dissabte, 27 de febrer de 2010

Eivissa, 15 de Febrer de 2010.

Informació objectiva.
Definició de llengua i àmbits des d’on es pot estudiar. Des del punt de vista sociolingüístic veiem l’àmbit i la història. Des de els àmbits veiem la parla i la llengua. Dins la parla, entre d’altres, definim la varietat estàndard i des de la llengua definim el conflicte lingüístic, que dona lloc al bilingüisme, a la substitució o a la normalització, i produeix les llengües minoritzades o la diglòssia.


A més hem llegit a classe l’article «Quina és la nostra llengua?» de I. Marí, La nostra pròpia veu, Eivissa, Institut d’Estudis Eivissencs, 1984.

Què s’ha de fer?

Arran la lectura d’aquest article hem de contestar la següent qüestió: si una persona et diu que l’eivissenc no és català o que el català no és eivissenc, què li respondràs?



Suposo que la meva resposta dependria de l’actitud amb la qual l’altra persona afirmés aquesta sentència. Però el més segur és que, jo primer, li preguntés per què pensa això.


Amb certesa, aquesta persona argumentaria que, el català i l’eivissenc, són llengües diferents perquè tenen poques semblances fonètiques en la pronunciació d’algunes vocals, grups vocàlics o paraules; perquè utilitzem paraules dissemblants per designar una mateixa cosa, com per exemple lletuga i enciam; o perquè simplement no volen relacionar-se amb els altres parlants i pensen que la seva llengua només la parlen ells.


Arran aquest tipus de respostes podem saber quina mentalitat, cultura o coneixements té aquesta persona. Per tant, hauríem de decidir si intentar explicar-li, d’una manera coherent, educada, respectuosa i clara, perquè el català, l’eivissenc, el valencià i totes les altres varietats geogràfiques són la mateixa llengua o sinó, simplement, dir-li, amb educació, que això que afirma no és cert, però si ho vol seguir pensant és cosa seva.

Si optés per explicar-li, li diria, igual que I. Marí a «Quina és la nostra llengua?», que el català i l’eivissenc són com l’espanyol de Madrid o de Castella i el de l’Argentina, són la mateixa llengua, però amb diferències mínimes que no són prou profundes com per a anomenar-les llengües desiguals. D’igual manera, dos germans del mateix pare i de la mateixa mare, s’assemblen en algunes coses però no són talment iguals. Així doncs, aquestos germans, encara que tinguin característiques que no els facin idèntics no deixaran mai de ser germans, i d’igual forma, el català de Catalunya i el d’Eivissa no seran mai llengües totalment oposades ni diferents.


I si veig que aquesta persona s’interessa pel tema li posaria l’exemple que Jesús Tuson i Bernat Joan i Marí posen als seus escrits, Patrimoni natural; Elogi i defensa de la diversitat lingüística i «Ecolingüistes», respectivament. Ambdós comparen la diversitat lingüística amb la diversitat natural, la riquesa animal i vegetal, i asseguren que sovint hi ha veus que denuncien els perills d’una regressió que provocaria una reducció de les espècies. Però “no són tan eloqüents (ni tan urgents) les veus que reclamen la pervivència de la diversitat lingüística i, fins i tot, hi ha el sentiment prou generalitzat que l’existència de llengües diferents crea problemes de comunicació”, diu Tuson. Per tant, hem de reivindicar la pluralitat de llengües, les diferents maneres de veure el món, de la mateixa manera que lluitem per la diversitat vegetal i animal.


Amb això, crec, que la persona que deia que el català i l’eivissenc no són la mateixa llengua, ja en té prou per ser la primera sessió en la qual s’inicia cap al camí de la veritat.

Recerca:


  • Quina és la llengua pròpia de les Illes Balears segons l’Estatut?:
LLEI ORGÀNICA 1/2007, de 28 de febrer, de reforma de l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears.
Article 4: La llengua pròpia.

La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial.

Reflexió: què he après?

Després de llegir El valencià és una llengua diferent? de Maria Josep Cuenca, Patrimoni natural: Elogi i defensa de la diversitat lingüística de Jesús Tuson, Català normalitzat en un món multilingüe de Bernat Joan i Marí i l’article, de Santi Capellera i Rabassó, «El valencià i el català, una mateixa llengua» segueixo sense entendre perquè és tan difícil reconèixer que el català de València, el de Catalunya i el de les Illes Balears és el mateix.

Que la mateixa llengua tingui diferents noms no vol dir que siguin llengües dissemblants, sinó que tenen característiques distintes però que aquestes no són prou nombroses com per a considerar-les desiguals. Ja que la Enciclopèdia Catalana considera el valencià, l’eivissenc, el mallorquí, el menorquí, el formenterer, el lleidatà, l'empordanès, el fragatí, etc., com a subdialectes del català central. Per tant, són formes territorials d'ús del català “que formen part d’un mateix sistema lingüístic”[1].

Així doncs no podem permetre “la fragmentació de la nostra llengua”[2], perquè si ens separem no podrem aconseguir allò que és beneficiós per a tots; la normalització.

[1] CAPELLERA i RABASSÓ, Santi. «El valencià i el català, una mateixa llengua», a http://www.naciodigital.cat/, 8/05/2008.
[2] Ídem.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada