

La conclusió de tot això és que, fins i tot el més lliberal dels economistes, del partit popular o de la Xina mandarina, ha d’estar d’acord en què, si una societat vol mantenir una llengua pròpia, ha d’haver-hi intervenció pública, sobre tot si aquesta llengua és minoritària (una altra cosa és que NO es vulgui mantenir una llengua pròpia [...]). I és cert que el nou cartell de la fleca i la traducció de les pel lícules al català s’hauran de pagar, cosa que distorsionarà l’economia productiva i les distorsions existiran tant si ho paga la pròpia empresa com si ho fa el contribuient, però això no és un argument per a no fer-ho. Al cap i a la fi, el finançament de carreteres, exèrcits i monarquies també causa distorsions, però el PP no vol pas abolir aquests béns públics. O potser si?”.

I segons José Luis García Delgado, rector de la Universitat Menéndez Pelayo, i de José Antonio Alonso a la ponència «La potencia económica de un idioma: una mirada desde España»: "La llengua té gran part de les característiques d'un bé públic. Es tracta d'un bé no excluïble, ja que no se li pot atribuir un preu que limiti l'accés a la seva titularitat i consum; i és, per suposat, un bé clarament no rival, en la mesura que l'ús de l'idioma per part d'un determinat agent no impedeix una pràctica similar per part de consumidors rivals. És més, es pot dir que la potencialitat dels serveis que la llengua proporciona s'amplifica en la mesura que augmenta el nombre de persones que recorren a la seva utilització. D'acord amb les característiques assenyalades, la regulació de l'ús de la llengua, la seva protecció i, fins i tot, la seva prohibició, no es pot deixar a la cura espontània del mercat, i ha de ser assumida per les institucions públiques. [...] La potencialitat d'un idioma depèn, per una banda, de la capacitat de la llengua per erigir lligams identitaris en el sí d'una comunitat que la practica i, per una altra, de la vitalitat creativa i intel·lectual i de l'ascendència internacional d'aquesta comunitat. Ha de convenir-se que els poders públics tenen una notable responsabilitat en la promoció de tots aquests factors."

Així doncs, arribem a la conclusió que com la llengua és pot utilitzar per més d’una persona a l’hora i no hi ha forma d’evitar-ho, adquireix la denominació de bé públic. I, en tant que ho sigui, ha d’estar sotmesa per la vigilància de l’estat, per a que ningú vulneri els seus drets.
  • Qui és Lluis Vicent Aracil?
Lluís Vicent Aracil i Boned (València, 1941) és un sociolingüista i junt amb Rafael Ninyoles va establir les bases de la sociolingüística catalana durant la dècada dels anys 70 i principis dels 80 del segle XX.

Estudià dret a la Universitat de València, on es mogué en el cercle de Joan Fuster. Membre del Comitè de Recerca Sociolingüística de l'Associació Sociològica Internacional (1970), n'ha estat vicepresident (1974-78) i president (1978-82). El 1973 fundà el Grup Català de Sociolingüística i el mateix any introduí una sessió de sociolingüística catalana en el VIII Congrés de Sociolingüística de Toronto Fou professor del departament de filologia catalana de la Universitat de Barcelona des del 1976 fins al 1987. Partint d'una crítica de la noció imprecisa de bilingüisme, ha encetat una teoria sociolingüística general i ha explorat la història sociolingüística europea. Part de la seva obra ha estat compilada a Papers de sociolingüística (1982). Després publicà Dir la realitat(1983), un recull d'assaigs on es tracten diversos aspectes de la sociolingüística. Allunyat de l'àmbit universitari, des del 1989 dirigeix quatre seminaris sobre temes sociològics a València, Morella, Barcelona i Cullera. El 1998 publicà La mort humana, edició de les conferències llegides al segon seminari dut a terme a Morella (1994).

  • Quina és la situació del català a les Illes Balears?

A les illes Balears, la situació és més inestable que al País Valencià, tot i que les condicions socials són prou semblants. Una diferència favorable a les illes Balears parteix del fet que l’Estatut d’Autonomia reconeix la denominació de “llengua catalana” com la llengua pròpia. Això, és perquè no existeix una denominació unitària per a la llengua que s’hi parla. Així, el català de les Balears és denominat mallorquí, menorquí, eivissenc o formenterer, segons l’illa on es parli. I com és obvi era una ximpleria oficialitzar quatre suposades llengües pròpies i una de l’estat. Per tant, el més raonable era reconèixer que el mallorquí, el menorquí, l’eivissenc i el formenterer formen part d’un tronc comú que és la llengua catalana.

Així, en paraules de Bernat Joan i Marí, aquest reconeixement de la unitat de la llengua va evitar que s’originés un ambient enrarit com el que encara perdura al País Valencià.

Però, encara partint d’unes condicions socials semblants al País Valencià, en l’àmbit educatiu a les Balears s’ha evitat la doble línia i almenys el cinquanta per cent de l’educació s’ha de vehicular en llengua catalana.

En altres àmbits, la situació de la llengua catalana encara és més precària, tot i que existeix més densitat de presència del català que no al País Valencià.

Les Balears i Pitiüses tenen fortes diferències en quant al grau d’ús de la llengua catalana segons la zona geogràfica: a la part forana de Mallorca i a l’illa de Menorca existeix un el grau de normalitat de l’ús del català semblant a l’ús del Principat de Catalunya; a les àrees costaneres de Mallorca i l’illa de Formentera el grau de normalitat de l’ús és intermedi; i Palma, Calvià i l’illa d’Eivissa constitueixen clarament zones d’urgent intervenció lingüística per la precarietat de l’ús de la llengua.

  • Per què el català és una anomalia a Europa?
Perquè no hi ha cap altra llengua a Europa amb uns nou milions de parlants que no sigui llengua del tractat constitucional de la Unió Europea. I d’igual forma, tampoc hi ha cap altra llengua amb aquestos milions de parlants que no tingui estat propi.
  • Quina és la situació del català envers la constitució Europea?

Una llengua és ofcial a la Unió Europea si ho és al seu estat. Així doncs, com el català no és oficial a l’estat Espanyol tampoc ho pot ser a Europa. De la mateixa manera, resulta difícil defensar l’oficialitat del català als òrgans de la Unió si ni tan sols pot ser usada oficialment als òrgans centrals de l’Estat Espanyol, com són: al Parlament, al Govern o el Tribula Suprem.

Conseqüentment podem establir com a regla, que les llengües oficials a Europa són aquelles que tenen un estat propi o que el seu estat les reconeix com a oficials, és a dir on hi ha un model lingüístic igualitari.

Però en el cas del català, ni tenim estat propi ni el model lingüístic dels estats on es parla és igualitari, sinó més aviat desigualitari. En el cas de França sense reconeixement de la nostra existència i en el cas d’Espanya amb reconeixement de la diversitat.

  • Quins són els models de política lingüística a la Unió Europea?

Trobem dos extrems: d’una banda el model jacobí, que pretén aconseguir que a cada estat només es parli una llengua, i d’una altra el model igualitari, que no té una única llengua pròpia sinó que tota la diversitat de llengües existents en aquestos estats són pròpies i oficials.

Dins el model jacobí trobem diferents situacions, des d’aquells estats que no neguen l’existència de la diversitat lingüística fins a aquells que la reconeixen però en les accions polítiques no ho reflecteixen.

Així mateix, podem establir que amb tantes polítiques lingüístiques diferents es poden ocasionar situacions diverses, com: llengües plenament normalitzades, llengües minoritàries i llengües que estan a cavall entre unes i altres, però que no acaben d’estar a cap banda.

Reflexió: què he après?

Que per normalitzar una llengua no només hem de fer lleis, explicar i debatre quin tipus de model lingüístic seria el millor per preservar la llengua, sinó que allò que és, quasi, més important que tot això és l’ús que fem d’aquesta llengua. Si volem preservar-la hem de lluitar per utilitzar-la normalment en tots els àmbits i ser conscients que per sobreviure hem de tenir una variant estàndard que “farà” tot allò que estigui al seu abast per expandir-la.

L'Entrevista: la llengua i la política al País Basc

Ahir quan mirava la televisió em vaig topar amb el programa L’Entrevista, on estaven parlant amb Patxi Baztarrika, exviceconseller de Política Lingüística al Govern Basc. A aquesta entrevista es varen tocar alguns temes que estan molt relacionats amb els conceptes que nosaltres estem treballant en aquesta assignatura.

Alguns d’aquestos punts interessants són: la dinamització d’una llengua minoritària, la concepció de la llengua com una via cap a la convivència i el diàleg, el prejudici de que hi ha llengües fàcils o difícils, l’acomodació de les persones monolingües a la llengua hegemònica, la convivència de les llengües i no tant sols coexistència d’aquestes i les semblances i diferencies de la situació del basc i el català, entre molts altres punts interessants d’aquesta entrevista.

A més, Patxi Baztarrika ha presentat aquestos dies el seu llibre Babel o barbarie: una política lingüística legítima y eficaz para la convivencia, vos deixo aquí un article que parla d’aquest text.


dissabte, 10 d’abril del 2010

"Català normalitzat en un món multilingüe" de Bernat Joan i Marí.


Tasca: confeccionar algunes preguntes en relació al llibre que no sapiguem contestar i que puguem fer a Bernat Joan i Marí.

1. Què li ha fet arribar a la conclusió o per què està convençut de que cada llengua és una eina diferent de veure, percebre i construir el món?


2. Vostè diu que un món multilingüe no és el mateix que un món globalitzat, per què?

3. Creu que hi ha una intima relació entre la situació precària que viu el català a Eivissa amb la forma que tenim aquí de preserva la cultura o de cuidar la nostra illa?

4. L’anglès s’ha de veure com l’espanyol envers el català?


5. Al seu llibre diu: “no podem viure plenament en català, però hi ha departaments universitaris que funcionen íntegrament en la nostra llengua i podem accedir al món [...] sense usar cap llengua que no sigui la catalana. I això no passa en cap de les llengües minoritàries. Com tampoc no podem observar una precarietat com la nostra en cap de les llengües normalitzades” (pàg. 77).
Per què considera que estem entre les llengües normalitzades i les llengües minoritàries, però sense estar a cap dels dos grups?


6. Personalment crec que per evitar futurs prejudicis i fer entrar la llengua catalana per bons ulls a les noves generacions ho hem de fer mitjançat l’educació i des d’edats molt primerenques. Però com ho fem per a que les generacions actuals no acomodin aquestos prejudicis com si fossin veritats irrefutables? Per exemple, per a que no creguin que el català es una imposició, que no és útil, que català i eivissenc no són la mateixa llengua, etc.


7. Per què assegura que “l’aprenentatge d’una llengua va unit de forma irresoluble al coneixement de la cultura del poble que la parla” (pàg. 102)? Així conèixer una cultura implica aprendre una llengua, no?


8. Suposadament les institucions públiques preserven la cultura i tot allò que sigui un bé públic. Si partim de que la llengua és cultura i per tant un bé comú per a tota la humanitat, per què no es preserva de igual forma que es preserva un parc natural o un edifici històric?