Eivissa, 24 de maig de 2010.

Informació objectiva.

Avui, per finalitzar les classes de l’assignatura d’Aprenentatges de les Llengües en Contextos Multilingües, hem acabat de presentar els treballs realitzats sobre els articles del llibre Llengües, universos en perill de Joan Avellaneda Artigas.

El primer article, anomenat La llei del silenci, l’han exposat l’Anna i la Cristina. Aquest tractava sobre quines són les llengües que corren més perill de desaparició, quines són les causes i com afecten els prejudicis en la pèrdua de les llengües.

En xifres allò que més m’ha cridat l’atenció és que cada quinze dies mor una llengua, o sigui que hi ha unes dues-centes en perill d’extinció i que només un 10% del total de les llengües del món no corre perill de desaparèixer. En poques paraules la societat d’avui, nosaltres, hem esdevingut assassins de llengües.

D’altra banda, les nostres companyes ens han deixat molt clar que no hi ha estudis que demostrin que hagi una relació directa entre el nombre de parlants d’una llengua i la perillositat de que aquesta desaparegui, com molta gent pensa. És a dir, no perquè una llengua tingui pocs parlants desapareixerà, ja que s’ha donat el cas de llengües amb molts de parlants que al cap i a la fi han desaparegut. Però sí és cert que l’evolució de la llengua depèn molt de la voluntat dels parlants. Atès que si dins una mateixa comunitat lingüística els parlant d’aquesta és comuniquen entre ells amb una llengua diferent a la seva, podem assegurar que la llengua rebutjada està endinsada en un procés de substitució irrevocable. Aquest rebuig envers la llengua pot tenir les seves bases en molts de factors, però segurament alguns dels més influents siguin els prejudicis.

Tot seguit, l’equip posà en practica un joc anomenat Proverbis. Per començar les amfitriones repartien un paperet a cada participant al que constava una part d’un proverbi català. Així el joc consistia en que cada alumne devia buscar la part del proverbi que li faltava per poder dir sencera la cita. Un exemple és: Qui té un amic té una mina.

Altre grup en explicar el seu article va estar el format per l’Amanda, l’Anna Arabí i l’Alicia. El seu treball s’anomenava Hi ha llengües que s’escriuen i amb ell ens feren saber que només un 10% de les llengües han desenvolupat un sistema d’escriptura. És a dir, segons la Casa de les Llengües de la Generalitat de Catalunya, les llengües «són sistemes primàriament orals i a partit de la llengua oral, de vegades, la comunitat de parlants desenvolupa un sistema d’escriptura». O sigui, que l’escriptura és un codi secundari i que no hi ha cap sistema escrit que reflecteixi fidelment la llengua oral. És més, hi ha llengües com el serbocroat o el buriat que han desenvolupat més d’un codi escrit. Així doncs, afirmem que «l’existència d’una llengua és totalment independent del fet que tingui o no escriptura». A més a més, les nostres companyes ens varen informar que el 80% de les llengües no disposen de gènere i el català és una de les llengües que sí en té.

Tot d’una, les al·lotes proposaren fer un joc. Aquest va consistir en que una d’elles ens va llegir una història amb música de fons i la classe, de forma individual, havia de pintar allò que li suggeria la història. En acabar dos dels alumnes sortiren al mig de l'aula i explicaren en veu alta allò que volien representar en el seu dibuix.

El tercer grup en mostrar el seu treball va ser el format per na Noelia i na Rosa que ens parlarem sobre la llengua Amazic. El seu nom autòcton, segons els Mapes Vius de la Casa de les Llengües, és Tamazight i es parla a l’Àfrica (Niger, Tunísia, Mauritània, Mali, Algèria, Egipte, Marroc, Burkina Faso, Líbia) i a Espanya (Melilla). En total hi ha uns 27.539.000 parlants de Berber, però les dades són aproximades perquè no se n’ha pogut fer mai una estadística fiable, ja que sovint els mateixos amazics no es declaren com a parlants de la llengua, encara que aquesta pot ser considerada com autòctona de tot el nord d’Àfrica.

L’amazic s’ha mantingut essencialment com a llengua oral i està dividit en un gran nombre de dialectes. Les diferències entre uns i altres poden ser considerables a causa tant de la separació geogràfica dels diferents grups de parlants com del contacte amb les diferents llengües que han entrat en el seu territori al llarg dels segles.

Per acabar la seva exposició aquest equip va fer un lloc. Per dur-lo a terme primer varem haver de fer quatre grups i les amfitriones repartiren una cara que expressava un estat d’ànim a cada grup. Per exemple al grup A una cara trista, al grup B una cara enfadada, al grup C una cara contenta i al grup D una cara que plorava. Una vegada assignats els estats d’ànim cada grup tirava un dau que en les seves cares, en comptes de tenir números, tenia cançons infantils. Per exemple La lluna, La bruixa, L’eriço, etc. Així, cada grup tirava el dau i havia de cantar la cançó que li hagués tocat amb l’estat d’ànim que li havien atorgat.

I ja per acabar la sessió va exposar el nostre grup, compost per en Sergi i jo. El tema a tractar en l’article era la diversitat lingüística. Al voltant d’això varem parlar d’alguns conceptes bàsics com: llengua, llenguatge, varietat geogràfica i llengua minoritària. A més, de quines són les llengües que existeixen al món, com es classifiquen i la importància de la diversitat de llengües, ja que cada llengua és insubstituïble per als seus parlants. Aquí vos deix la nostra presentació:

multilingues

View more presentations or Upload your own.

Reflexió: què he après?
Arribats en aquest punt, m’agradaria fer una petita conclusió recordant les idees principals que jo he estret d’aquesta assignatura.

En aquest semestre hem parlant sobre la importància de la diversitat lingüística i de que no hem d’entendre les diferències d'origen de l’alumnat com un problema sinó més aviat com un enriquiment cultural i social. Per tant, és feina de tot preservar la pluralitat lingüística, ja que si perdem una llengua estem perdent una manera d’entendre el món, una identitat cultural, un marc de convivència, una vinculació amb el medi i un registre històric.

Així doncs, crec convenient acabar amb una cita de l'apartat de cultura del Portal de la UNESCO: «La riqueza cultural del mundo es su diversidad dialogante. Cada cultura se nutre de sus propias raíces, pero sólo se desarrolla en contacto con las demás culturas».

Eivissa, 17 de maig de 2010.

Informació objectiva.
Avui a vingut a veure’ns na Iolanda Bonet, assessora de l’Equip de Suport a l’Alumnat d’Incorporació Tardana (ESAIT).

Ara, per parts, vos aniré contant que ens ha comentat la senyora Bonet.

En primer lloc, ens ha explicat que els destinataris d’aquest suport són persones que, per raons de procedència, s’incorporen tardanament a les nostres escoles. Aquest alumnes venen de fora d’Espanya i s’integren a aquest grup perquè hi ha moltes diferències entre la seva cultura o calendari i el nostre. Ja que venen des de totes les parts del món, per exemple: Llatinoamericà, Brasil, Bolívia, Cuba, Romania, Bulgària, etc. Una bona il·lustració d'aquesta diversitat són les quaranta-dues nacionalitat diferents que podem trobar, únicament, a l’educació infantil, en algunes de les escoletes o escoles d’Eivissa. Així mateix, no es consideren nouvinguts les persones forasteres però que provenen d’Espanya, atès que ells tenen el mateix calendari escolar que nosaltres i la mateixa cultura, encara que no la mateixa llengua.

Després hem parlat, una mica, dels orígens d’aquest projecte, és a dir per què es va començar a fer aquest acolliment. Doncs, segons la senyora Iolanda, una pionera en aquest camp, tot això va començar, perquè s’adonaren de que els alumnes nouvinguts no sempre s'adapten sense problemes a la nostra societat ni aprenen tot sols la nostra llengua.

Tot seguit ens va proposar fer un procés d’acollida imaginari. La nostra alumna s’anomenà Gislent. I el primer que ens va dir na Iolanda Bonet és que és imprescindible saber de quin lloc venen els nostres alumnes, ja que això ens ajudarà a entendre millor els seus problemes, les seves reaccions envers la nostra cultura, etc. Perquè pot donar-se el cas de que els nouvinguts vinguin d’un país on tota l’educació és gratuïta, inclòs els llibres i els uniformes, i que quan arribin aquí s’adonin de que nosaltres no estem tant desenvolupats, en aquest sentit. A més, hem de saber que segons la situació geogràfica on ens troben nosaltres venen més persones d’un lloc que d’un altre. Va posar l’exemple de que aquí a Eivissa ve molta gent, per exemple, d’Índia, però que a Barcelona no hi ha tantes persones índies i sí del Panjab.

Una altra cosa molt important, que personalment crec que tots els mestres i professors, siguin del nivell que siguin, s’haurien de gravar a la memòria, és que no hi ha nens normals o no normals. Tots som diferents i no per ser diferents de la resta hem de deixar de ser normals. Encara més, no tots hem de seguir el mateix ritme ni estar tallats pel mateix patró simplement perquè siguem de la mateixa edat o del mateix curs, cadascú necessita el seu temps i ho hem de respectar, ens agradi o no.

Continuant amb el cas pràctic, concretàrem que la Gislent era del Marroc i que en arribar a Eivissa informen als seus pares de que per anar a escola s’ha d’inscriure a l’ajuntament del seu municipi, demanar la targeta sanitària, etc.

Una vegada el pares de na Gislent arriben a l’oficina d’escolarització els assessors dels Programes d’Acollida, Integració i Reforç Educatiu s’encarreguen de fer-los una entrevista molt estudiada. És molt millor si a la reunió venen els dos pares i la nena. Els objectius d'aquesta entrevista són detectar totes les característiques de l'infant i el seu context, incinclòs totes aquelles coses que no es diuen. Algunes de les preguntes típiques serien: quina llengua parlen, quantes en parlen, si els pares tenen feina, si la nena té germans, detectar quin nivell d’escriptura té l’al·lota, etc.

Hem de destacar que per fer aquesta entrevista l’assessor compta amb un Servei d’Interlocució, o sigui un servei telefònic que funciona com a traductor, per si la persona encarregada de fer les preguntes no s’entén amb la família entrevistada.

Una vegada acabat el diàleg es comunica a la família a quina escola assistirà el nen i tot seguit els assessors es posen en contacte amb l’escola per saber quin dia els hi va bé fer la presentació. Si la família no sap on es l’escola se’ls acompanya i si és necessari l’assessor o un intèrpret venen a la presentació.

Tot això es fa per realitzar una immersió progressiva en la nova cultura i en la nova societat, però sobre tot per a que els nouvinguts tinguin una bona impressió de l’escola i dels organismes educatius.

Així mateix, hem de dir que hi ha molta diferència entre l’acollida que es realitza a una escola i la que es fa a un institut de secundària. Pel fet que a aquest últim només hi ha un professor que s’encarrega de rebre i atendre a les famílies. I, a més, als centres de secundaria hi ha diferents tipus d’acollida segons el grau d’immersió i comprensió del nens. Per exemple: si l’alumne no té coneixement de cap aspecte de la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra societat provablement haurà d’assistir als Tallers de Llengua i Cultura, que són unes dinou hores setmanals, aproximadament; si el nen ja entén una mica doncs haurà d’anar a l’aula d’acollida (entre nou i catorze hores setmanals, aproximadament); i si pràcticament està integrat possiblement assisteixi als Tallers de Suport (entre sis i nou hores, aproximadament). Però tot això depèn del nen, així que no hi ha una franja establerta de les hores que un jove ha d’anar als diferents suports que existeixen.

Un altra tipus de programa que hi ha és el PALIC (Programa d’Acollida Lingüística i Cultural) amb el qual es classifica als nens segons si venen de llengües romàniques o no.

D’altra banda, la senyora Bonet també ens va parlar d’un programa anomenat TAE (Tallers d’Adaptació Escolar), que es va realitzar a Barcelona i no va funcionar. Aquest programa consistia en que els alumnes, com que a Catalunya encara es manté la jornada escolar partida, al mati anaven al programa de suport i a la tarda anaven al seu institut. O sigui que, els nens, segurament, tenien un embolic mental, ja que en la primera part de la jornada escolar tenien uns mestres i uns companys determinats i per la tarda tenien uns altres col·laboradors, que provablement ja els havien estereotipats o etiquetat.

Conseqüentment, podem dir que, si es fa una bona immersió a classe i comptant amb tots els recursos necessaris no ha d’haver cap problema en el desenvolupament social de l’infant ni en la seva integració cultural. És per aquest motiu que la senyora Iolanda Bonet ens va assegurar que és molt millor caminar cap a una escola inclusiva, on tot el centre treballa per el mateix objectiu, que no tenir únicament un professor que s’encarrega de la immersió dels nouvinguts.

Recerca.
Tot seguit, la senyora Iolanda ens va anomenar una sèrie de materials adients per treballar amb alumnes que provenen d’altres cultures. Per exemple:

• Llibres del Projecte Món. Per exemple: ROMEU OLLER, Elisenda; SENDRÓS FARRÉ, Mercè. Món. Lectoescriptura, Grup Promotor, Santillana, 2005.

• Clàssics de lectura fàcil, Col·lecció Kalafat. Per exemple: ALLAN POE, Edgar. Versió de BONAFONT, Rosa i R. BERENGUERAS, Joan. L’escarbat d’or, Editorial Almadraba, Edicions Castellnou, Kalafat.

• Contes trilingües de la Col·lecció Minaret. Per exemple: MOLINS, Anna i il·lustrat per JOVER, Lluïsa. Les dues dones i el cadi, Barcelona: La Galera, Col·lecció Minaret, 2004.

• Diccionaris dibuixats català-... . Per exemple: VV.AA. Bulbul: diccionari dibuixat Català – Àrab, Prensa Universitaria, 2008.

Reflexió: què he après?

De la sessió d’avui jo em quedaria amb tres idees bàsiques, en tant que sense elles no podem ser coherents amb la nostra futura tasca de formar persones lliures, autònomes i competents.

Les idees són:

• Encara que hagi molts recursos hi ha alguns que per a tenir sentit deuen fer-se amb l’ajuda o el seguiment d’un professor, ja que aquesta és la nostra tasca: ensenyar nous camins.


• No s’aprèn memoritzant sinó promovent un aprenentatge significatiu dins una escola inclusiva.


• No hem de prescindir mai de la nostra llengua, pel fet que sense ella no aconseguirem que les persones forasteres s’integren totalment en la nostra societat i per tant no podrem riure i compartir junts els nostres avanços.

Eivissa, 3 de maig de 2010.

Informació objectiva.

Avui han començat les exposicions dels articles del llibre Llengües, universos en perill. Diversitat lingüística, cultural i biològica de Joan Avellaneda Artigas.

El primer grup a exposar ha estat el compost per na Danae i na Susanna. Elles han parlat envers la pèrdua de les llengües i les seves conseqüències. És a dir, si es perd una llengua no només perden un bé les persones que la parlen, sinó també surt perjudicada la cultura, la comunitat i sobretot la humanitat, la societat en general. Ja que la llengua és un lligam que influeix en la integració social. I així ho dicta la UNESCO al seu últim informe titulat Investing in Cultural Diversity and Intercultural Dialogue: “les llengües són els vectors de les nostres experiències, dels nostres contexts intel•lectuals i culturals, dels nostres modes de relacionar-nos amb els grups humans, dels nostres sistemes de valors, dels nostres codis socials i dels nostres sentiments de pertinència, tant al caire col•lectiu com a l’individual. Des del punt de vista de la diversitat cultural, la diversitat lingüística reflecteix l'adaptació creativa dels grups humans als canvis al seu entorn físic i social. En aquest sentit, les llengües no són únicament un medi de comunicació, sinó que representen l’estructura mateixa de les expressions culturals i són portadores d’identitat, valors i concepcions del món”.

D’altra banda, elles han fet un joc que consistia en esbrinar quin ha estat el recorregut d’una història partint únicament de saber el final. O sigui, na Susanna a explicat el final d’una història anomenada La gavina i la classe ha hagut d’esbrinar quin ha estat el desenvolupament d’aquesta història. I per realitzar aquesta activitat el grup ha hagut de fer preguntes de resposta tancada a na Susanna i aquesta ens ha hagut de donar alguna pista per poder-ho esbrinar.

El següent grup en sortir ha estat el de na Marta i na Neus exposant l’article Dret a parlar. Només començar han deixat molt clara una de les funcions fundamentals de la llengua; utilitzar-la per a la pau i promoure els drets humans, culturals, etc. I aclarint que totes les llengües, provinguin d’on sigui, són iguals d’importants, per tant no hi ha llengües útils o no útils. Així dons, encara que hagi llengües franques (aquelles que faciliten la comunicació en determinats terrenys del coneixement humà) no hi ha que deixar de preservar ni utilitzar les llengües locals, perquè totes són igual d’importants.

Per un altra banda, les al•lotes han realitzat un joc relacionat amb quatre imatges. És a dir, primer es seleccionen cinc o sis persones que surten fora de l’aula, les quals van entrant una per una, segons les vagin cridant. En entrar la primera persona na Neus li conta una història que descriu quatre imatges, ara aquesta persona ha de contar el que ha entès a la següent persones que entri, i així successivament fins acabar. En aquest moment, l’últim participant dibuixa allò que ha entès i es contrasta el resultat amb la història inicial.

I per finalitzar, l’últim equip en exposar va ser el format per na Dámaris, na Iratxe i na Marina. Elles varen parlar del beneficis que té el multilingüisme, dels desavantatges que té el monolingüisme, de la relació entre voluntat i capacitat per aprendre una llengua, entre altres coses. Així, asseguraren que una persona multilingüe té més flexibilitat mental i per tant està més oberta als canvis i a la diversitat, que no pas una persona monolingüe.

D’altra banda, també digueren, igual que Bernat Joan i Marí a la sessió anterior, que aprendre una llengua no és fàcil o difícil, sinó que tot depèn de la voluntat que un posi en aprendre aquesta. Així dons, aprendre una llengua és un 70% voluntat i un 30% capacitat.

I en tercer terme, allò que digueren que hem va semblar molt rellevant i que de vegades no li donem la importància que es mereix, és que si nosaltres com a societat no respectem la cultura dels nouvinguts, és pràcticament impossible que ells ho facin amb la nostra. Així, si volem que els forasters no siguin contraris a la nostra llengua i a la nostra cultura, primer els hem de mostrar els nostres respectes cap a la seva comunitat i provablement ells, poc a poc, respectaran i s’endinsaran en la nostra.

En acabar l’explicació de l’article les al•lotes feren un joc anomenat Les salutacions, que consistia en fer dos grups. Al grup A els hi donaren un paper a cada component on posava una forma de saludar. Un per un, els membres d’aquest equip, havien d’anar a saludar als component de l’equip B de la manera que posava al seu paper. D’aquesta manera, coneguérem onze formes diferents de saludar, com per exemple: als països nòrdic saluden donant la mà de manera molt formal, a l’Àrtic es saluden fregant la punta del nas contra l’altre i al nord de Malawi al poble dels Ngà es saluden, entre homes, sacsejant-se el membre viril i, entre dones, estrenyent-se els pits. Aquesta singular forma de salutació ve de la creença d’algunes tribus, que en besar-se pensaven que l’esperit se’ls hi podia escapar per la boca.

Reflexió: què he après?

Després de llegir alguns punts de l’informe de la UNESCO, la noticia d’aquest informe a Lingua Món (Casa de les Llengües de la Generalitat de Catalunya) i de sentir les exposicions dels diferents articles envers la diversitat cultural en general, i de la diversitat lingüística en particular, he arribat a la conclusió de que no és tan difícil entendres entre persones de cultures diferents si hi ha comunicació. Però perquè hi hagi aquesta hem de parlar i deixar conèixer les peculiaritats de les nostres cultures, ja que sinó no podrem ser respectuosos amb les altres ni els demés ho podran ser amb la nostra. És a dir, la diversitat i ser conscient d’aquesta ens ajuda a créixer com a persones individuals, com a societat. Ens ajuda també a millorar la cohesió social, ha mantenir la identitat de cada comunitat, a contrastar els diferents coneixements, a créixer intel·lectualment, a millorar les eines de desenvolupament, a trencar les barreres del desconeixement, la ignorància i dels estereotips. Però tot això no és possible donant «solucions prefabricades i » responent «únicament des de la voluntat política». Per tant, com diu la UNESCO és necessaria, a més, una «cooperació internacional en la presa de decisions, un intercanvi de bones pràctiques i una participació de totes les comunitats lingüístiques i culturals en la construcció d’una societat equitativa» que busca el benestar comú.

Eivissa, 26 d’abril de 2010.

Informació objectiva.

Avui ha vingut a fer-nos una visita en Bernat Joan i Marí.

Durant l’estona que ha estat compartint amb nosaltres les seves idees hem pogut preguntar-li algunes qüestions que no ens havien quedat molt clares després de llegir dos dels seus llibres. Aquests són: Sociologia a l’aula i Català normalitzat en un món multilingüe.

Algunes de les preguntes que l’hem pogut fer han estat les següents:

• Promoure i imposar una llengua és antiliberal?
  

Segons Bernat Joan es pot promoure una llengua sense que les persones que l’estan aprenen es donin compte. És a dir, per exemple l’anglès és una llengua que està molt ben imposada, perquè ningú que la parla se n’adona de que això ha estat així. Tot el contrari, si a una persona li dius que l’anglès ha estat una llengua imposada et mira, inclús, com si estiguessis trastocat.

Així, ell va concloure, dient que «hi ha coses que són per a tots i una d’aquestes és la llengua», per tant, si l’única forma de que les persones entenguin que la llengua ens beneficia a tots és promovent-la amb una subtil imposició, doncs ho haurem de fer.

• Per què és un problema la normalització de la llengua catalana?

Per moltes raons, sobretot històriques. Però actualment, perquè vivim en un món molt canviant amb moltes llengües diferents a un espai molt reduït. Així, partint d’aquí hem de reflexionar sobre què volem: desitgem la desvinculació entre les cultures o ens estimem més una societat integrada que respecti la diversitat? Crec que la pregunta es respon tot sola.

Arribats a aquet punt, podem extreure que el plurilingüisme és un element problemàtic en la normalització d’una llengua, juntament amb l’estat. Ja que aquest reconeix la diversitat lingüística existent en el seu propi si, però no la plena igualtat legal entre les diverses llengües. Si a això li sumem que els mitjans de comunicació marquen moltes teories no veritablement vertaderes, doncs tenim una amalgama de raons per les quals no és fàcil normalitzar el català.

• Suposadament les institucions públiques preserven la cultura i tot allò que sigui un bé públic. Si partim de que la llengua és cultura i per tant un bé comú per a tota la humanitat, per què no es preserva de igual forma que es preserva un parc natural o un edifici històric?
  

Perquè hi ha dos concepcions, uns pensen que la llengua només és un mitjà de comunicació i uns altres pensen que és una manera de concebre el món. Doncs, degut a aquestes diferencies no s’arriba a un concepte clar de què és la llengua per a la societat. Així doncs tampoc es pot arribar a un consens envers si la llengua és o no un bé comú.

• La globalització és una eina que va en contra o a favor de les llengües minoritàries i les minoritzades?

Doncs això depèn de l’ús que es faci de la globalització i les seves eines. És a dir, la globalització pot augmentar el pes d’una llengua com l’anglès però també pot fer sortir les llengües que estiguin en perill.
En aquest moment, Bernat Joan i Marí, va posar l’exemple com, ara en l’actualitat es pot aprendre el català des de quasi qualsevol part del món, gràcies a Internet.
Com ja hem dit, tot depèn de com es juguen les cartes de la globalització.
Tot seguit va posar l’exemple de que a 1991 Internet va evitar un cop d’estat a Rússia. Ja que havia militars dins del parlament que prohibiren la utilització del telèfons, però ningú es va adonar que Internet també podia servir com eina de comunicació. Així que alguns dels parlamentaris que estaven dins l’edifici varen avisar als de l’exterior mitjançant Internet, evitant així tots els propòsits dels militars revolucionaris.

• L’anglès s’ha de veure com l’espanyol envers el català?

Segons Bernat Joan no hi ha cap relació entre la situació de l’anglès i la del castellà envers el català. Així dins aquest context multilingüe la feina del mestre és fer entendre als seus alumnes que quantes més llengües es saben, més possibilitats de comunicar-se es tenen. És a dir, els hem de fer entendre que hem de tenir una actitud positiva i una voluntat d’aprendre envers la llengua, perquè sinó compensarem a crear-nos prejudicis envers aquestes i no podrem actuar des d’un punt de vista crític i reflexiu.

• Fins a quin punt anar de víctimes amb el català és bo?

El senyor Joan i Marí, va contestar aquesta pregunta amb la següent dita: «fes per als altres el que faries per tu». I d’aquí podem extreure que tot es bo en la seva justa mida, o sigui, pot ser bo fer-nos les víctimes una vegada o dues, però d’aquí a fer-ho sempre... ja resulta una mica pesat, no? Així doncs, des del meu punt de vista, és millor argumentar amb eines contundents i reflexives la nostra idea de llengua i de normalització. I no tant fer-nos les pobres víctimes per tot el que en un passat varen sofrir.

• Com es que les cartes de la majoria dels restaurants a Eivissa només estan en castellà i no en català?

Perquè encara perdura la diglòssia existent fa molts d’anys. És a dir, es tenia la concepció de que el castellà era la llengua A, la llengua de cultura i per tant la llengua que s’havia de fer servir al carrer, als restaurants, etc. i el català era la llengua B, la qual no estava ben vist fer-la sevir al carrer i molt menys a un escrit de cara al públic com són les cartes dels restaurants. Si a això li sumem que d’un estat de diglòssia hem passat a viure del i per al turisme, podem veure clarament per quin motiu les cartes de l’immensa majoria dels restaurants estan abans en la llengua de les persones que ens venen a veure i a visitar (alemany, anglès, francès, etc.) que no pas en la nostra llengua pròpia.


Què s’ha de fer? i Recerca.
Per la propera sessió no hi ha cap tasca, però he estat buscant informació envers l’educació i la ment i m’he topat amb la pàgina web del programa de televisió Redes. Aquí he trobat un vídeo molt interessant titulat Cambiar el cerebro para cambiar el mundo. El contingut del qual està íntimament relacionat amb la següent frase: «si volem millorar el nostre comportament amb els demés i amb el nostre entorn natural haurem de treballar amb això des dels primer anys, com fem per aprendre a parlar o a tocar un instrument».

Si algú té una mica de temps pot aturar-se aquí una estona a escoltar-lo. Mereix realment la pena.


Reflexió: què he après?
Després de reflexionar envers les respostes del senyor Bernat Joan i Marí i d’haver vist el reportatge de Redes me quedat amb una frase que per a mi es molt interessant, que diu així: gràcies al nostre cervell i a la nostra programació genètica podem canviar, aprendre i reflexionar envers allò que fem. Així doncs, si hi ha alguna cosa que volem canviar hem de començar a treballar al voltant d’aquesta des d’edats molt primerenques. És a dir, des d'inclús les socialitzacions primàries, la família. Per tant, no val anar de víctimes per la vida, hem de lluitar per allò que volem i ser fort i constants.

Eivissa, 19 d’abril de 2010.

Informació objectiva.

Avui hem comentat algunes de les errades que, en general, hem comès a la redacció de les qüestions envers els llibres de Bernat Joan i Marí (Català normalitzat en un món multilingüe i Sociolingüística a l’aula).

Havia errades de tipus vocàlic, com la carència d’accents a les següents paraules: el verb ser (és), la paraula bé, desaparèixer, més (de quantitat), té (de tenir), per què (en pregunta), entre altres. Del tipus consonàntic, la paraula canvi amb /m/ en comptes de amb /n/. A la morfosintaxi hem realitzat errades del tipus: escriure preposició davant de que, escriure “a causa de que” en comptes de “a causa del fet que”, escriure “tinc que anar-hi” en comptes de “he d’anar-hi”, entre altres. I les errades de tipus lèxic que hem comès són: escriure aconseguir de manera incorrecta i posar “una avantatge” en comptes “d’un avantatge”.

Tot seguit hem realitzat, per equips de set persones, un consens sobre les qüestions contestades que més es repetien i sobre les preguntes no contestades que no es repetien. Arribant així, a una selecció de interrogacions molt variades, com: en el caire de les no contestades; L’anglès s’ha de veure com l’espanyol envers el català?, Si a l’escola d’infants s’ensenya en català, per què a l’escola d’adults no?, Què s’hauria de fer per conscienciar a la societat de la importància del català i de perquè hi ha que fer un esforç per preservar-lo?, Són suficients les eines existents per la difusió i aprenentatge del català?... i en les qüestions contestades; Què és el català?, Quina diferència hi ha entre una llengua minoritària i una llengua minoritzada?, Quina diferència hi ha entre normalització i normativització?, Quina és la situació del català a les Illes Balears?, Quina és la situació del català envers la constitució Europea?, entre altres.

Què s’ha de fer?
Després de parlar sobre les preguntes, la tasca d’avui és buscar el Marc Europeu comú de referència per a les llengües: aprendre, ensenyar, avaluar. I contestar les següents qüestions:

• Què és?

És un document que proporciona unes bases comunes per a l’elaboració de programes de llengua, objectius, continguts, mètodes d’aprenentatge, etc. de manera que es descriu d’una manera exhaustiva el que han d’aprendre a fer els aprenents d’una llengua a l’hora de comunicar-se i quins coneixements i habilitats han d’adquirir per tenir un domini determinat d’una llengua.

Però, de cap manera, aquest document dona solucions a qüestions o problemes concrets, sinó més aviat vol presentar diferents opcions per a que l’usuari reflexioni sobre la seva pràctica habitual i així ell mateix pugi solucionar les seves problemàtiques.

• Quins són els seus objectius?

Podríem dir que el seu màxim objectiu és donar a conèixer tots els recursos i eines existents per a que les persones d’aquest món puguin aprendre d’una forma reflexiva, harmònica i autònoma. D’aquí podem extreure alguns objectius més propers, com són:

- Assegurar que la població tingui al seu abast els mitjans necessaris per a poder conèixer les llengües del altres estats membres de la Unió Europea i així satisfer les seves necessitats de comunicació.

- Promoure, animar i donar suport a tots els docents i aprenents de les llengües. És a dir, fonamentar l’ensenyament i l’aprenentatge en les necessitats dels aprenents, adequar els objectius, desenvolupar mètodes i materials i desenvolupar instruments d’avaluació.

- Promoure la investigació i el desenvolupament per a que els diferents tipus d’aprenents puguin adquirir un domini comunicatiu de la llengua adequat a les seves necessitats concretes. Això implica: equipar tots els europeus per als reptes d’una mobilitat internacional; promoure la comprensió mútua, la tolerància, el respecte a les identitats i a la diversitat cultura; mantenir i desenvolupar la riquesa i la diversitat cultural europea; desenvolupar habilitats de comunicació entre fronteres; evitar els perills de la marginació; i promoure mètodes d’ensenyament que reforcin la independència de pensaments.

• Llegeix l’apartat sis i extreu alguns punts o frases rellevants.

“Els enunciats sobre les finalitats i els objectius de l’ensenyament i de l’aprenentatge de llengües s’haurien de fonamentar en l’apreciació de les necessitats dels aprenents i de la societat, en les tasques, les activitats i els processos que els aprenents han de realitzar a fi de satisfer aquestes necessitats” (pàg. 195).

“Si bé l’usuari de la llengua ha de desplegar totes les capacitats presentades en aquests capítols per fer front de manera eficaç al repertori complet d’actes comunicatius, no tots els aprenents voldran o necessitaran adquirir-les en una altra llengua. Per exemple, alguns aprenents no tindran cap interès en la llengua escrita. Uns altres, al contrari, només s’interessaran per la comprensió de textos escrits. Però això no vol dir que aquests aprenents s’hagin de limitar, respectivament, a les formes orals o escrites de la llengua” (pàg. 166).

“Per exemple, gran part del que s’anomena “coneixement del món” es pot considerar que són els coneixements previs que ja formen part de la competència general de l’aprenent com a resultat de la seva pròpia experiència de la vida o de l’ensenyament rebut en llengua materna. El problema pot ser trobar a la L2 l’equivalent adequat que correspongui a una categoria nocional de la L1. Es tracta de decidir quins coneixements nous s’han d’aprendre i quins es poden considerar com a adquirits. El problema apareix quan un camp conceptual concret s’organitza de manera diferent a la L1 i a la L2, la qual cosa ocorre amb freqüència, de manera que la correspondència dels significats de la paraula de vegades és parcial o inexacta” (pàg. 166).

“Adonar-se dels errors fonètics i desfer-se de comportaments que han esdevingut automàtics quan ja s’ha fet una aproximació quasi completa a les normes pot ser molt més costós (en temps i esforç) del que ho hauria estat a l’inici de l’aprenentatge, especialment en una edat precoç.
Aquestes consideracions signifiquen que els objectius adequats per a una etapa concreta de l’aprenentatge d’un aprenent en particular o d’un tipus d’aprenent d’una edat determinada no poden derivar necessàriament d’una lectura directa i literal de les escales proposades per a cada paràmetre. Cal prendre decisions en cada cas” (pàg. 167).

“El perfil pluricultural es diferencia del perfil plurilingüe (per exemple, es pot tenir un bon coneixement de la cultura d’una comunitat, però un coneixement pobre de la seva llengua; o es pot donar el cas que es tingui un coneixement pobre d’una comunitat, però que la llengua predominant d’aquesta comunitat es domini bé” (pàg. 167).

“Un altre tret de la competència plurilingüe i pluricultural és que no consisteix en una simple suma de competències monolingües, sinó que permet fer combinacions i alternances de diferents tipus. És possible procedir a l’alternança de codis en el curs del missatge o recórrer a formes de parlar bilingües. Així, un únic repertori més ric d’aquest tipus permet escollir les estratègies per a l’acompliment de les tasques, recolzant-se, quan les circumstàncies ho permeten, en la variació interlingüística i les alternances de llengua” (pàg. 168).

“A més a més, aquesta experiència del plurilingüisme i del pluriculturalisme:

• aprofita les competències sociolingüístiques i pragmàtiques preexistents i, a la vegada, les incrementa;[...]
• per la seva naturalesa, perfecciona el coneixement del saber aprendre i la capacitat d’establir relacions amb altres persones i situacions noves.

Per tant, una competència plurilingüe i pluricultural també pot accelerar d’alguna manera els aprenentatges posteriors en les àrees lingüístiques i culturals. I això s’esdevé encara que la competència plurilingüe i pluricultural sigui desigual i que el domini de la llengua continuï sent parcial” (pàg. 168 i 169).
Però, “no és estrany que l’aprenentatge d’una llengua i el contacte amb una cultura estrangera reforci els estereotips i els prejudicis enlloc de reduir-los”. Ara bé, aquestos prejudicis i estereotips es poden superar amb “el coneixement de diferents llengües, que, al mateix temps, enriqueix el potencial d’aprenentatge” (pàg. 169).

“És important fomentar el respecte a la diversitat de llengües i insistir en la importància d’aprendre més d’una llengua estrangera en el context escolar” (pàg. 169).

“Definir els objectius d’ensenyament o aprenentatge, no és un simple exercici estilístic. Il·lustra la possible diversitat de les finalitats de l’aprenentatge i la varietat d’ofertes d’ensenyament que es poden trobar. El fet de perseguir un objectiu específicament formulat significa que l’assoliment de l’objectiu establert conduirà a altres resultats que no s’havien assenyalat en concret o que no es consideraven d’interès principal. [...] Per posar un exemple senzill, dir als infants que l’activitat que se’ls proposa els permetrà jugar al joc de les “Famílies” en una llengua estrangera (amb l’objectiu de dur a terme una possible “tasca”) també pot ser una manera de motivar l’aprenentatge del vocabulari relacionat amb els diversos membres de la família (part del component lingüístic d’un objectiu comunicatiu més ampli)” (pàg. 173).

Diferencia entre adquisició i aprenentatge:

• “Adquisició de llengua es pot utilitzar com a terme general o limitat a: les interpretacions de la llengua dels parlants no nadius en funció de teories actuals sobre gramàtica universal,[...] que interessa poc els docents, o [...] com el coneixement adquirit en contextos no formals i la capacitat d’utilitzar una llengua estrangera com a resultat d’un contacte directe amb la llengua o d’una participació directa en actes comunicatius”.
• “I l’aprenentatge de llengua, que és el procés mitjançant el qual s’aconsegueix la capacitat lingüística com a resultat d’un procés planificat sobretot a través d’estudis formals en un centre educatiu” (pàg. 174).

Com aprenen els alumnes?

“Actualment no hi ha un consens prou fonamentat en la recerca pel que fa a la manera com aprenen els alumnes. [...] Però alguns teòrics creuen que les capacitats humanes de processament d’informació són prou sòlides per permetre que una persona pugui adquirir una llengua i la pugui utilitzar, tant per a la comprensió com per a l’expressió, només havent estat en contacte amb una quantitat suficient i comprensible d’aquesta llengua. Creuen que el procés d’adquisició és inaccessible a l’observació o a la intuïció i que no es pot facilitar amb una manipulació conscient, ja sigui mitjançant l’ensenyament o amb mètodes d’estudi. Segons aquests teòrics, el millor que pot fer un professor és crear un entorn lingüístic com més ric millor perquè s’hi pugui produir l’aprenentatge sense un ensenyament acadèmic.
[...] A l’extrem oposat, altres teòrics consideren que els estudiants que han après les regles necessàries de gramàtica i un vocabulari suficient seran capaços de comprendre i d’utilitzar la llengua segons la seva experiència anterior i el seu sentit comú, sense cap necessitat de practicar. [...]
La major part dels estudiants, dels docents d’ensenyaments reglats i dels serveis de suport pedagògic segueixen pràctiques més eclèctiques i reconeixen, d’una banda, que els aprenents no aprenen necessàriament allò que els docents ensenyen i, d’una altra, que cal una aportació de llengua substancial, contextualitzada i intel·ligible, així com oportunitats d’utilitzar la llengua de manera interactiva. També reconeixen que l’aprenentatge es facilita sobretot en les condicions artificials de la classe, mitjançant la combinació d’aprenentatge conscient i de pràctica suficient [...]” (pàg. 175).

“La majoria aprenen d’una manera reactiva, és a dir, seguint les instruccions i fent les activitats que proposen els docents i els manuals. Tanmateix, quan l’ensenyament pròpiament dit s’atura, l’aprenentatge posterior s’ha de fer d’una manera autònoma. L’aprenentatge autònom es pot promoure si es considera que aprendre a aprendre forma part integrant de l’aprenentatge de la llengua” (pàg. 177).

“Un principi metodològic fonamental del Consell d’Europa ha estat que els mètodes utilitzats en l’ensenyament, l’aprenentatge i la recerca siguin [...] eficaços. [...] L’eficàcia depèn de les motivacions i característiques dels aprenents, així com dels recursos, tant humans com materials, que puguin posar-se en pràctica” (pàg. 177).

“Els docents haurien d’adonar-se que les seves accions –que reflecteixen les seves actituds i les seves capacitats– són una part molt important de l’entorn de l’aprenentatge o adquisició d’una llengua. Es presenten com a models que els alumnes poden seguir en l’ús futur que facin de la llengua i en la seves pràctiques com a futurs docents” o parlants. (pàg. 179).

“Els textos orals o escrits que es proposen als aprenents han de ser autèntics. És a dir, produïts amb finalitats comunicatives i no amb la intenció d’ensenyar llengua. Per exemple, els textos autèntics seleccionats, classificats per ordre de dificultat i/o parcialment modificats per tal que siguin adequats a l’experiència, als centres d’interès i a les característiques de l’aprenent” (pàg. 181).

“S’ha de trobar un equilibri pel que fa als objectius educatius principals del desenvolupament de la competència pluricultural dels aprenents.
De quina manera, doncs, s’haurien de tractar les competències generals, no específicament lingüístiques, en els cursos de llengua? Tractant-les ad hoc si n’hi ha necessitat i en el moment que calgui” (pàg. 184).

Màxim objectiu: “promoure el desenvolupament dels alumnes o estudiants com a usuaris i aprenents de llengües, independents i responsables” (pàg. 185).

“El desenvolupament de les competències lingüístiques de l’aprenent és un aspecte central i indispensable de l’aprenentatge de llengües,” [...] que està íntimament relacionat “amb el vocabulari, la gramàtica, la pronunciació i l’ortografia” (pàg. 185).

“Les faltes d’actuació es produeixen quan l’usuari o aprenent és incapaç de posar en acció les competències adequadament. [...]” (pàg. 191).

“Les faltes i els errors són la prova de la voluntat que té l’aprenent de comunicar-se malgrat els riscos” [...] i “són inevitables” [...], en tant en quant, “són el producte transitori del desenvolupament”. A més, “els errors no només s’haurien de corregir sinó que també s’haurien d’analitzar i explicar en el moment oportú” (pàg.191).

Reflexió: què he après?
Pens que aquesta frase és una bona conclusió i una bona reflexió o una bona eina de reflexió per qui encara no ho ha fet: «The more the children interact with the material, the teacher and each other, the more they will learn» Sarah Phillips.

Eivissa, 12 d’abril de 2010.

Informació objectiva.
Avui hem seguit parlant de les qüestions sociolingüístiques que hi ha al llibre Sociolingüística a l’aula de Bernat Joan i Marí, destacant alguns conceptes importants.

Què s’ha de fer?
Hem de reflexionar envers aquestos conceptes importants, mirar la pàgina web de http://www.xtec.cat.lic.es/, que per mi està molt relacionada amb la web http://www.edu365.cat/, de la qual ja hem parlat en aquest bloc.

Recerca.

• Què és llenguadoc?

Llenguadoc és una regió històrica d'Occitània, dividida entre quatre regions franceses i Ocupa una superfície d'uns 42.700 km².
Llengua d'oc és l’article principal de l’occità. El nom fa referència a la llengua occitana que es parla en aquesta regió i en d'altres veïnes. El nom de la llengua ve de la paraula oc que en occità medieval i actual significa sí, en contrast amb la llengua parlada més al nord o llengua d'oïl. El mot oc prové del llatí hoc (això), mentre que oïl es va derivar del llatí hoc ille.

• Què és llengua d’oïl?
  

La llengua d'oïl (llengua en la que « oïl » vol dir « sí ») va ser llengua romànica que va evolucionar i va formar les anomenades llengües d'oïl; una de les llengües d'oïl ha esdevingut el francès. El francès que conté igualment elements de vocabulari i de sintaxi d'occità (llengua d'oc) i d'altres idiomes.
Les llengües d'oïl, llengües regionals de França segons la llista establerta, sobre la base de l'informe d'abril del 1999, pel professor Bernard Cerquiglini, són: Borgonyó-morvandià, Xampanyès, Franc-comtès, Francès, Gal·ló, Lorenès, Mayennais, Normand, Picard, Poiteví-saintongès i Való.
Distribució de les llengües d'oïl (en groc i verd) i els dialectes de les altres llengües de França.

Envers les qüestions sociolingüístiques, els conceptes o les preguntes que més m’han cridat l’atenció són les següents:

• Per què l’ordre establert juga en contra del procés de normalització lingüística catalana?

Perquè la major part de la societat accepta la necessitat del bilingüisme català - castellà o directament el predomini de l’espanyol. Ja que als Països Catalans la llengua constitueix l’element fonamental entre les senyes d’identitat nacional.

• Per què hi ha tant interès en defensar les varietats geogràfiques catalanes en front de la varietat estàndard?

Bàsicament per dividir els parlants d’aquesta llengua i aconseguir que no es posin mai d’acord envers la llengua. És a dir, les intencions d’aquestes persones, que han promogut la defensa de les modalitats insulars, no són les de preservar la llengua sinó més aviat de eradicar-la.

• Què és el secessionisme lingüístic?

És un moviment que propugna la separació lingüística. És a dir, és tot el contrari de lo que pretén la normalització i a més el seu objectiu és aconseguir un conflicte per tal de dividir la societat.

• Quins són els principals criteris per a l’oficialitat lingüística?

Els principals criteris són dos, el de personalitat i el de territorialitat. Segons el criteri de personalitat, un ciutadà té el dret de anar per tot el seu Estat utilitzant oficialment la seva llengua, però això també implica que totes les altres persones que atenguin aquest ciutadà tindran el deure d’atendre aquesta persona en la seva llengua. I segons el criteri de territorialitat, les llengües d’un determinat territori gaudeixen de la condició d’oficials.

• Què és el xovinisme?

Segons l’Enciclopèdia Catalana és l’excessiva admiració pel propi país, que desfigura la realitat nacional i crea desinterès o fins menyspreu per altres cultures i països.

• Per què els europeus residents a les Illes aprenen primer l’espanyol que el català?

Perquè quan arriben aquí entenen que la llengua que sap tothom i la que tothom usa i respecta és el castellà. Així doncs, per economia lingüística aprenen primer el castellà que no pas el català, encara que tots els textos legals proclamin el català com a llengua pròpia. Conseqüentment, arriben a la conclusió que no és tant important el que estigui establert com a llengua pròpia, sinó quina és la llengua d’ús.

• Per què és tan important consolidar l’ús del registre estàndard d’una llengua?

Perquè tota llengua que no tingui varietat estàndard té àmbits vetats molt importants i per tant té tots els requisits per a no sobreviure en aquesta societat on subsisteix el més fort i el més intel·ligent.

Algunes altres qüestions que es poden extreure i contestar a ran de la lectura del llibre Català normalitzat en un món multilingüe i l’ajuda d’una bona enciclopèdia.

• La llengua és un bé públic o un bé privat?

Segons Xavier Sala-i-Marin al seu escrit «Liberalisme Econòmic i Ultranacionalisme Espanyol» (1998): “Els productes que poden ser utilitzats simultàniament per més d’una persona s’anomenen béns públics.[...]

Un altre atribut que tenen els productes “normals” és que, el consum per part d’una persona no té cap efecte directe sobre la resta de persones. El fet que jo mengi butifarra no fa mal a ningú. Aquesta és una característica que comparteixen molts altres béns, però no tots. Els productes contaminants, per exemple, en són una excepció. Una altra en són els programes informàtics i el sistema de vídeo: el benefici de comprar un vídeo beta o VHS depèn de la quantitat de gent que compra el mateix sistema. La gent que, en el seu dia, va comprar el sistema beta, ben aviat va haver de canviar-lo [...] ja que poca gent havia comprat beta i, en no haver suficient mercat, tots els productors van acabar adoptant VHS. Els economistes anomenem aquests tipus de productes, béns subjectes a externalitats. [...]

I què té a veure tot això amb el català? Doncs molt senzill. La llengua és un bé públic: el fet que jo parli català ara mateix no impedeix que milions de persones utilitzin la mateixa llengua simultàniament. A més, és impossible evitar que algú no la utilitzi. La llengua també està subjecta a externalitats: l’interès que una persona pot tenir a aprendre català depèn de la quantitat de gent que el parli. Aquest argument, per exemple, és utilitzat per molts estrangers que venen a passar uns anys a Catalunya per a no aprendre català ja que “el castellà em va igual de bé...i, a més, és més útil ja que el parlen 300 milions de persones arreu del món”. De manera més perillosa, milers de parelles de pare català i mare espanyola o a l’inrevés, diuen que és millor no ensenyar català als fills: “si han d’aprendre dues llengües, millor que aprenguin l’espanyol i l’anglès”. Aquests arguments mostren que le llengua està subjecta a externalitats. La teoria econòmica ens diu que, en aquest cas, si deixem que les forces del “mercat” actuin lliurement ens trobarem que, a la llarga, el català desapareixerà. Cal, doncs, que el govern intervingui per a fomentar i protegir el català: quanta més gent el parli, més atractiva serà com a llengua i més gent la voldrà emprar.

La conclusió de tot això és que, fins i tot el més lliberal dels economistes, del partit popular o de la Xina mandarina, ha d’estar d’acord en què, si una societat vol mantenir una llengua pròpia, ha d’haver-hi intervenció pública, sobre tot si aquesta llengua és minoritària (una altra cosa és que NO es vulgui mantenir una llengua pròpia [...]). I és cert que el nou cartell de la fleca i la traducció de les pel lícules al català s’hauran de pagar, cosa que distorsionarà l’economia productiva i les distorsions existiran tant si ho paga la pròpia empresa com si ho fa el contribuient, però això no és un argument per a no fer-ho. Al cap i a la fi, el finançament de carreteres, exèrcits i monarquies també causa distorsions, però el PP no vol pas abolir aquests béns públics. O potser si?”.

I segons José Luis García Delgado, rector de la Universitat Menéndez Pelayo, i de José Antonio Alonso a la ponència «La potencia económica de un idioma: una mirada desde España»: "La llengua té gran part de les característiques d'un bé públic. Es tracta d'un bé no excluïble, ja que no se li pot atribuir un preu que limiti l'accés a la seva titularitat i consum; i és, per suposat, un bé clarament no rival, en la mesura que l'ús de l'idioma per part d'un determinat agent no impedeix una pràctica similar per part de consumidors rivals. És més, es pot dir que la potencialitat dels serveis que la llengua proporciona s'amplifica en la mesura que augmenta el nombre de persones que recorren a la seva utilització. D'acord amb les característiques assenyalades, la regulació de l'ús de la llengua, la seva protecció i, fins i tot, la seva prohibició, no es pot deixar a la cura espontània del mercat, i ha de ser assumida per les institucions públiques. [...] La potencialitat d'un idioma depèn, per una banda, de la capacitat de la llengua per erigir lligams identitaris en el sí d'una comunitat que la practica i, per una altra, de la vitalitat creativa i intel·lectual i de l'ascendència internacional d'aquesta comunitat. Ha de convenir-se que els poders públics tenen una notable responsabilitat en la promoció de tots aquests factors."

Així doncs, arribem a la conclusió que com la llengua és pot utilitzar per més d’una persona a l’hora i no hi ha forma d’evitar-ho, adquireix la denominació de bé públic. I, en tant que ho sigui, ha d’estar sotmesa per la vigilància de l’estat, per a que ningú vulneri els seus drets.

• Qui és Lluis Vicent Aracil?

Lluís Vicent Aracil i Boned (València, 1941) és un sociolingüista i junt amb Rafael Ninyoles va establir les bases de la sociolingüística catalana durant la dècada dels anys 70 i principis dels 80 del segle XX.

Estudià dret a la Universitat de València, on es mogué en el cercle de Joan Fuster. Membre del Comitè de Recerca Sociolingüística de l'Associació Sociològica Internacional (1970), n'ha estat vicepresident (1974-78) i president (1978-82). El 1973 fundà el Grup Català de Sociolingüística i el mateix any introduí una sessió de sociolingüística catalana en el VIII Congrés de Sociolingüística de Toronto Fou professor del departament de filologia catalana de la Universitat de Barcelona des del 1976 fins al 1987. Partint d'una crítica de la noció imprecisa de bilingüisme, ha encetat una teoria sociolingüística general i ha explorat la història sociolingüística europea. Part de la seva obra ha estat compilada a Papers de sociolingüística (1982). Després publicà Dir la realitat(1983), un recull d'assaigs on es tracten diversos aspectes de la sociolingüística. Allunyat de l'àmbit universitari, des del 1989 dirigeix quatre seminaris sobre temes sociològics a València, Morella, Barcelona i Cullera. El 1998 publicà La mort humana, edició de les conferències llegides al segon seminari dut a terme a Morella (1994).

• Quina és la situació del català a les Illes Balears?

A les illes Balears, la situació és més inestable que al País Valencià, tot i que les condicions socials són prou semblants. Una diferència favorable a les illes Balears parteix del fet que l’Estatut d’Autonomia reconeix la denominació de “llengua catalana” com la llengua pròpia. Això, és perquè no existeix una denominació unitària per a la llengua que s’hi parla. Així, el català de les Balears és denominat mallorquí, menorquí, eivissenc o formenterer, segons l’illa on es parli. I com és obvi era una ximpleria oficialitzar quatre suposades llengües pròpies i una de l’estat. Per tant, el més raonable era reconèixer que el mallorquí, el menorquí, l’eivissenc i el formenterer formen part d’un tronc comú que és la llengua catalana.

Així, en paraules de Bernat Joan i Marí, aquest reconeixement de la unitat de la llengua va evitar que s’originés un ambient enrarit com el que encara perdura al País Valencià.

Però, encara partint d’unes condicions socials semblants al País Valencià, en l’àmbit educatiu a les Balears s’ha evitat la doble línia i almenys el cinquanta per cent de l’educació s’ha de vehicular en llengua catalana.

En altres àmbits, la situació de la llengua catalana encara és més precària, tot i que existeix més densitat de presència del català que no al País Valencià.

Les Balears i Pitiüses tenen fortes diferències en quant al grau d’ús de la llengua catalana segons la zona geogràfica: a la part forana de Mallorca i a l’illa de Menorca existeix un el grau de normalitat de l’ús del català semblant a l’ús del Principat de Catalunya; a les àrees costaneres de Mallorca i l’illa de Formentera el grau de normalitat de l’ús és intermedi; i Palma, Calvià i l’illa d’Eivissa constitueixen clarament zones d’urgent intervenció lingüística per la precarietat de l’ús de la llengua.

• Per què el català és una anomalia a Europa?

Perquè no hi ha cap altra llengua a Europa amb uns nou milions de parlants que no sigui llengua del tractat constitucional de la Unió Europea. I d’igual forma, tampoc hi ha cap altra llengua amb aquestos milions de parlants que no tingui estat propi.

• Quina és la situació del català envers la constitució Europea?

Una llengua és ofcial a la Unió Europea si ho és al seu estat. Així doncs, com el català no és oficial a l’estat Espanyol tampoc ho pot ser a Europa. De la mateixa manera, resulta difícil defensar l’oficialitat del català als òrgans de la Unió si ni tan sols pot ser usada oficialment als òrgans centrals de l’Estat Espanyol, com són: al Parlament, al Govern o el Tribula Suprem.

Conseqüentment podem establir com a regla, que les llengües oficials a Europa són aquelles que tenen un estat propi o que el seu estat les reconeix com a oficials, és a dir on hi ha un model lingüístic igualitari.

Però en el cas del català, ni tenim estat propi ni el model lingüístic dels estats on es parla és igualitari, sinó més aviat desigualitari. En el cas de França sense reconeixement de la nostra existència i en el cas d’Espanya amb reconeixement de la diversitat.

• Quins són els models de política lingüística a la Unió Europea?

Trobem dos extrems: d’una banda el model jacobí, que pretén aconseguir que a cada estat només es parli una llengua, i d’una altra el model igualitari, que no té una única llengua pròpia sinó que tota la diversitat de llengües existents en aquestos estats són pròpies i oficials.

Dins el model jacobí trobem diferents situacions, des d’aquells estats que no neguen l’existència de la diversitat lingüística fins a aquells que la reconeixen però en les accions polítiques no ho reflecteixen.

Així mateix, podem establir que amb tantes polítiques lingüístiques diferents es poden ocasionar situacions diverses, com: llengües plenament normalitzades, llengües minoritàries i llengües que estan a cavall entre unes i altres, però que no acaben d’estar a cap banda.

Reflexió: què he après?
Que per normalitzar una llengua no només hem de fer lleis, explicar i debatre quin tipus de model lingüístic seria el millor per preservar la llengua, sinó que allò que és, quasi, més important que tot això és l’ús que fem d’aquesta llengua. Si volem preservar-la hem de lluitar per utilitzar-la normalment en tots els àmbits i ser conscients que per sobreviure hem de tenir una variant estàndard que “farà” tot allò que estigui al seu abast per expandir-la.