dimecres, 26 de maig del 2010

Eivissa, 24 de maig de 2010.

Informació objectiva.
Avui, per finalitzar les classes de l’assignatura d’Aprenentatges de les Llengües en Contextos Multilingües, hem acabat de presentar els treballs realitzats sobre els articles del llibre Llengües, universos en perill de Joan Avellaneda Artigas.

El primer article, anomenat La llei del silenci, l’han exposat l’Anna i la Cristina. Aquest tractava sobre quines són les llengües que corren més perill de desaparició, quines són les causes i com afecten els prejudicis en la pèrdua de les llengües.

En xifres allò que més m’ha cridat l’atenció és que cada quinze dies mor una llengua, o sigui que hi ha unes dues-centes en perill d’extinció i que només un 10% del total de les llengües del món no corre perill de desaparèixer. En poques paraules la societat d’avui, nosaltres, hem esdevingut assassins de llengües.

D’altra banda, les nostres companyes ens han deixat molt clar que no hi ha estudis que demostrin que hagi una relació directa entre el nombre de parlants d’una llengua i la perillositat de que aquesta desaparegui, com molta gent pensa. És a dir, no perquè una llengua tingui pocs parlants desapareixerà, ja que s’ha donat el cas de llengües amb molts de parlants que al cap i a la fi han desaparegut. Però sí és cert que l’evolució de la llengua depèn molt de la voluntat dels parlants. Atès que si dins una mateixa comunitat lingüística els parlant d’aquesta és comuniquen entre ells amb una llengua diferent a la seva, podem assegurar que la llengua rebutjada està endinsada en un procés de substitució irrevocable. Aquest rebuig envers la llengua pot tenir les seves bases en molts de factors, però segurament alguns dels més influents siguin els prejudicis.

Tot seguit, l’equip posà en practica un joc anomenat Proverbis. Per començar les amfitriones repartien un paperet a cada participant al que constava una part d’un proverbi català. Així el joc consistia en que cada alumne devia buscar la part del proverbi que li faltava per poder dir sencera la cita. Un exemple és: Qui té un amic té una mina.

Altre grup en explicar el seu article va estar el format per l’Amanda, l’Anna Arabí i l’Alicia. El seu treball s’anomenava Hi ha llengües que s’escriuen i amb ell ens feren saber que només un 10% de les llengües han desenvolupat un sistema d’escriptura. És a dir, segons la Casa de les Llengües de la Generalitat de Catalunya, les llengües «són sistemes primàriament orals i a partit de la llengua oral, de vegades, la comunitat de parlants desenvolupa un sistema d’escriptura». O sigui, que l’escriptura és un codi secundari i que no hi ha cap sistema escrit que reflecteixi fidelment la llengua oral. És més, hi ha llengües com el serbocroat o el buriat que han desenvolupat més d’un codi escrit. Així doncs, afirmem que «l’existència d’una llengua és totalment independent del fet que tingui o no escriptura». A més a més, les nostres companyes ens varen informar que el 80% de les llengües no disposen de gènere i el català és una de les llengües que sí en té.

Tot d’una, les al·lotes proposaren fer un joc. Aquest va consistir en que una d’elles ens va llegir una història amb música de fons i la classe, de forma individual, havia de pintar allò que li suggeria la història. En acabar dos dels alumnes sortiren al mig de l'aula i explicaren en veu alta allò que volien representar en el seu dibuix.

El tercer grup en mostrar el seu treball va ser el format per na Noelia i na Rosa que ens parlarem sobre la llengua Amazic. El seu nom autòcton, segons els Mapes Vius de la Casa de les Llengües, és Tamazight i es parla a l’Àfrica (Niger, Tunísia, Mauritània, Mali, Algèria, Egipte, Marroc, Burkina Faso, Líbia) i a Espanya (Melilla). En total hi ha uns 27.539.000 parlants de Berber, però les dades són aproximades perquè no se n’ha pogut fer mai una estadística fiable, ja que sovint els mateixos amazics no es declaren com a parlants de la llengua, encara que aquesta pot ser considerada com autòctona de tot el nord d’Àfrica.

L’amazic s’ha mantingut essencialment com a llengua oral i està dividit en un gran nombre de dialectes. Les diferències entre uns i altres poden ser considerables a causa tant de la separació geogràfica dels diferents grups de parlants com del contacte amb les diferents llengües que han entrat en el seu territori al llarg dels segles.

Per acabar la seva exposició aquest equip va fer un lloc. Per dur-lo a terme primer varem haver de fer quatre grups i les amfitriones repartiren una cara que expressava un estat d’ànim a cada grup. Per exemple al grup A una cara trista, al grup B una cara enfadada, al grup C una cara contenta i al grup D una cara que plorava. Una vegada assignats els estats d’ànim cada grup tirava un dau que en les seves cares, en comptes de tenir números, tenia cançons infantils. Per exemple La lluna, La bruixa, L’eriço, etc. Així, cada grup tirava el dau i havia de cantar la cançó que li hagués tocat amb l’estat d’ànim que li havien atorgat.

I ja per acabar la sessió va exposar el nostre grup, compost per en Sergi i jo. El tema a tractar en l’article era la diversitat lingüística. Al voltant d’això varem parlar d’alguns conceptes bàsics com: llengua, llenguatge, varietat geogràfica i llengua minoritària. A més, de quines són les llengües que existeixen al món, com es classifiquen i la importància de la diversitat de llengües, ja que cada llengua és insubstituïble per als seus parlants. Aquí vos deix la nostra presentació:


Reflexió: què he après?

Arribats en aquest punt, m’agradaria fer una petita conclusió recordant les idees principals que jo he estret d’aquesta assignatura.

En aquest semestre hem parlant sobre la importància de la diversitat lingüística i de que no hem d’entendre les diferències d'origen de l’alumnat com un problema sinó més aviat com un enriquiment cultural i social. Per tant, és feina de tot preservar la pluralitat lingüística, ja que si perdem una llengua estem perdent una manera d’entendre el món, una identitat cultural, un marc de convivència, una vinculació amb el medi i un registre històric.

Així doncs, crec convenient acabar amb una cita de l'apartat de cultura del Portal de la UNESCO: «La riqueza cultural del mundo es su diversidad dialogante. Cada cultura se nutre de sus propias raíces, pero sólo se desarrolla en contacto con las demás culturas».

dijous, 20 de maig del 2010

Eivissa, 17 de maig de 2010.

Informació objectiva.
Avui a vingut a veure’ns na Iolanda Bonet, assessora de l’Equip de Suport a l’Alumnat d’Incorporació Tardana (ESAIT).


Ara, per parts, vos aniré contant que ens ha comentat la senyora Bonet.


En primer lloc, ens ha explicat que els destinataris d’aquest suport són persones que, per raons de procedència, s’incorporen tardanament a les nostres escoles. Aquest alumnes venen de fora d’Espanya i s’integren a aquest grup perquè hi ha moltes diferències entre la seva cultura o calendari i el nostre. J
a que venen des de totes les parts del món, per exemple: Llatinoamericà, Brasil, Bolívia, Cuba, Romania, Bulgària, etc. Una bona il·lustració d'aquesta diversitat són les quaranta-dues nacionalitat diferents que podem trobar, únicament, a l’educació infantil, en algunes de les escoletes o escoles d’Eivissa. Així mateix, no es consideren nouvinguts les persones forasteres però que provenen d’Espanya, atès que ells tenen el mateix calendari escolar que nosaltres i la mateixa cultura, encara que no la mateixa llengua.

Després hem parlat, una mica, dels orígens d’aquest projecte, és a dir per què es va començar a fer aquest acolliment. Doncs, segons la senyora Iolanda, una pionera en aquest camp, tot això va començar, perquè s’adonaren de que els alumnes nouvinguts no sempre s'adapten sense problemes a la nostra societat ni aprenen tot sols la nostra llengua.


Tot seguit ens va proposar fer un procés d’acollida imaginari. La nostra alumna s’anomenà Gislent. I el primer que ens va dir na Iolanda Bonet és que és imprescindible saber de quin lloc venen els nostres alumnes, ja que això ens ajudarà a entendre millor els seus problemes, les seves reaccions envers la nostra cultura, etc. Perquè pot donar-se el cas de que els nouvinguts vinguin d’un país on tota l’educació és gratuïta, inclòs els llibres i els uniformes, i que quan arribin aquí s’adonin de que nosaltres no estem tant desenvolupats, en aquest sentit. A més, hem de saber que segons la situació geogràfica on ens troben nosaltres venen més persones d’un lloc que d’un altre. Va posar l’exemple de que aquí a Eivissa ve molta gent, per exemple, d’Índia, però que a Barcelona no hi ha tantes persones índies i sí del Panjab.


Una altra cosa molt important, que personalment crec que tots els mestres i professors, siguin del nivell que siguin, s’haurien de gravar a la memòria, és que no hi ha nens normals o no normals. Tots som diferents i no per ser diferents de la resta hem de deixar de ser normals. Encara més, no tots hem de seguir el mateix ritme ni estar tallats pel mateix patró simplement perquè siguem de la mateixa edat o del mateix curs, cadascú necessita el seu temps i ho hem de respectar, ens agradi o no.


Continuant amb el cas pràctic, concretàrem que la Gislent era del Marroc i que en arribar a Eivissa informen als seus pares de que per anar a escola s’ha d’inscriure a l’ajuntament del seu municipi, demanar la targeta sanitària, etc.


Una vegada el pares de na Gislent arriben a l’oficina d’escolarització els assessors dels Programes d’Acollida, Integració i Reforç Educatiu s’encarreguen de fer-los una entrevista molt estudiada.
És molt millor si a la reunió venen els dos pares i la nena. Els objectius d'aquesta entrevista són detectar totes les característiques de l'infant i el seu context, incinclòs totes aquelles coses que no es diuen. Algunes de les preguntes típiques serien: quina llengua parlen, quantes en parlen, si els pares tenen feina, si la nena té germans, detectar quin nivell d’escriptura té l’al·lota, etc.

Hem de destacar que per fer aquesta entrevista l’assessor compta amb un Servei d’Interlocució, o sigui un servei telefònic que funciona com a traductor, per si la persona encarregada de fer les preguntes no s’entén amb la família entrevistada.

Una vegada acabat el diàleg es comunica a la família a quina escola assistirà el nen i tot seguit els assessors es posen en contacte amb l’escola per saber quin dia els hi va bé fer la presentació. Si la família no sap on es l’escola se’ls acompanya i si és necessari l’assessor o un intèrpret venen a la presentació.

Tot això es fa per realitzar una immersió progressiva en la nova cultura i en la nova societat, però sobre tot per a que els nouvinguts tinguin una bona impressió de l’escola i dels organismes educatius.

Així mateix, hem de dir que hi ha molta diferència entre l’acollida que es realitza a una escola i la que es fa a un institut de secundària. Pel fet que a aquest últim només hi ha un professor que s’encarrega de rebre i atendre a les famílies. I, a més, als centres de secundaria hi ha diferents tipus d’acollida segons el grau d’immersió i comprensió del nens. Per exemple: si l’alumne no té coneixement de cap aspecte de la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra societat provablement haurà d’assistir als Tallers de Llengua i Cultura, que són unes dinou hores setmanals, aproximadament; si el nen ja entén una mica doncs haurà d’anar a l’aula d’acollida (entre nou i catorze hores setmanals, aproximadament); i si pràcticament està integrat possiblement assisteixi als Tallers de Suport (entre sis i nou hores, aproximadament). Però tot això depèn del nen, així que no hi ha una franja establerta de les hores que un jove ha d’anar als diferents suports que existeixen.

Un altra tipus de programa que hi ha
és el PALIC (Programa d’Acollida Lingüística i Cultural) amb el qual es classifica als nens segons si venen de llengües romàniques o no.

D’altra banda, la senyora Bonet també ens va parlar d’un programa anomenat TAE (Tallers d’Adaptació Escolar), que es va realitzar a Barcelona i no va funcionar. Aquest programa consistia en que els alumnes, com que a Catalunya encara es manté la jornada escolar partida, al mati anaven al programa de suport i a la tarda anaven al seu institut. O sigui que, els nens, segurament, tenien un embolic mental, ja que en la primera part de la jornada escolar tenien uns mestres i uns companys determinats i per la tarda tenien uns altres col·laboradors, que provablement ja els havien estereotipats o etiquetat.


Conseqüentment, podem dir que, si es fa una bona immersió a classe i comptant amb tots els recursos necessaris no ha d’haver cap problema en el desenvolupament social de l’infant ni en la seva integració cultural. És per aquest motiu que la senyora Iolanda Bonet ens va assegurar que és molt millor caminar cap a una escola inclusiva, on tot el centre treballa per el mateix objectiu, que no tenir únicament un professor que s’encarrega de la immersió dels nouvinguts.


Recerca.

Tot seguit, la senyora Iolanda ens va anomenar una sèrie de materials adients per treballar amb alumnes que provenen d’altres cultures. Per exemple:


  • Llibres del Projecte Món. Per exemple: ROMEU OLLER, Elisenda; SENDRÓS FARRÉ, Mercè. Món. Lectoescriptura, Grup Promotor, Santillana, 2005.





Reflexió: què he après?

De la sessió d’avui jo em quedaria amb tres idees bàsiques, en tant que sense elles no podem ser coherents amb la nostra futura tasca de formar persones lliures, autònomes i competents.
Les idees són:
  • Encara que hagi molts recursos hi ha alguns que per a tenir sentit deuen fer-se amb l’ajuda o el seguiment d’un professor, ja que aquesta és la nostra tasca: ensenyar nous camins.

  • No s’aprèn memoritzant sinó promovent un aprenentatge significatiu dins una escola inclusiva.

  • No hem de prescindir mai de la nostra llengua, pel fet que sense ella no aconseguirem que les persones forasteres s’integren totalment en la nostra societat i per tant no podrem riure i compartir junts els nostres avanços.

dimecres, 5 de maig del 2010

Eivissa, 3 de maig de 2010.

Informació objectiva.
Avui han començat les exposicions dels articles del llibre Llengües, universos en perill. Diversitat lingüística, cultural i biològica de Joan Avellaneda Artigas.

El primer grup a exposar ha estat el compost per na Danae i na Susanna. Elles han parlat envers la pèrdua de les llengües i les seves conseqüències. És a dir, si es perd una llengua no només perden un bé les persones que la parlen, sinó també surt perjudicada la cultura, la comunitat i sobretot la humanitat, la societat en general. Ja que la llengua és un lligam que influeix en la integració social. I així ho dicta la UNESCO al seu últim informe titulat Investing in Cultural Diversity and Intercultural Dialogue: “les llengües són els vectors de les nostres experiències, dels nostres contexts intel•lectuals i culturals, dels nostres modes de relacionar-nos amb els grups humans, dels nostres sistemes de valors, dels nostres codis socials i dels nostres sentiments de pertinència, tant al caire col•lectiu com a l’individual. Des del punt de vista de la diversitat cultural, la diversitat lingüística reflecteix l'adaptació creativa dels grups humans als canvis al seu entorn físic i social. En aquest sentit, les llengües no són únicament un medi de comunicació, sinó que representen l’estructura mateixa de les expressions culturals i són portadores d’identitat, valors i concepcions del món”.

D’altra banda, elles han fet un joc que consistia en esbrinar quin ha estat el recorregut d’una història partint únicament de saber el final. O sigui, na Susanna a explicat el final d’una història anomenada La gavina i la classe ha hagut d’esbrinar quin ha estat el desenvolupament d’aquesta història. I per realitzar aquesta activitat el grup ha hagut de fer preguntes de resposta tancada a na Susanna i aquesta ens ha hagut de donar alguna pista per poder-ho esbrinar.

El següent grup en sortir ha estat el de na Marta i na Neus exposant l’article Dret a parlar. Només començar han deixat molt clara una de les funcions fundamentals de la llengua; utilitzar-la per a la pau i promoure els drets humans, culturals, etc. I aclarint que totes les llengües, provinguin d’on sigui, són iguals d’importants, per tant no hi ha llengües útils o no útils. Així dons, encara que hagi llengües franques (aquelles que faciliten la comunicació en determinats terrenys del coneixement humà) no hi ha que deixar de preservar ni utilitzar les llengües locals, perquè totes són igual d’importants.

Per un altra banda, les al•lotes han realitzat un joc relacionat amb quatre imatges. És a dir, primer es seleccionen cinc o sis persones que surten fora de l’aula, les quals van entrant una per una, segons les vagin cridant. En entrar la primera persona na Neus li conta una història que descriu quatre imatges, ara aquesta persona ha de contar el que ha entès a la següent persones que entri, i així successivament fins acabar. En aquest moment, l’últim participant dibuixa allò que ha entès i es contrasta el resultat amb la història inicial.

I per finalitzar, l’últim equip en exposar va ser el format per na Dámaris, na Iratxe i na Marina. Elles varen parlar del beneficis que té el multilingüisme, dels desavantatges que té el monolingüisme, de la relació entre voluntat i capacitat per aprendre una llengua, entre altres coses. Així, asseguraren que una persona multilingüe té més flexibilitat mental i per tant està més oberta als canvis i a la diversitat, que no pas una persona monolingüe.

D’altra banda, també digueren, igual que Bernat Joan i Marí a la sessió anterior, que aprendre una llengua no és fàcil o difícil, sinó que tot depèn de la voluntat que un posi en aprendre aquesta. Així dons, aprendre una llengua és un 70% voluntat i un 30% capacitat.

I en tercer terme, allò que digueren que hem va semblar molt rellevant i que de vegades no li donem la importància que es mereix, és que si nosaltres com a societat no respectem la cultura dels nouvinguts, és pràcticament impossible que ells ho facin amb la nostra. Així, si volem que els forasters no siguin contraris a la nostra llengua i a la nostra cultura, primer els hem de mostrar els nostres respectes cap a la seva comunitat i provablement ells, poc a poc, respectaran i s’endinsaran en la nostra.

En acabar l’explicació de l’article les al•lotes feren un joc anomenat Les salutacions, que consistia en fer dos grups. Al grup A els hi donaren un paper a cada component on posava una forma de saludar. Un per un, els membres d’aquest equip, havien d’anar a saludar als component de l’equip B de la manera que posava al seu paper. D’aquesta manera, coneguérem onze formes diferents de saludar, com per exemple: als països nòrdic saluden donant la mà de manera molt formal, a l’Àrtic es saluden fregant la punta del nas contra l’altre i al nord de Malawi al poble dels Ngà es saluden, entre homes, sacsejant-se el membre viril i, entre dones, estrenyent-se els pits. Aquesta singular forma de salutació ve de la creença d’algunes tribus, que en besar-se pensaven que l’esperit se’ls hi podia escapar per la boca.

Reflexió: què he après?

Després de llegir alguns punts de l’informe de la UNESCO, la noticia d’aquest informe a Lingua Món (Casa de les Llengües de la Generalitat de Catalunya) i de sentir les exposicions dels diferents articles envers la diversitat cultural en general, i de la diversitat lingüística en particular, he arribat a la conclusió de que no és tan difícil entendres entre persones de cultures diferents si hi ha comunicació. Però perquè hi hagi aquesta hem de parlar i deixar conèixer les peculiaritats de les nostres cultures, ja que sinó no podrem ser respectuosos amb les altres ni els demés ho podran ser amb la nostra. És a dir, la diversitat i ser conscient d’aquesta ens ajuda a créixer com a persones individuals, com a societat. Ens ajuda també a millorar la cohesió social, ha mantenir la identitat de cada comunitat, a contrastar els diferents coneixements, a créixer intel·lectualment, a millorar les eines de desenvolupament, a trencar les barreres del desconeixement, la ignorància i dels estereotips. Però tot això no és possible donant «solucions prefabricades i » responent «únicament des de la voluntat política». Per tant, com diu la UNESCO és necessaria, a més, una «cooperació internacional en la presa de decisions, un intercanvi de bones pràctiques i una participació de totes les comunitats lingüístiques i culturals en la construcció d’una societat equitativa» que busca el benestar comú.

dissabte, 1 de maig del 2010

Eivissa, 26 d’abril de 2010.

Informació objectiva.
Avui ha vingut a fer-nos una visita en Bernat Joan i Marí.

Durant l’estona que ha estat compartint amb nosaltres les seves idees hem pogut preguntar-li algunes qüestions que no ens havien quedat molt clares després de llegir dos dels seus llibres. Aquests són: Sociologia a l’aula i Català normalitzat en un món multilingüe.

Algunes de les preguntes que l’hem pogut fer han estat les següents:
  • Promoure i imposar una llengua és antiliberal?
Segons Bernat Joan es pot promoure una llengua sense que les persones que l’estan aprenen es donin compte. És a dir, per exemple l’anglès és una llengua que està molt ben imposada, perquè ningú que la parla se n’adona de que això ha estat així. Tot el contrari, si a una persona li dius que l’anglès ha estat una llengua imposada et mira, inclús, com si estiguessis trastocat.

Així, ell va concloure, dient que «hi ha coses que són per a tots i una d’aquestes és la llengua», per tant, si l’única forma de que les persones entenguin que la llengua ens beneficia a tots és promovent-la amb una subtil imposició, doncs ho haurem de fer.

  • Per què és un problema la normalització de la llengua catalana?
Per moltes raons, sobretot històriques. Però actualment, perquè vivim en un món molt canviant amb moltes llengües diferents a un espai molt reduït. Així, partint d’aquí hem de reflexionar sobre què volem: desitgem la desvinculació entre les cultures o ens estimem més una societat integrada que respecti la diversitat? Crec que la pregunta es respon tot sola.

Arribats a aquet punt, podem extreure que el plurilingüisme és un element problemàtic en la normalització d’una llengua, juntament amb l’estat. Ja que aquest reconeix la diversitat lingüística existent en el seu propi si, però no la plena igualtat legal entre les diverses llengües. Si a això li sumem que els mitjans de comunicació marquen moltes teories no veritablement vertaderes, doncs tenim una amalgama de raons per les quals no és fàcil normalitzar el català.

  • Suposadament les institucions públiques preserven la cultura i tot allò que sigui un bé públic. Si partim de que la llengua és cultura i per tant un bé comú per a tota la humanitat, per què no es preserva de igual forma que es preserva un parc natural o un edifici històric?
Perquè hi ha dos concepcions, uns pensen que la llengua només és un mitjà de comunicació i uns altres pensen que és una manera de concebre el món. Doncs, degut a aquestes diferencies no s’arriba a un concepte clar de què és la llengua per a la societat. Així doncs tampoc es pot arribar a un consens envers si la llengua és o no un bé comú.

  • La globalització és una eina que va en contra o a favor de les llengües minoritàries i les minoritzades?
Doncs això depèn de l’ús que es faci de la globalització i les seves eines. És a dir, la globalització pot augmentar el pes d’una llengua com l’anglès però també pot fer sortir les llengües que estiguin en perill.
En aquest moment, Bernat Joan i Marí, va posar l’exemple com, ara en l’actualitat es pot aprendre el català des de quasi qualsevol part del món, gràcies a Internet.
Com ja hem dit, tot depèn de com es juguen les cartes de la globalització.
Tot seguit va posar l’exemple de que a 1991 Internet va evitar un cop d’estat a Rússia. Ja que havia militars dins del parlament que prohibiren la utilització del telèfons, però ningú es va adonar que Internet també podia servir com eina de comunicació. Així que alguns dels parlamentaris que estaven dins l’edifici varen avisar als de l’exterior mitjançant Internet, evitant així tots els propòsits dels militars revolucionaris.

  • L’anglès s’ha de veure com l’espanyol envers el català?
Segons Bernat Joan no hi ha cap relació entre la situació de l’anglès i la del castellà envers el català. Així dins aquest context multilingüe la feina del mestre és fer entendre als seus alumnes que quantes més llengües es saben, més possibilitats de comunicar-se es tenen. És a dir, els hem de fer entendre que hem de tenir una actitud positiva i una voluntat d’aprendre envers la llengua, perquè sinó compensarem a crear-nos prejudicis envers aquestes i no podrem actuar des d’un punt de vista crític i reflexiu.

  • Fins a quin punt anar de víctimes amb el català és bo?
El senyor Joan i Marí, va contestar aquesta pregunta amb la següent dita: «fes per als altres el que faries per tu». I d’aquí podem extreure que tot es bo en la seva justa mida, o sigui, pot ser bo fer-nos les víctimes una vegada o dues, però d’aquí a fer-ho sempre... ja resulta una mica pesat, no? Així doncs, des del meu punt de vista, és millor argumentar amb eines contundents i reflexives la nostra idea de llengua i de normalització. I no tant fer-nos les pobres víctimes per tot el que en un passat varen sofrir.

  • Com es que les cartes de la majoria dels restaurants a Eivissa només estan en castellà i no en català?
Perquè encara perdura la diglòssia existent fa molts d’anys. És a dir, es tenia la concepció de que el castellà era la llengua A, la llengua de cultura i per tant la llengua que s’havia de fer servir al carrer, als restaurants, etc. i el català era la llengua B, la qual no estava ben vist fer-la sevir al carrer i molt menys a un escrit de cara al públic com són les cartes dels restaurants. Si a això li sumem que d’un estat de diglòssia hem passat a viure del i per al turisme, podem veure clarament per quin motiu les cartes de l’immensa majoria dels restaurants estan abans en la llengua de les persones que ens venen a veure i a visitar (alemany, anglès, francès, etc.) que no pas en la nostra llengua pròpia.


Què s’ha de fer? i Recerca.
Per la propera sessió no hi ha cap tasca, però he estat buscant informació envers l’educació i la ment i m’he topat amb la pàgina web del programa de televisió Redes. Aquí he trobat un vídeo molt interessant titulat Cambiar el cerebro para cambiar el mundo. El contingut del qual està íntimament relacionat amb la següent frase:
«si volem millorar el nostre comportament amb els demés i amb el nostre entorn natural haurem de treballar amb això des dels primer anys, com fem per aprendre a parlar o a tocar un instrument».

Si algú té una mica de temps pot aturar-se aquí una estona a escoltar-lo. Mereix realment la pena.



Reflexió: què he après?
Després de reflexionar envers les respostes del senyor Bernat Joan i Marí i d’haver vist el reportatge de Redes me quedat amb una frase que per a mi es molt interessant, que diu així: gràcies al nostre cervell i a la nostra programació genètica podem canviar, aprendre i reflexionar envers allò que fem. Així doncs, si hi ha alguna cosa que volem canviar hem de començar a treballar al voltant d’aquesta des d’edats molt primerenques. És a dir, des d'inclús les socialitzacions primàries, la família. Per tant, no val anar de víctimes per la vida, hem de lluitar per allò que volem i ser fort i constants.