Eivissa, 19 d’abril de 2010.

Informació objectiva.

Avui hem comentat algunes de les errades que, en general, hem comès a la redacció de les qüestions envers els llibres de Bernat Joan i Marí (Català normalitzat en un món multilingüe i Sociolingüística a l’aula).

Havia errades de tipus vocàlic, com la carència d’accents a les següents paraules: el verb ser (és), la paraula bé, desaparèixer, més (de quantitat), té (de tenir), per què (en pregunta), entre altres. Del tipus consonàntic, la paraula canvi amb /m/ en comptes de amb /n/. A la morfosintaxi hem realitzat errades del tipus: escriure preposició davant de que, escriure “a causa de que” en comptes de “a causa del fet que”, escriure “tinc que anar-hi” en comptes de “he d’anar-hi”, entre altres. I les errades de tipus lèxic que hem comès són: escriure aconseguir de manera incorrecta i posar “una avantatge” en comptes “d’un avantatge”.

Tot seguit hem realitzat, per equips de set persones, un consens sobre les qüestions contestades que més es repetien i sobre les preguntes no contestades que no es repetien. Arribant així, a una selecció de interrogacions molt variades, com: en el caire de les no contestades; L’anglès s’ha de veure com l’espanyol envers el català?, Si a l’escola d’infants s’ensenya en català, per què a l’escola d’adults no?, Què s’hauria de fer per conscienciar a la societat de la importància del català i de perquè hi ha que fer un esforç per preservar-lo?, Són suficients les eines existents per la difusió i aprenentatge del català?... i en les qüestions contestades; Què és el català?, Quina diferència hi ha entre una llengua minoritària i una llengua minoritzada?, Quina diferència hi ha entre normalització i normativització?, Quina és la situació del català a les Illes Balears?, Quina és la situació del català envers la constitució Europea?, entre altres.

Què s’ha de fer?
Després de parlar sobre les preguntes, la tasca d’avui és buscar el Marc Europeu comú de referència per a les llengües: aprendre, ensenyar, avaluar. I contestar les següents qüestions:

• Què és?

És un document que proporciona unes bases comunes per a l’elaboració de programes de llengua, objectius, continguts, mètodes d’aprenentatge, etc. de manera que es descriu d’una manera exhaustiva el que han d’aprendre a fer els aprenents d’una llengua a l’hora de comunicar-se i quins coneixements i habilitats han d’adquirir per tenir un domini determinat d’una llengua.

Però, de cap manera, aquest document dona solucions a qüestions o problemes concrets, sinó més aviat vol presentar diferents opcions per a que l’usuari reflexioni sobre la seva pràctica habitual i així ell mateix pugi solucionar les seves problemàtiques.

• Quins són els seus objectius?

Podríem dir que el seu màxim objectiu és donar a conèixer tots els recursos i eines existents per a que les persones d’aquest món puguin aprendre d’una forma reflexiva, harmònica i autònoma. D’aquí podem extreure alguns objectius més propers, com són:

- Assegurar que la població tingui al seu abast els mitjans necessaris per a poder conèixer les llengües del altres estats membres de la Unió Europea i així satisfer les seves necessitats de comunicació.

- Promoure, animar i donar suport a tots els docents i aprenents de les llengües. És a dir, fonamentar l’ensenyament i l’aprenentatge en les necessitats dels aprenents, adequar els objectius, desenvolupar mètodes i materials i desenvolupar instruments d’avaluació.

- Promoure la investigació i el desenvolupament per a que els diferents tipus d’aprenents puguin adquirir un domini comunicatiu de la llengua adequat a les seves necessitats concretes. Això implica: equipar tots els europeus per als reptes d’una mobilitat internacional; promoure la comprensió mútua, la tolerància, el respecte a les identitats i a la diversitat cultura; mantenir i desenvolupar la riquesa i la diversitat cultural europea; desenvolupar habilitats de comunicació entre fronteres; evitar els perills de la marginació; i promoure mètodes d’ensenyament que reforcin la independència de pensaments.

• Llegeix l’apartat sis i extreu alguns punts o frases rellevants.

“Els enunciats sobre les finalitats i els objectius de l’ensenyament i de l’aprenentatge de llengües s’haurien de fonamentar en l’apreciació de les necessitats dels aprenents i de la societat, en les tasques, les activitats i els processos que els aprenents han de realitzar a fi de satisfer aquestes necessitats” (pàg. 195).

“Si bé l’usuari de la llengua ha de desplegar totes les capacitats presentades en aquests capítols per fer front de manera eficaç al repertori complet d’actes comunicatius, no tots els aprenents voldran o necessitaran adquirir-les en una altra llengua. Per exemple, alguns aprenents no tindran cap interès en la llengua escrita. Uns altres, al contrari, només s’interessaran per la comprensió de textos escrits. Però això no vol dir que aquests aprenents s’hagin de limitar, respectivament, a les formes orals o escrites de la llengua” (pàg. 166).

“Per exemple, gran part del que s’anomena “coneixement del món” es pot considerar que són els coneixements previs que ja formen part de la competència general de l’aprenent com a resultat de la seva pròpia experiència de la vida o de l’ensenyament rebut en llengua materna. El problema pot ser trobar a la L2 l’equivalent adequat que correspongui a una categoria nocional de la L1. Es tracta de decidir quins coneixements nous s’han d’aprendre i quins es poden considerar com a adquirits. El problema apareix quan un camp conceptual concret s’organitza de manera diferent a la L1 i a la L2, la qual cosa ocorre amb freqüència, de manera que la correspondència dels significats de la paraula de vegades és parcial o inexacta” (pàg. 166).

“Adonar-se dels errors fonètics i desfer-se de comportaments que han esdevingut automàtics quan ja s’ha fet una aproximació quasi completa a les normes pot ser molt més costós (en temps i esforç) del que ho hauria estat a l’inici de l’aprenentatge, especialment en una edat precoç.
Aquestes consideracions signifiquen que els objectius adequats per a una etapa concreta de l’aprenentatge d’un aprenent en particular o d’un tipus d’aprenent d’una edat determinada no poden derivar necessàriament d’una lectura directa i literal de les escales proposades per a cada paràmetre. Cal prendre decisions en cada cas” (pàg. 167).

“El perfil pluricultural es diferencia del perfil plurilingüe (per exemple, es pot tenir un bon coneixement de la cultura d’una comunitat, però un coneixement pobre de la seva llengua; o es pot donar el cas que es tingui un coneixement pobre d’una comunitat, però que la llengua predominant d’aquesta comunitat es domini bé” (pàg. 167).

“Un altre tret de la competència plurilingüe i pluricultural és que no consisteix en una simple suma de competències monolingües, sinó que permet fer combinacions i alternances de diferents tipus. És possible procedir a l’alternança de codis en el curs del missatge o recórrer a formes de parlar bilingües. Així, un únic repertori més ric d’aquest tipus permet escollir les estratègies per a l’acompliment de les tasques, recolzant-se, quan les circumstàncies ho permeten, en la variació interlingüística i les alternances de llengua” (pàg. 168).

“A més a més, aquesta experiència del plurilingüisme i del pluriculturalisme:

• aprofita les competències sociolingüístiques i pragmàtiques preexistents i, a la vegada, les incrementa;[...]
• per la seva naturalesa, perfecciona el coneixement del saber aprendre i la capacitat d’establir relacions amb altres persones i situacions noves.

Per tant, una competència plurilingüe i pluricultural també pot accelerar d’alguna manera els aprenentatges posteriors en les àrees lingüístiques i culturals. I això s’esdevé encara que la competència plurilingüe i pluricultural sigui desigual i que el domini de la llengua continuï sent parcial” (pàg. 168 i 169).
Però, “no és estrany que l’aprenentatge d’una llengua i el contacte amb una cultura estrangera reforci els estereotips i els prejudicis enlloc de reduir-los”. Ara bé, aquestos prejudicis i estereotips es poden superar amb “el coneixement de diferents llengües, que, al mateix temps, enriqueix el potencial d’aprenentatge” (pàg. 169).

“És important fomentar el respecte a la diversitat de llengües i insistir en la importància d’aprendre més d’una llengua estrangera en el context escolar” (pàg. 169).

“Definir els objectius d’ensenyament o aprenentatge, no és un simple exercici estilístic. Il·lustra la possible diversitat de les finalitats de l’aprenentatge i la varietat d’ofertes d’ensenyament que es poden trobar. El fet de perseguir un objectiu específicament formulat significa que l’assoliment de l’objectiu establert conduirà a altres resultats que no s’havien assenyalat en concret o que no es consideraven d’interès principal. [...] Per posar un exemple senzill, dir als infants que l’activitat que se’ls proposa els permetrà jugar al joc de les “Famílies” en una llengua estrangera (amb l’objectiu de dur a terme una possible “tasca”) també pot ser una manera de motivar l’aprenentatge del vocabulari relacionat amb els diversos membres de la família (part del component lingüístic d’un objectiu comunicatiu més ampli)” (pàg. 173).

Diferencia entre adquisició i aprenentatge:

• “Adquisició de llengua es pot utilitzar com a terme general o limitat a: les interpretacions de la llengua dels parlants no nadius en funció de teories actuals sobre gramàtica universal,[...] que interessa poc els docents, o [...] com el coneixement adquirit en contextos no formals i la capacitat d’utilitzar una llengua estrangera com a resultat d’un contacte directe amb la llengua o d’una participació directa en actes comunicatius”.
• “I l’aprenentatge de llengua, que és el procés mitjançant el qual s’aconsegueix la capacitat lingüística com a resultat d’un procés planificat sobretot a través d’estudis formals en un centre educatiu” (pàg. 174).

Com aprenen els alumnes?

“Actualment no hi ha un consens prou fonamentat en la recerca pel que fa a la manera com aprenen els alumnes. [...] Però alguns teòrics creuen que les capacitats humanes de processament d’informació són prou sòlides per permetre que una persona pugui adquirir una llengua i la pugui utilitzar, tant per a la comprensió com per a l’expressió, només havent estat en contacte amb una quantitat suficient i comprensible d’aquesta llengua. Creuen que el procés d’adquisició és inaccessible a l’observació o a la intuïció i que no es pot facilitar amb una manipulació conscient, ja sigui mitjançant l’ensenyament o amb mètodes d’estudi. Segons aquests teòrics, el millor que pot fer un professor és crear un entorn lingüístic com més ric millor perquè s’hi pugui produir l’aprenentatge sense un ensenyament acadèmic.
[...] A l’extrem oposat, altres teòrics consideren que els estudiants que han après les regles necessàries de gramàtica i un vocabulari suficient seran capaços de comprendre i d’utilitzar la llengua segons la seva experiència anterior i el seu sentit comú, sense cap necessitat de practicar. [...]
La major part dels estudiants, dels docents d’ensenyaments reglats i dels serveis de suport pedagògic segueixen pràctiques més eclèctiques i reconeixen, d’una banda, que els aprenents no aprenen necessàriament allò que els docents ensenyen i, d’una altra, que cal una aportació de llengua substancial, contextualitzada i intel·ligible, així com oportunitats d’utilitzar la llengua de manera interactiva. També reconeixen que l’aprenentatge es facilita sobretot en les condicions artificials de la classe, mitjançant la combinació d’aprenentatge conscient i de pràctica suficient [...]” (pàg. 175).

“La majoria aprenen d’una manera reactiva, és a dir, seguint les instruccions i fent les activitats que proposen els docents i els manuals. Tanmateix, quan l’ensenyament pròpiament dit s’atura, l’aprenentatge posterior s’ha de fer d’una manera autònoma. L’aprenentatge autònom es pot promoure si es considera que aprendre a aprendre forma part integrant de l’aprenentatge de la llengua” (pàg. 177).

“Un principi metodològic fonamental del Consell d’Europa ha estat que els mètodes utilitzats en l’ensenyament, l’aprenentatge i la recerca siguin [...] eficaços. [...] L’eficàcia depèn de les motivacions i característiques dels aprenents, així com dels recursos, tant humans com materials, que puguin posar-se en pràctica” (pàg. 177).

“Els docents haurien d’adonar-se que les seves accions –que reflecteixen les seves actituds i les seves capacitats– són una part molt important de l’entorn de l’aprenentatge o adquisició d’una llengua. Es presenten com a models que els alumnes poden seguir en l’ús futur que facin de la llengua i en la seves pràctiques com a futurs docents” o parlants. (pàg. 179).

“Els textos orals o escrits que es proposen als aprenents han de ser autèntics. És a dir, produïts amb finalitats comunicatives i no amb la intenció d’ensenyar llengua. Per exemple, els textos autèntics seleccionats, classificats per ordre de dificultat i/o parcialment modificats per tal que siguin adequats a l’experiència, als centres d’interès i a les característiques de l’aprenent” (pàg. 181).

“S’ha de trobar un equilibri pel que fa als objectius educatius principals del desenvolupament de la competència pluricultural dels aprenents.
De quina manera, doncs, s’haurien de tractar les competències generals, no específicament lingüístiques, en els cursos de llengua? Tractant-les ad hoc si n’hi ha necessitat i en el moment que calgui” (pàg. 184).

Màxim objectiu: “promoure el desenvolupament dels alumnes o estudiants com a usuaris i aprenents de llengües, independents i responsables” (pàg. 185).

“El desenvolupament de les competències lingüístiques de l’aprenent és un aspecte central i indispensable de l’aprenentatge de llengües,” [...] que està íntimament relacionat “amb el vocabulari, la gramàtica, la pronunciació i l’ortografia” (pàg. 185).

“Les faltes d’actuació es produeixen quan l’usuari o aprenent és incapaç de posar en acció les competències adequadament. [...]” (pàg. 191).

“Les faltes i els errors són la prova de la voluntat que té l’aprenent de comunicar-se malgrat els riscos” [...] i “són inevitables” [...], en tant en quant, “són el producte transitori del desenvolupament”. A més, “els errors no només s’haurien de corregir sinó que també s’haurien d’analitzar i explicar en el moment oportú” (pàg.191).

Reflexió: què he après?
Pens que aquesta frase és una bona conclusió i una bona reflexió o una bona eina de reflexió per qui encara no ho ha fet: «The more the children interact with the material, the teacher and each other, the more they will learn» Sarah Phillips.

Eivissa, 12 d’abril de 2010.

Informació objectiva.
Avui hem seguit parlant de les qüestions sociolingüístiques que hi ha al llibre Sociolingüística a l’aula de Bernat Joan i Marí, destacant alguns conceptes importants.

Què s’ha de fer?
Hem de reflexionar envers aquestos conceptes importants, mirar la pàgina web de http://www.xtec.cat.lic.es/, que per mi està molt relacionada amb la web http://www.edu365.cat/, de la qual ja hem parlat en aquest bloc.

Recerca.

• Què és llenguadoc?

Llenguadoc és una regió històrica d'Occitània, dividida entre quatre regions franceses i Ocupa una superfície d'uns 42.700 km².
Llengua d'oc és l’article principal de l’occità. El nom fa referència a la llengua occitana que es parla en aquesta regió i en d'altres veïnes. El nom de la llengua ve de la paraula oc que en occità medieval i actual significa sí, en contrast amb la llengua parlada més al nord o llengua d'oïl. El mot oc prové del llatí hoc (això), mentre que oïl es va derivar del llatí hoc ille.

• Què és llengua d’oïl?
  

La llengua d'oïl (llengua en la que « oïl » vol dir « sí ») va ser llengua romànica que va evolucionar i va formar les anomenades llengües d'oïl; una de les llengües d'oïl ha esdevingut el francès. El francès que conté igualment elements de vocabulari i de sintaxi d'occità (llengua d'oc) i d'altres idiomes.
Les llengües d'oïl, llengües regionals de França segons la llista establerta, sobre la base de l'informe d'abril del 1999, pel professor Bernard Cerquiglini, són: Borgonyó-morvandià, Xampanyès, Franc-comtès, Francès, Gal·ló, Lorenès, Mayennais, Normand, Picard, Poiteví-saintongès i Való.
Distribució de les llengües d'oïl (en groc i verd) i els dialectes de les altres llengües de França.

Envers les qüestions sociolingüístiques, els conceptes o les preguntes que més m’han cridat l’atenció són les següents:

• Per què l’ordre establert juga en contra del procés de normalització lingüística catalana?

Perquè la major part de la societat accepta la necessitat del bilingüisme català - castellà o directament el predomini de l’espanyol. Ja que als Països Catalans la llengua constitueix l’element fonamental entre les senyes d’identitat nacional.

• Per què hi ha tant interès en defensar les varietats geogràfiques catalanes en front de la varietat estàndard?

Bàsicament per dividir els parlants d’aquesta llengua i aconseguir que no es posin mai d’acord envers la llengua. És a dir, les intencions d’aquestes persones, que han promogut la defensa de les modalitats insulars, no són les de preservar la llengua sinó més aviat de eradicar-la.

• Què és el secessionisme lingüístic?

És un moviment que propugna la separació lingüística. És a dir, és tot el contrari de lo que pretén la normalització i a més el seu objectiu és aconseguir un conflicte per tal de dividir la societat.

• Quins són els principals criteris per a l’oficialitat lingüística?

Els principals criteris són dos, el de personalitat i el de territorialitat. Segons el criteri de personalitat, un ciutadà té el dret de anar per tot el seu Estat utilitzant oficialment la seva llengua, però això també implica que totes les altres persones que atenguin aquest ciutadà tindran el deure d’atendre aquesta persona en la seva llengua. I segons el criteri de territorialitat, les llengües d’un determinat territori gaudeixen de la condició d’oficials.

• Què és el xovinisme?

Segons l’Enciclopèdia Catalana és l’excessiva admiració pel propi país, que desfigura la realitat nacional i crea desinterès o fins menyspreu per altres cultures i països.

• Per què els europeus residents a les Illes aprenen primer l’espanyol que el català?

Perquè quan arriben aquí entenen que la llengua que sap tothom i la que tothom usa i respecta és el castellà. Així doncs, per economia lingüística aprenen primer el castellà que no pas el català, encara que tots els textos legals proclamin el català com a llengua pròpia. Conseqüentment, arriben a la conclusió que no és tant important el que estigui establert com a llengua pròpia, sinó quina és la llengua d’ús.

• Per què és tan important consolidar l’ús del registre estàndard d’una llengua?

Perquè tota llengua que no tingui varietat estàndard té àmbits vetats molt importants i per tant té tots els requisits per a no sobreviure en aquesta societat on subsisteix el més fort i el més intel·ligent.

Algunes altres qüestions que es poden extreure i contestar a ran de la lectura del llibre Català normalitzat en un món multilingüe i l’ajuda d’una bona enciclopèdia.

• La llengua és un bé públic o un bé privat?

Segons Xavier Sala-i-Marin al seu escrit «Liberalisme Econòmic i Ultranacionalisme Espanyol» (1998): “Els productes que poden ser utilitzats simultàniament per més d’una persona s’anomenen béns públics.[...]

Un altre atribut que tenen els productes “normals” és que, el consum per part d’una persona no té cap efecte directe sobre la resta de persones. El fet que jo mengi butifarra no fa mal a ningú. Aquesta és una característica que comparteixen molts altres béns, però no tots. Els productes contaminants, per exemple, en són una excepció. Una altra en són els programes informàtics i el sistema de vídeo: el benefici de comprar un vídeo beta o VHS depèn de la quantitat de gent que compra el mateix sistema. La gent que, en el seu dia, va comprar el sistema beta, ben aviat va haver de canviar-lo [...] ja que poca gent havia comprat beta i, en no haver suficient mercat, tots els productors van acabar adoptant VHS. Els economistes anomenem aquests tipus de productes, béns subjectes a externalitats. [...]

I què té a veure tot això amb el català? Doncs molt senzill. La llengua és un bé públic: el fet que jo parli català ara mateix no impedeix que milions de persones utilitzin la mateixa llengua simultàniament. A més, és impossible evitar que algú no la utilitzi. La llengua també està subjecta a externalitats: l’interès que una persona pot tenir a aprendre català depèn de la quantitat de gent que el parli. Aquest argument, per exemple, és utilitzat per molts estrangers que venen a passar uns anys a Catalunya per a no aprendre català ja que “el castellà em va igual de bé...i, a més, és més útil ja que el parlen 300 milions de persones arreu del món”. De manera més perillosa, milers de parelles de pare català i mare espanyola o a l’inrevés, diuen que és millor no ensenyar català als fills: “si han d’aprendre dues llengües, millor que aprenguin l’espanyol i l’anglès”. Aquests arguments mostren que le llengua està subjecta a externalitats. La teoria econòmica ens diu que, en aquest cas, si deixem que les forces del “mercat” actuin lliurement ens trobarem que, a la llarga, el català desapareixerà. Cal, doncs, que el govern intervingui per a fomentar i protegir el català: quanta més gent el parli, més atractiva serà com a llengua i més gent la voldrà emprar.

La conclusió de tot això és que, fins i tot el més lliberal dels economistes, del partit popular o de la Xina mandarina, ha d’estar d’acord en què, si una societat vol mantenir una llengua pròpia, ha d’haver-hi intervenció pública, sobre tot si aquesta llengua és minoritària (una altra cosa és que NO es vulgui mantenir una llengua pròpia [...]). I és cert que el nou cartell de la fleca i la traducció de les pel lícules al català s’hauran de pagar, cosa que distorsionarà l’economia productiva i les distorsions existiran tant si ho paga la pròpia empresa com si ho fa el contribuient, però això no és un argument per a no fer-ho. Al cap i a la fi, el finançament de carreteres, exèrcits i monarquies també causa distorsions, però el PP no vol pas abolir aquests béns públics. O potser si?”.

I segons José Luis García Delgado, rector de la Universitat Menéndez Pelayo, i de José Antonio Alonso a la ponència «La potencia económica de un idioma: una mirada desde España»: "La llengua té gran part de les característiques d'un bé públic. Es tracta d'un bé no excluïble, ja que no se li pot atribuir un preu que limiti l'accés a la seva titularitat i consum; i és, per suposat, un bé clarament no rival, en la mesura que l'ús de l'idioma per part d'un determinat agent no impedeix una pràctica similar per part de consumidors rivals. És més, es pot dir que la potencialitat dels serveis que la llengua proporciona s'amplifica en la mesura que augmenta el nombre de persones que recorren a la seva utilització. D'acord amb les característiques assenyalades, la regulació de l'ús de la llengua, la seva protecció i, fins i tot, la seva prohibició, no es pot deixar a la cura espontània del mercat, i ha de ser assumida per les institucions públiques. [...] La potencialitat d'un idioma depèn, per una banda, de la capacitat de la llengua per erigir lligams identitaris en el sí d'una comunitat que la practica i, per una altra, de la vitalitat creativa i intel·lectual i de l'ascendència internacional d'aquesta comunitat. Ha de convenir-se que els poders públics tenen una notable responsabilitat en la promoció de tots aquests factors."

Així doncs, arribem a la conclusió que com la llengua és pot utilitzar per més d’una persona a l’hora i no hi ha forma d’evitar-ho, adquireix la denominació de bé públic. I, en tant que ho sigui, ha d’estar sotmesa per la vigilància de l’estat, per a que ningú vulneri els seus drets.

• Qui és Lluis Vicent Aracil?

Lluís Vicent Aracil i Boned (València, 1941) és un sociolingüista i junt amb Rafael Ninyoles va establir les bases de la sociolingüística catalana durant la dècada dels anys 70 i principis dels 80 del segle XX.

Estudià dret a la Universitat de València, on es mogué en el cercle de Joan Fuster. Membre del Comitè de Recerca Sociolingüística de l'Associació Sociològica Internacional (1970), n'ha estat vicepresident (1974-78) i president (1978-82). El 1973 fundà el Grup Català de Sociolingüística i el mateix any introduí una sessió de sociolingüística catalana en el VIII Congrés de Sociolingüística de Toronto Fou professor del departament de filologia catalana de la Universitat de Barcelona des del 1976 fins al 1987. Partint d'una crítica de la noció imprecisa de bilingüisme, ha encetat una teoria sociolingüística general i ha explorat la història sociolingüística europea. Part de la seva obra ha estat compilada a Papers de sociolingüística (1982). Després publicà Dir la realitat(1983), un recull d'assaigs on es tracten diversos aspectes de la sociolingüística. Allunyat de l'àmbit universitari, des del 1989 dirigeix quatre seminaris sobre temes sociològics a València, Morella, Barcelona i Cullera. El 1998 publicà La mort humana, edició de les conferències llegides al segon seminari dut a terme a Morella (1994).

• Quina és la situació del català a les Illes Balears?

A les illes Balears, la situació és més inestable que al País Valencià, tot i que les condicions socials són prou semblants. Una diferència favorable a les illes Balears parteix del fet que l’Estatut d’Autonomia reconeix la denominació de “llengua catalana” com la llengua pròpia. Això, és perquè no existeix una denominació unitària per a la llengua que s’hi parla. Així, el català de les Balears és denominat mallorquí, menorquí, eivissenc o formenterer, segons l’illa on es parli. I com és obvi era una ximpleria oficialitzar quatre suposades llengües pròpies i una de l’estat. Per tant, el més raonable era reconèixer que el mallorquí, el menorquí, l’eivissenc i el formenterer formen part d’un tronc comú que és la llengua catalana.

Així, en paraules de Bernat Joan i Marí, aquest reconeixement de la unitat de la llengua va evitar que s’originés un ambient enrarit com el que encara perdura al País Valencià.

Però, encara partint d’unes condicions socials semblants al País Valencià, en l’àmbit educatiu a les Balears s’ha evitat la doble línia i almenys el cinquanta per cent de l’educació s’ha de vehicular en llengua catalana.

En altres àmbits, la situació de la llengua catalana encara és més precària, tot i que existeix més densitat de presència del català que no al País Valencià.

Les Balears i Pitiüses tenen fortes diferències en quant al grau d’ús de la llengua catalana segons la zona geogràfica: a la part forana de Mallorca i a l’illa de Menorca existeix un el grau de normalitat de l’ús del català semblant a l’ús del Principat de Catalunya; a les àrees costaneres de Mallorca i l’illa de Formentera el grau de normalitat de l’ús és intermedi; i Palma, Calvià i l’illa d’Eivissa constitueixen clarament zones d’urgent intervenció lingüística per la precarietat de l’ús de la llengua.

• Per què el català és una anomalia a Europa?

Perquè no hi ha cap altra llengua a Europa amb uns nou milions de parlants que no sigui llengua del tractat constitucional de la Unió Europea. I d’igual forma, tampoc hi ha cap altra llengua amb aquestos milions de parlants que no tingui estat propi.

• Quina és la situació del català envers la constitució Europea?

Una llengua és ofcial a la Unió Europea si ho és al seu estat. Així doncs, com el català no és oficial a l’estat Espanyol tampoc ho pot ser a Europa. De la mateixa manera, resulta difícil defensar l’oficialitat del català als òrgans de la Unió si ni tan sols pot ser usada oficialment als òrgans centrals de l’Estat Espanyol, com són: al Parlament, al Govern o el Tribula Suprem.

Conseqüentment podem establir com a regla, que les llengües oficials a Europa són aquelles que tenen un estat propi o que el seu estat les reconeix com a oficials, és a dir on hi ha un model lingüístic igualitari.

Però en el cas del català, ni tenim estat propi ni el model lingüístic dels estats on es parla és igualitari, sinó més aviat desigualitari. En el cas de França sense reconeixement de la nostra existència i en el cas d’Espanya amb reconeixement de la diversitat.

• Quins són els models de política lingüística a la Unió Europea?

Trobem dos extrems: d’una banda el model jacobí, que pretén aconseguir que a cada estat només es parli una llengua, i d’una altra el model igualitari, que no té una única llengua pròpia sinó que tota la diversitat de llengües existents en aquestos estats són pròpies i oficials.

Dins el model jacobí trobem diferents situacions, des d’aquells estats que no neguen l’existència de la diversitat lingüística fins a aquells que la reconeixen però en les accions polítiques no ho reflecteixen.

Així mateix, podem establir que amb tantes polítiques lingüístiques diferents es poden ocasionar situacions diverses, com: llengües plenament normalitzades, llengües minoritàries i llengües que estan a cavall entre unes i altres, però que no acaben d’estar a cap banda.

Reflexió: què he après?
Que per normalitzar una llengua no només hem de fer lleis, explicar i debatre quin tipus de model lingüístic seria el millor per preservar la llengua, sinó que allò que és, quasi, més important que tot això és l’ús que fem d’aquesta llengua. Si volem preservar-la hem de lluitar per utilitzar-la normalment en tots els àmbits i ser conscients que per sobreviure hem de tenir una variant estàndard que “farà” tot allò que estigui al seu abast per expandir-la.

L'Entrevista: la llengua i la política al País Basc

Ahir quan mirava la televisió em vaig topar amb el programa L’Entrevista, on estaven parlant amb Patxi Baztarrika, exviceconseller de Política Lingüística al Govern Basc. A aquesta entrevista es varen tocar alguns temes que estan molt relacionats amb els conceptes que nosaltres estem treballant en aquesta assignatura.

Alguns d’aquestos punts interessants són: la dinamització d’una llengua minoritària, la concepció de la llengua com una via cap a la convivència i el diàleg, el prejudici de que hi ha llengües fàcils o difícils, l’acomodació de les persones monolingües a la llengua hegemònica, la convivència de les llengües i no tant sols coexistència d’aquestes i les semblances i diferencies de la situació del basc i el català, entre molts altres punts interessants d’aquesta entrevista.

A més, Patxi Baztarrika ha presentat aquestos dies el seu llibre Babel o barbarie: una política lingüística legítima y eficaz para la convivencia, vos deixo aquí un article que parla d’aquest text.

"Català normalitzat en un món multilingüe" de Bernat Joan i Marí.

Tasca: confeccionar algunes preguntes en relació al llibre que no sapiguem contestar i que puguem fer a Bernat Joan i Marí.

1. Què li ha fet arribar a la conclusió o per què està convençut de que cada llengua és una eina diferent de veure, percebre i construir el món?

2. Vostè diu que un món multilingüe no és el mateix que un món globalitzat, per què?

3. Creu que hi ha una intima relació entre la situació precària que viu el català a Eivissa amb la forma que tenim aquí de preserva la cultura o de cuidar la nostra illa?

4. L’anglès s’ha de veure com l’espanyol envers el català?

5. Al seu llibre diu: “no podem viure plenament en català, però hi ha departaments universitaris que funcionen íntegrament en la nostra llengua i podem accedir al món [...] sense usar cap llengua que no sigui la catalana. I això no passa en cap de les llengües minoritàries. Com tampoc no podem observar una precarietat com la nostra en cap de les llengües normalitzades” (pàg. 77).
Per què considera que estem entre les llengües normalitzades i les llengües minoritàries, però sense estar a cap dels dos grups?

6. Personalment crec que per evitar futurs prejudicis i fer entrar la llengua catalana per bons ulls a les noves generacions ho hem de fer mitjançat l’educació i des d’edats molt primerenques. Però com ho fem per a que les generacions actuals no acomodin aquestos prejudicis com si fossin veritats irrefutables? Per exemple, per a que no creguin que el català es una imposició, que no és útil, que català i eivissenc no són la mateixa llengua, etc.

7. Per què assegura que “l’aprenentatge d’una llengua va unit de forma irresoluble al coneixement de la cultura del poble que la parla” (pàg. 102)? Així conèixer una cultura implica aprendre una llengua, no?

8. Suposadament les institucions públiques preserven la cultura i tot allò que sigui un bé públic. Si partim de que la llengua és cultura i per tant un bé comú per a tota la humanitat, per què no es preserva de igual forma que es preserva un parc natural o un edifici històric?

Eivissa, 22 de març de 2010.

Informació objectiva.
En aquest dia hem posat en comú les respostes de algunes preguntes del llibre Sociolingüística a l’aula de Bernat Joan i Marí. Així mateix hem comentat quina relació hi ha entre el bilingüisme i la diglòssia, per què a Eivissa utilitzem els derivats de ipse, ipsa, ipssum i no els de ile, ila, illum, quina és la situació social de la llengua des del segle IX fins l’actualitat, com va influir la dictadura de Primo de Rivera i la dictadura del general Franco al conflicte lingüístic i com afecten a una llengua els prejudicis lingüístics.

Què s’ha de fer?
Després d’haver parlat sobre tantes coses envers la llengua, les tasques d’avui són: continuar realitzat algunes preguntes de les qüestions de Sociolingüística a l’aula, buscar informació envers el Decret de Nova Planta, la dictadura de Primo de Rivera, la dictadura del general Franco i realitzar, en parelles, un treball d’un article assignat i unes activitats per promoure la llengua en les persones nouvingudes.

En el meu cas, la meva parella de grup és en Sergi Cardona i l’article que hem d’analitzar és «La benedicció de Babel» del llibre Llengües, universos en perill de Joan Avellaneda i Isidor Marí. I els jocs que hem seleccionat per a realitzar amb les persones forasteres són: «Les onomatopeies», «Els oficis» i «El model» del llibre 40 jocs per parlar català de Jacqueline Jacquet, Sílvia Casulleres i Núria Mirabet.

Envers les qüestions sociolingüístiques, els conceptes o les preguntes que més m’han cridat l’atenció són les següents:

• El procés de substitució lingüística és inevitable?

No és evitable, però és pot invertir. És a dir, si la societat es consciència de que la normalització d’una llengua és tasca de tots, podrem recuperar plenament els àmbits d’ús de la nostra llengua.

• És el procés de normalització lingüística una autèntica revolució sociolingüística?

Sí, perquè la normalització d’una llengua implica canviar els esquemes mentals de la major part de la societat, les normes i els àmbits d’ús, i eliminar els prejudicis lingüístics. O sigui, és un canvi de 360º, per tant és una vertadera revolució lingüística.

• Què són les normes i àmbits d’ús d’una llengua?

Les normes d’ús lingüístic són unes normes no escrites, però profundament arrelades a la societat, que indiquen quina llengua és convenient utilitzar a cada àmbit d’ús (qualsevol ocasió, activitat o espai on s’utilitza una llengua determinada). Moltes vegades la utilització d’una llengua o una altra també depèn de l’interlocutor que es té davant.

• Quina és la situació dels Països Catalans envers l’ús social de la llengua?

La llengua, tenint en compte que la seva situació és diferent a les distintes parts de parla catalana, ha guanyat prestigi i espais a nivell formal, però encara continua reculant dins els àmbits d’ús informal, especialment en les generacions més joves.

• Quin és el significat original del concepte “normalització lingüística”?

Aquest concepte fou encunyat l’any 1966 per Lluís Vicent Aracil, i per a ell, la normalització lingüística, implicava el desplaçament de la llengua dominant per par de la llengua subordinada fins recuperar tots els àmbits d’ús. És a dir, implicava poder tornar a viure plenament en la llengua pròpia sense cedir al bilingüisme. Però en l’actualitat, s’utilitza el concepte de normalització com a sinònim de bilingüisme oficial. O sigui, convivint, en termes d’oficialitat, el català i el castellà. Com així ho explica el reportatge de història i geografia d’una llengua: «Català: del llatí a Internet». Dient: “Hace ya más de un cuarto de siglo que los estatutos de Cataluña (1979), la Comunidad Valenciana (1982), con la denominación de valenciano, y las Islas Baleares (1983) promulgaron la oficialidad del catalán, junto al castellano”.

• Què és una comunitat lingüística autocentrada?L’autocentrament és una fase prèvia al procès de normalització? La comunitat lingüística catalana és autocentrada?

Una comunitat autocentrada és aquella que pren les decisions que l’afecten en funció de si mateixa. És a dir, per a que una llengua camini cap a la seva normalització, la comunitat que la parla ha d’haver fet un exercici d’autocentrament. Així doncs, la comunitat lingüística catalana no està autocentrada, perquè pensa en funció dels estats dels quals depèn, perquè no és políticament autònoma i perquè el registre estàndard no està consolidat.

• Es pot normalitzar una llengua minoritzada sense afectar l’ús de la llengua superposada?

No, perquè la normalització d’una llengua implica la recuperació d’àmbits d’ús lingüístics que han estat ocupats, segurament, per la llengua dominant. Així, quan es normalitza la llengua minoritzada la llengua superposada reduirà els seus àmbits d’ús.

• Quins són els models lingüístics que hi ha a Europa?

Hi ha tres models:
- Model lingüístic igualitari; són aquells estats en què totes les llengües són considerades pròpies i oficials. Per exemple, el model de Bèlgica i el de Suïssa.

- Model lingüístic desigualitari sense reconeixement de la diversitat; són aquells estats en què havent-hi una pluralitat lingüística només es reconeix una llengua com a pròpia i es nega l’existència de totes les altres. Per exemple, el model de Grècia.

- Model lingüístic desigualitari amb reconeixement de la diversitat; els estats reconeixen la diversitat lingüística i cultural en el seu territori, però no reconeixen la plena igualtat legal. Per exemple, el model d’Espanya.

Recerca:

• Un reportatge de història i geografia d’una llengua al diari el País, titulat: «Català: del llatí a Internet».

• Escrit «Temes d’història», pel Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.

• L’absolutisme i la castellanització després de la mort de Ferran el Catòlic (Rei de Catalunya-Aragó des de 1479 a 1516):

- Explicació a TV3.

• Decret de Nova Planta:

- Al reportatge de història i geografia d’una llengua: «Català: del llatí a Internet»: “Los decretos de Nueva Planta, promulgados por Felipe V, suprimieron los fueros de Valencia y Aragón (1707), las Islas Baleares (1715) y Cataluña (1716), derogando la organización constitucional de la Corona catalano-aragonesa e instaurando la propia de Castilla e imponiendo el castellano en el ejército y la justicia”.
- Explicació a TV3.

• La Renaixença:

- Al reportatge de història i geografia d’una llengua: «Català: del llatí a Internet»: “Después de este periodo de decadencia, el catalán recupera prestigio hacia 1833 gracias al movimiento literario de La Renaixença, vigorizado a fines del XIX en Cataluña por el impulso del catalanismo que lo reivindica como lengua nacional y por las políticas de revitalización mediante instrumentos de ámbito local y provincial que, con la creación del Institut d'Estudis Catalans en 1907, conducen a su normativización. La República de 1931 activa la política cultural en Cataluña, oficializa el catalán y le da entrada en las escuelas y la universidad. Nuevamente es proscrito con dureza entre el 1939 y 1975 en el sistema de enseñanza, la Administración y toda actividad cultural. Simultáneamente, Cataluña acogía un gran volumen de población del resto de España y el castellano se adueñaba de todos los hogares por medio de la televisión”.
- Explicació a TV3.

• Dictadura de Primo de Rivera:

- Explicació a TV3.

• Dictadura del general Franco:

- Al reportatge de història i geografia d’una llengua: «Català: del llatí a Internet»: “El catalán vivió su época más gris bajo el franquismo, sin romper, sin embargo, la cadena de transmisión del idioma entre generaciones y sin que se produjera la dimisión lingüística de escritores como Riba, Carner, Sagarra, Pla, Foix, Espriu, Rodoreda, Estellès o Villalonga, que abrieron paso a nuevas generaciones literarias con Baltasar Porcel, Carme Riera, Joan Fuster o Montserrat Roig.”
- Explicació a TV3.

• Després de la repressió de Franco:

- Al reportatge de història i geografia d’una llengua: «Català: del llatí a Internet»:“Andorra ha tenido siempre el catalán como única lengua oficial, consagrada por la Constitución de 1993 y la Ley de Ordenación y uso de la lengua oficial de 1999. Después del franquismo, se inicia la restitución de las instituciones catalanas y de su lengua y cultura. La Constitución española de 1978 declara el castellano único idioma oficial en todo el Estado y establece que otras lenguas españolas lo serán en las comunidades autónomas que así lo promulguen.”

Reflexió: què he après?
Després de llegir algunes de les etapes històriques més importants de la llengua catalana, un queda una mica atabalat. És a dir, sent com si tots aquest conceptes nous s’estiguessin barallant al meu cervell per trobar el seu lloc adequat a la meva consciència. O sigui, encara que una persona sàpiga que han passat un seguit de successos importats a l’historia, no pren consciència d’ells fins que no sent o pensa que aquests esdeveniments tenen alguna relació amb la seva persona.

Provablement aquesta no sigui una reflexió envers els conceptes nous que he après, però personalment consider que és important meditar sobre les situacions històriques i socials que ens han portat a l’actualitat.

Eivissa, 15 de març de 2010.

Informació objectiva.
Avui hem parlat i contestat conjuntament les quinze primeres preguntes de la bateria de qüestions sociolingüístiques que hi ha a l’apèndix de Sociolingüística a l’aula de Bernat Joan i Marí. Així, hem fet una posta en comú sobre el bilingüisme, la situació a Eivissa del català, la normalització i la normativització.

Què s’ha de fer?
La tasca d’avui és llegir i reflexionar envers les dotze preguntes següents a la bateria de qüestions sociolingüístiques i buscar el Marc europeu comú de referència en el context polític i educatiu.

Recerca.
He trobat una pàgina de la Generalitat de Catalunya on explica què és el Marc europeu comú de referència en el context polític i educatiu, quines són les seves finalitats, què és el plurilingüisme, per què es necessita el Marc, quins criteris ha de complir aquest i a quins usos es destina el Marc.

Reflexió: què he après?
Després de llegir les qüestions sociolingüístiques, de la setze a la vint-i-sis, he estret alguns conceptes i he donat resposta a alguns dubtes.

• Per què, si la situació actual no és de diglòssia, el català no ha assolit una normalitat lingüística?
  

El català no ha assolit una situació de normalitat en el seu ús perquè: hi ha àmbits als quals encara és totalment inexistent, no és una llengua referencial, no existeix una identificació social clara a través de la llengua, a nivell d’ús social no és una llengua segura i, en definitiva, no és possible viure plenament en català.

• Què és una interllengua i quines són les seves característiques?

Una interllengua és una llengua de comunicació internacional. En la societat d’avui aquesta llengua és l’anglès i el seu paper és facilitar la comunicació entre persones de diferents països.

• Per què l’anglès i no una altra llengua com a interllengua?

Doncs, podríem dir perquè els anglesos han sabut jugar bé les seves cartes. És a dir, varen tenir un imperi marítim que varen saber aprofitar per a escampar la seva llegua per tot el territori, foren durant molt de temps, la primera potència comercial del món i a hores d’ara el seu relleu el tenen els Estats Units. Davant d’aquesta situació podem dir que és inevitable la proliferació del coneixement d’aquesta llengua, ja que és la més productiva i la que permet un accés a major volum d’informació. Emperò, que l’anglès sigui la llengua general d’intercomunicació, no vol dir que l’haguem d’adquirir com a natural i pròpia a la resta de països. Per tant, «el model lingüístic ideal seria aquell que garantís la intercomunicació entre tots els europeus, el manteniment de totes les llengües i el màxim de democràcia lingüística».[1]

• Què és el conflicte lingüístic i quines són les seves característiques?

És una situació transitòria que es dona entre dues o més llengües, quan una d’elles és minoritzada i intenta solucionar el seu estat i una altra de dominant no li permet. Aquesta situació s’origina la persecució política i la imposició de la llengua dominant. Així doncs, les sortides al conflicte només són dues: la normalització de la llengua minoritzada en tots els àmbits o la substitució d’aquesta pe la dominant.

• Què és la substitució lingüística i quines són les seves característiques?

La substitució lingüística és un procés que consisteix en la pèrdua paulatina dels àmbits d’ús i parlants d’una llengua. Un dels símptomes d’aquest procés és la no transmissió de la llengua materna i natural de generació en generació. Aquest procés és dona perquè hi ha una llengua dominant que està ocupant els àmbits d’ús de la llengua dominada i per tant està adquirint els seus parlant i això es degut a la dominació política

[1] [1] JOAN i MARÍ, Bernat. Sociolingüística a l’aula, Barcelona, La Busca, 2002, pàg. 87.

Eivissa, 8 de març de 2010.

Informació objectiva.
Avui a classe hem comentat quina és la finalitat o la conclusió que s’extreu de l’article «Quina és la nostra llengua?» de I. Marí. És a dir, aquest escrit explica i argumenta que la llengua parlada a Eivissa i a Formentera és el català. Es veritat que també podem dir que aquesta llengua es diu eivissenc i formenterer, però segons els lingüistes aquest idioma a de tenir un nom general que inclogui les variants geogràfiques de València, Catalunya, Andorra, l’Alguer, la franja d’Aragó i les illes Balears. Doncs bé, el nom científic que els experts han donat al nostre eivissenc, al valencià, formenterer, mallorquí, menorquí, català, ... és Català.

Així, si admetem que l'idioma que parlen els argentis és espanyol o castellà encara que no visquin a Espanya o a Castellà, hem d’admetre també que la llengua que parlem a Eivissa, s’anomena formalment Català, encara que cadascú a casa seva la pot anomenar com vulgui.

Per consegüent, arribem a la conclusió que l’eivissenc és català i que aquesta llengua, igual que les altres vuit llengües romàniques, ve del llatí vulgar. Per tant, en venir aquestes nou llengües romàniques del llatí vulgar són, al mateix temps, variants geogràfiques d’aquest. De la mateixa manera, que l’eivissenc és variant geogràfica del català.

Després, a classe, hem llegit l’escrit «Marc social, cultural i històric», on hem estret alguns conceptes bàsics de sociolingüística. Obtenint així una idea del que anàvem a trobar a les pàgines de Sociolingüística a l’aula.

Així doncs, amb la lectura de l’escrit anteriorment anomenat, hem pogut donar resposta a:

• Quin objectiu té la sociolingüística?

Estudiar l’ús social de qualsevol llengua del món.

• Hi ha estats monolingües?
  

Actualment ben pocs, perquè hi ha poques persones que només parlin una única llengua degut a d’immigració, la multiculturalitat de les ciutats, a la necessitat de conèixer més d’una llengua per l’obtenció de treballs qualificats, etc. Per tant, el multilingüisme és un fet normal en la nostra època.

• Què és la substitució lingüística?
  

És un procés sociocultural a través del qual una llengua dominant (llengua A) s’ha imposat sobre la llengua autòctona (llengua B).

• Què és bilingüisme social?

És una situació en la qual molts individus, que poden forma grups socials, són capaços d’usar alternativament dues llengües per comunicar-se.

• Què és la normalització?

És un procés sociocultural a través del qual una llengua accedeix a àmbits d’ús lingüístics fins aleshores reservats a una altra llengua. És a dir, és un procés que restableix l’ús lingüístic, l’expansió o la recessió d’una llengua, i està regit bàsicament per unes normes d’ús.

• Què és la normativització?

És el procés pel qual una llengua va forjant les seves normes, per exemple, en el català: la creació d’unes Normes ortogràfiques (1913); un Diccionari ortogràfic (1917); una Gramàtica catalana de l’IEC (1918); i un Diccionari general de la llengua catalana (1932). Tot això, junt a la creació de l’Institut d’Estudis Catalans (1907) i, dins d’aquest, una Secció Filològica fan possible que el català disposi d’una normativa completa, moderna i adaptada que doni resposta a les necessitats creixents d’una societat.

• Quina és la situació actual del català?

El coneixement de la llengua catalana tendeix a créixer, gràcies a l’acció combinada dels mitjans de comunicació, de l’ensenyament, de les administracions catalanes i l’ús creixent en l’àmbit socioeconòmic. Aquestes accions estan afavorint un procés de bilingüització de les persones que no tenen el català com a primera llengua. Això no vol dir que automàticament augmenti el nombre de parlants del català, sinó que els ciutadans que tenen el castellà com a primera llengua estan, poc a poc, aprenent el català i que poden fer-ne més ús que abans.

Què s’ha de fer?
Avui, a més a més, na Noelia a portat un article de Bernat Joan i Marí, titulat «Equívocs entorn de la llengua ».

Després de llegir-lo, he arribat a la conclusió de que molta gent utilitza la llengua com una eina per fer política, però que aquella no ho és per si mateixa. O sigui, la llengua és, segons el Diccionari Essencial de la Llengua Catalana, “un sistema de signes orals, sovint amb un codi escrit, propi d’una comunitat, que serveix per a la comunicació”. Així mateix, la llengua és apolítica, però els polítics l’utilitzen per fer política. Per exemple, això que diuen de que “els pares haurien de poder escollir la llengua en què siguin educats els seus fills”. Es clar que els pares han d’elegir en quina llengua eduquen, ells mateixos i a casa seva, i a quin tipus d’escola duen els seus fills. Però no crec que sigui correcte deixar-los escollir, en un país o en una comunitat concreta, on hi ha llegües oficials, això vol dir que les hem de conèixer i saber utilitzar correctament. És a dir, si és una obligació i un dret conèixer les llengües pròpies de la teva comunitat i del teu estat, no pots fer una llei en la que es contradiguin aquestes obligacions i drets. Ja que si ho fas, estàs vulnerant un dret dels ciutadans i a més estàs posant en desavantatge aquelles persones que no coneixen les llegües pròpies. Com per exemple a la Comunitat Valenciana, on els pares poden triar si matricular els seus fills en línia valenciana o en línia castellana.

Arribats en aquest punt, què és més injust: donar l’opció de triar als pares, i que aquestos escullin matricular els seus fills en línia castellana i després els nens no tinguin el dret de conèixer correctament les llengües de la seva comunitat, o imposar a tots per igual el coneixement de les llengües pròpies de la comunitat? Personalment crec que la resposta està ben clara.

Així, les altres dos tasques d’avui són: una volta llegit el llibre de Català normalitzat en un món multilingüe, confeccionar deu preguntes en relació al llibre i contestar-les i d’altra banda realitzar-ne unes altres deu però que no sapiguem contestar; a més hem de llegir les cinquanta últimes pàgines de Sociolingüística a l’aula de Bernat Joan i Marí i contestar les quinze primeres preguntes de l’apartat: la bateria de qüestions sociolingüístiques.

Aquestes primeres quinze preguntes volen donar al lector una bona definició de bilingüisme i de diglòssia, envers la situació del català als Països Catalans i concretament a Eivissa, que més tard comentarem.

Recerca.
En aquesta setmana he trobat un article d’opinió d’en Bernat Joan i Marí. Publicat al Diari d’Eivissa a l’octubre de 2008 i titulat « Els hispanoamericans ho tenen més difícil».

Aquest article comença explicant, objectivament, qui deuria de tenir més dificultats per aprendre la nostra llengua. Així, segons els teòrics els parlants de llengües més llunyanes a la nostra, com són l’àrab, l´amazic, el tàgalog, l´ucraïnès o el rus, haurien de tenir una mica més de complicació per aprendre el català, ja que la nostra llengua i la seua no s’assemblen molt. Així mateix, el castellà, el francès, l´italià i l´occità són llengües més pròximes al català.

Segons Joan i Marí, això és el que ocorreria en condicions normals, és a dir, si no existissin els prejudicis. Però com sabem «no existeix una correlació entre facilitats d´aprenentatge objectives i aprenentatge real de la llengua». Per fer entendre aquesta afirmació Bernat Joan posa un exemple real de dos infants, un castellanoparlant i l’altre magrebí.. Aquestos discutien sobre si les matemàtiques eren més fàcils en català o en castellà. El primer assegurava que era més senzill en castellà i, sorprenentment, el segon deia que era més fàcil en català (no sabem si el castellanoparlant tenia prejudicis i si el magrebí havia tingut algun tipus d’acolliment lingüístic o senzillament aprenia en català i per tant relacionava la llengua catalana, gràcies a l’ús, amb la facilitat). Què podem deduir d’aquí que la possible existència de prejudicis és la primera barrera que existeix en la incorporació d’una nova llengua.

Tot seguit, Joan i Marí explica que les persones que venen de l’Àfrica o de l’Àsia no tenen cap consciència de la pluralitat lingüística existent o de les característiques de la nostra societat, per tant no tenen cap prejudici o idea prefixada sobre la nostra llengua o societat. Però els castellanoparlants de l’Equador, de Colòmbia o de l’Argentina, pot ser, tenen un petit xoc al veure que només amb la seva llengua no poden endinsar-se totalment en la nostra societat.

Per tant, el que dificulta més l’aprenentatge d’una llengua són els prejudicis que es tenen envers a ella i no pas el desconeixement absolut de les seves característiques.

Reflexió: què he après?

Després de la lectura dels articles i els escrits d’avui tinc una millor noció de la definició de bilingüisme i de diglòssia.

Així, primerament el bilingüisme es pot estudiar des de diverses perspectives, com per exemple el grau de bilingüisme d’una persona, les raons per les quals aquesta persona esdevé bilingüe o els tipus de bilingüismes que es poden trobar en el context social.

Doncs bé, des del grau de bilingüització, seria com dir quant de bilingüe és una persona, podem parlar d’un ampli ventall de tipus de bilingüismes, que van des del bilingüisme equilibrat o perfecte (aquella persona que és bilingüe pel context familiar, que no té prejudicis envers la llengua i que utilitza indiferentment les dues llengües que coneix) fins al bilingüisme passiu (que són aquelles persones que s’expressen normalment només una de les dues llengües encara que coneixen i comprenen bé les dos).

D’altra banda, trobem els tipus de bilingüismes segons les raons per les quals un individu es bilingüitza. Podem distingir: el bilingüisme familiar, on una persona és bilingüe perquè al seu context familiar es parlen les dues llengües; el bilingüisme instrumental, que és quan una persona aprèn una segona llengua per necessitat; el bilingüisme integrador, quan un ciutadà aprèn una nova llengua per integrar-se dins una societat; i el bilingüisme cultura, que és el menys freqüent i pel qual una persona aprèn una llengua perquè li interessa la cultura que vehicula aquesta.

I per últim, trobem dos tipus de bilingüismes que es poden observar a nivell social. Hi ha el bilingüisme unidireccional (quan en una societat on conviuen dos grups lingüístics diferents els parlants d’una llengua coneixen la seua i l’altra, mentre que els parlants de la segona són unilingües i malauradament s’imposa la llengua del grup unilingüe) i el bilingüisme bidireccional, cas en què els membres d’ambdós grups socials coneixen les dues llengües.

Així doncs, és possible mantenir el bilingüisme en un procés de normalització lingüística, ja que normalitzar una llengua no implica que els parlants d’una altra no puguin continuar mantenint la seua, coneixent-la, desenvolupant-la a nivell formal i usant-la en les seves relacions socials. Però el que si que implica és que la llengua general d’intercomunicació passaria a ser la llengua B, abans dominada i minoritzada. Així, senten el bilingüisme, segons Lluís V. Aracil, com una situació transitòria, com la sala d’espera d’un aeroport.

Conseqüentment, a Eivissa no hi ha un bilingüisme equilibrat, perquè, mentre la totalitat de la població catalanoparlant domina l’espanyol, hi ha una part dels castellanoparlant residents als Països Catalans que no domina el català, ja que la integració a la nostra societat eivissenca de les persones nouvingudes es realitza en espanyol i no en català. A més, existeix una situació de bilingüisme unidireccional, gràcies a un nombre important d’individus de parla catalana que consideren aquesta llengua menys important i menys adequada que el castellà. Atès això, la llengua catalana ha guanyat prestigi, durant els darrers anys, amb la seua introducció a l’ensenyament i als mitjans de comunicació.

I en segon lloc, la diglòssia, segons Charles A. Ferguson, és una distribució d’àmbits d’ús entre una llengua A i una llengua B, envers el seu grau de formalitat i informalitat en què s’usa la llengua. És a dir, el grau de formalitat d’una llengua depèn de l’ús que li donin els seus parlants. Per aquest fet, al bilingüisme diglòssic només hi ha una llengua que ocupa els àmbits formals, considerada aquesta, per la població, la millor. I l’altra llengua, en canvi, sofrirà tot un seguit de prejudicis lingüístics, segurament sense fonaments.

És, potser, per tot això que la diglòssia i el bilingüisme solen fer referència a la mateixa cosa, ja que no es solen donar molts casos de bilingüisme harmònic. Per tant, podem dir que les situacions de bilingüisme social i la situació de bilingüisme diglòssic solen fer referència exactament al mateix fenomen sociolingüístic. Pel fet que en la nostra societat ens queda molt per reduir tots aquestos prejudicis als quals està sotmesa la nostra llengua. Contra els quals no hi ha cap remei instantani, només seguir lluitant pel seu ús normal dins la societat.