dimecres, 31 de març del 2010

Eivissa, 22 de març de 2010.

Informació objectiva.
En aquest dia hem posat en comú les respostes de algunes preguntes del llibre Sociolingüística a l’aula de Bernat Joan i Marí. Així mateix hem comentat quina relació hi ha entre el bilingüisme i la diglòssia, per què a Eivissa utilitzem els derivats de ipse, ipsa, ipssum i no els de ile, ila, illum, quina és la situació social de la llengua des del segle IX fins l’actualitat, com va influir la dictadura de Primo de Rivera i la dictadura del general Franco al conflicte lingüístic i com afecten a una llengua els prejudicis lingüístics.

Què s’ha de fer?
Després d’haver parlat sobre tantes coses envers la llengua, les tasques d’avui són: continuar realitzat algunes preguntes de les qüestions de Sociolingüística a l’aula, buscar informació envers el Decret de Nova Planta, la dictadura de Primo de Rivera, la dictadura del general Franco i realitzar, en parelles, un treball d’un article assignat i unes activitats per promoure la llengua en les persones nouvingudes.

En el meu cas, la meva parella de grup és en Sergi Cardona i l’article que hem d’analitzar és «La benedicció de Babel» del llibre Llengües, universos en perill de Joan Avellaneda i Isidor Marí. I els jocs que hem seleccionat per a realitzar amb les persones forasteres són: «Les onomatopeies», «Els oficis» i «El model» del llibre 40 jocs per parlar català de Jacqueline Jacquet, Sílvia Casulleres i Núria Mirabet.

Envers les qüestions sociolingüístiques, els conceptes o les preguntes que més m’han cridat l’atenció són les següents:

  • El procés de substitució lingüística és inevitable?
No és evitable, però és pot invertir. És a dir, si la societat es consciència de que la normalització d’una llengua és tasca de tots, podrem recuperar plenament els àmbits d’ús de la nostra llengua.

  • És el procés de normalització lingüística una autèntica revolució sociolingüística?
Sí, perquè la normalització d’una llengua implica canviar els esquemes mentals de la major part de la societat, les normes i els àmbits d’ús, i eliminar els prejudicis lingüístics. O sigui, és un canvi de 360º, per tant és una vertadera revolució lingüística.

  • Què són les normes i àmbits d’ús d’una llengua?
Les normes d’ús lingüístic són unes normes no escrites, però profundament arrelades a la societat, que indiquen quina llengua és convenient utilitzar a cada àmbit d’ús (qualsevol ocasió, activitat o espai on s’utilitza una llengua determinada). Moltes vegades la utilització d’una llengua o una altra també depèn de l’interlocutor que es té davant.

  • Quina és la situació dels Països Catalans envers l’ús social de la llengua?
La llengua, tenint en compte que la seva situació és diferent a les distintes parts de parla catalana, ha guanyat prestigi i espais a nivell formal, però encara continua reculant dins els àmbits d’ús informal, especialment en les generacions més joves.

  • Quin és el significat original del concepte “normalització lingüística”?
Aquest concepte fou encunyat l’any 1966 per Lluís Vicent Aracil, i per a ell, la normalització lingüística, implicava el desplaçament de la llengua dominant per par de la llengua subordinada fins recuperar tots els àmbits d’ús. És a dir, implicava poder tornar a viure plenament en la llengua pròpia sense cedir al bilingüisme. Però en l’actualitat, s’utilitza el concepte de normalització com a sinònim de bilingüisme oficial. O sigui, convivint, en termes d’oficialitat, el català i el castellà. Com així ho explica el reportatge de història i geografia d’una llengua: «Català: del llatí a Internet». Dient: “Hace ya más de un cuarto de siglo que los estatutos de Cataluña (1979), la Comunidad Valenciana (1982), con la denominación de valenciano, y las Islas Baleares (1983) promulgaron la oficialidad del catalán, junto al castellano”.

  • Què és una comunitat lingüística autocentrada?L’autocentrament és una fase prèvia al procès de normalització? La comunitat lingüística catalana és autocentrada?
Una comunitat autocentrada és aquella que pren les decisions que l’afecten en funció de si mateixa. És a dir, per a que una llengua camini cap a la seva normalització, la comunitat que la parla ha d’haver fet un exercici d’autocentrament. Així doncs, la comunitat lingüística catalana no està autocentrada, perquè pensa en funció dels estats dels quals depèn, perquè no és políticament autònoma i perquè el registre estàndard no està consolidat.

  • Es pot normalitzar una llengua minoritzada sense afectar l’ús de la llengua superposada?
No, perquè la normalització d’una llengua implica la recuperació d’àmbits d’ús lingüístics que han estat ocupats, segurament, per la llengua dominant. Així, quan es normalitza la llengua minoritzada la llengua superposada reduirà els seus àmbits d’ús.

  • Quins són els models lingüístics que hi ha a Europa?
Hi ha tres models:
- Model lingüístic igualitari; són aquells estats en què totes les llengües són considerades pròpies i oficials. Per exemple, el model de Bèlgica i el de Suïssa.

- Model lingüístic desigualitari sense reconeixement de la diversitat; són aquells estats en què havent-hi una pluralitat lingüística només es reconeix una llengua com a pròpia i es nega l’existència de totes les altres. Per exemple, el model de Grècia.

-
Model lingüístic desigualitari amb reconeixement de la diversitat; els estats reconeixen la diversitat lingüística i cultural en el seu territori, però no reconeixen la plena igualtat legal. Per exemple, el model d’Espanya.


Recerca:

  • L’absolutisme i la castellanització després de la mort de Ferran el Catòlic (Rei de Catalunya-Aragó des de 1479 a 1516):

- Explicació a TV3.

  • Decret de Nova Planta:
- Al reportatge de història i geografia d’una llengua: «Català: del llatí a Internet»: “Los decretos de Nueva Planta, promulgados por Felipe V, suprimieron los fueros de Valencia y Aragón (1707), las Islas Baleares (1715) y Cataluña (1716), derogando la organización constitucional de la Corona catalano-aragonesa e instaurando la propia de Castilla e imponiendo el castellano en el ejército y la justicia”.
- Explicació a TV3.
  • La Renaixença:
- Al reportatge de història i geografia d’una llengua: «Català: del llatí a Internet»: “Después de este periodo de decadencia, el catalán recupera prestigio hacia 1833 gracias al movimiento literario de La Renaixença, vigorizado a fines del XIX en Cataluña por el impulso del catalanismo que lo reivindica como lengua nacional y por las políticas de revitalización mediante instrumentos de ámbito local y provincial que, con la creación del Institut d'Estudis Catalans en 1907, conducen a su normativización. La República de 1931 activa la política cultural en Cataluña, oficializa el catalán y le da entrada en las escuelas y la universidad. Nuevamente es proscrito con dureza entre el 1939 y 1975 en el sistema de enseñanza, la Administración y toda actividad cultural. Simultáneamente, Cataluña acogía un gran volumen de población del resto de España y el castellano se adueñaba de todos los hogares por medio de la televisión”.
- Explicació a TV3.

  • Dictadura de Primo de Rivera:
  • Dictadura del general Franco:
- Al reportatge de història i geografia d’una llengua: «Català: del llatí a Internet»: “El catalán vivió su época más gris bajo el franquismo, sin romper, sin embargo, la cadena de transmisión del idioma entre generaciones y sin que se produjera la dimisión lingüística de escritores como Riba, Carner, Sagarra, Pla, Foix, Espriu, Rodoreda, Estellès o Villalonga, que abrieron paso a nuevas generaciones literarias con Baltasar Porcel, Carme Riera, Joan Fuster o Montserrat Roig.”
- Explicació a TV3.

  • Després de la repressió de Franco:
- Al reportatge de història i geografia d’una llengua: «Català: del llatí a Internet»:“Andorra ha tenido siempre el catalán como única lengua oficial, consagrada por la Constitución de 1993 y la Ley de Ordenación y uso de la lengua oficial de 1999. Después del franquismo, se inicia la restitución de las instituciones catalanas y de su lengua y cultura. La Constitución española de 1978 declara el castellano único idioma oficial en todo el Estado y establece que otras lenguas españolas lo serán en las comunidades autónomas que así lo promulguen.”

Reflexió: què he après?
Després de llegir algunes de les etapes històriques més importants de la llengua catalana, un queda una mica atabalat. És a dir, sent com si tots aquest conceptes nous s’estiguessin barallant al meu cervell per trobar el seu lloc adequat a la meva consciència. O sigui, encara que una persona sàpiga que han passat un seguit de successos importats a l’historia, no pren consciència d’ells fins que no sent o pensa que aquests esdeveniments tenen alguna relació amb la seva persona.

Provablement aquesta no sigui una reflexió envers els conceptes nous que he après, però personalment consider que és important meditar sobre les situacions històriques i socials que ens han portat a l’actualitat.

dissabte, 27 de març del 2010

Eivissa, 15 de març de 2010.

Informació objectiva.
Avui hem parlat i contestat conjuntament les quinze primeres preguntes de la bateria de qüestions sociolingüístiques que hi ha a l’apèndix de Sociolingüística a l’aula de Bernat Joan i Marí. Així, hem fet una posta en comú sobre el bilingüisme, la situació a Eivissa del català, la normalització i la normativització.

Què s’ha de fer?

La tasca d’avui és llegir i reflexionar envers les dotze preguntes següents a la bateria de qüestions sociolingüístiques i buscar el Marc europeu comú de referència en el context polític i educatiu.

Recerca.

He trobat una pàgina de la Generalitat de Catalunya on explica què és el Marc europeu comú de referència en el context polític i educatiu, quines són les seves finalitats, què és el plurilingüisme, per què es necessita
el Marc, quins criteris ha de complir aquest i a quins usos es destina el Marc.

Reflexió: què he après?

Després de llegir les qüestions sociolingüístiques, de la setze a la vint-i-sis, he estret alguns conceptes i he donat resposta a alguns dubtes.

  • Per què, si la situació actual no és de diglòssia, el català no ha assolit una normalitat lingüística?
El català no ha assolit una situació de normalitat en el seu ús perquè: hi ha àmbits als quals encara és totalment inexistent, no és una llengua referencial, no existeix una identificació social clara a través de la llengua, a nivell d’ús social no és una llengua segura i, en definitiva, no és possible viure plenament en català.

  • Què és una interllengua i quines són les seves característiques?

Una interllengua és una llengua de comunicació internacional. En la societat d’avui aquesta llengua és l’anglès i el seu paper és facilitar la comunicació entre persones de diferents països.

  • Per què l’anglès i no una altra llengua com a interllengua?
Doncs, podríem dir perquè els anglesos han sabut jugar bé les seves cartes. És a dir, varen tenir un imperi marítim que varen saber aprofitar per a escampar la seva llegua per tot el territori, foren durant molt de temps, la primera potència comercial del món i a hores d’ara el seu relleu el tenen els Estats Units. Davant d’aquesta situació podem dir que és inevitable la proliferació del coneixement d’aquesta llengua, ja que és la més productiva i la que permet un accés a major volum d’informació. Emperò, que l’anglès sigui la llengua general d’intercomunicació, no vol dir que l’haguem d’adquirir com a natural i pròpia a la resta de països. Per tant, «el model lingüístic ideal seria aquell que garantís la intercomunicació entre tots els europeus, el manteniment de totes les llengües i el màxim de democràcia lingüística».[1]
  • Què és el conflicte lingüístic i quines són les seves característiques?
És una situació transitòria que es dona entre dues o més llengües, quan una d’elles és minoritzada i intenta solucionar el seu estat i una altra de dominant no li permet. Aquesta situació s’origina la persecució política i la imposició de la llengua dominant. Així doncs, les sortides al conflicte només són dues: la normalització de la llengua minoritzada en tots els àmbits o la substitució d’aquesta pe la dominant.

  • Què és la substitució lingüística i quines són les seves característiques?
La substitució lingüística és un procés que consisteix en la pèrdua paulatina dels àmbits d’ús i parlants d’una llengua. Un dels símptomes d’aquest procés és la no transmissió de la llengua materna i natural de generació en generació. Aquest procés és dona perquè hi ha una llengua dominant que està ocupant els àmbits d’ús de la llengua dominada i per tant està adquirint els seus parlant i això es degut a la dominació política

[1]
[1] JOAN i MARÍ, Bernat. Sociolingüística a l’aula, Barcelona, La Busca, 2002, pàg. 87.

divendres, 26 de març del 2010

Eivissa, 8 de març de 2010.

Informació objectiva.
Avui a classe hem comentat quina és la finalitat o la conclusió que s’extreu de l’article «Quina és la nostra llengua?» de I. Marí. És a dir, aquest escrit explica i argumenta que la llengua parlada a Eivissa i a Formentera és el català. Es veritat que també podem dir que aquesta llengua es diu eivissenc i formenterer, però segons els lingüistes aquest idioma a de tenir un nom general que inclogui les variants geogràfiques de València, Catalunya, Andorra, l’Alguer, la franja d’Aragó i les illes Balears. Doncs bé, el nom científic que els experts han donat al nostre eivissenc, al valencià, formenterer, mallorquí, menorquí, català, ... és Català.

Així, si admetem que l'idioma que parlen els argentis és espanyol o castellà encara que no visquin a Espanya o a Castellà, hem d’admetre també que la llengua que parlem a Eivissa, s’anomena formalment Català, encara que cadascú a casa seva la pot anomenar com vulgui.

Per consegüent, arribem a la conclusió que l’eivissenc és català i que aquesta llengua, igual que les altres vuit llengües romàniques, ve del llatí vulgar. Per tant, en venir aquestes nou llengües romàniques del llatí vulgar són, al mateix temps, variants geogràfiques d’aquest. De la mateixa manera, que l’eivissenc és variant geogràfica del català.

Després, a classe, hem llegit l’escrit «Marc social, cultural i històric», on hem estret alguns conceptes bàsics de sociolingüística. Obtenint així una idea del que anàvem a trobar a les pàgines de Sociolingüística a l’aula.

Així doncs, amb la lectura de l’escrit anteriorment anomenat, hem pogut donar resposta a:
  • Quin objectiu té la sociolingüística?
Estudiar l’ús social de qualsevol llengua del món.
  • Hi ha estats monolingües?
Actualment ben pocs, perquè hi ha poques persones que només parlin una única llengua degut a d’immigració, la multiculturalitat de les ciutats, a la necessitat de conèixer més d’una llengua per l’obtenció de treballs qualificats, etc. Per tant, el multilingüisme és un fet normal en la nostra època.
  • Què és la substitució lingüística?
És un procés sociocultural a través del qual una llengua dominant (llengua A) s’ha imposat sobre la llengua autòctona (llengua B).
  • Què és bilingüisme social?
És una situació en la qual molts individus, que poden forma grups socials, són capaços d’usar alternativament dues llengües per comunicar-se.
  • Què és la normalització?
És un procés sociocultural a través del qual una llengua accedeix a àmbits d’ús lingüístics fins aleshores reservats a una altra llengua. És a dir, és un procés que restableix l’ús lingüístic, l’expansió o la recessió d’una llengua, i està regit bàsicament per unes normes d’ús.
  • Què és la normativització?
És el procés pel qual una llengua va forjant les seves normes, per exemple, en el català: la creació d’unes Normes ortogràfiques (1913); un Diccionari ortogràfic (1917); una Gramàtica catalana de l’IEC (1918); i un Diccionari general de la llengua catalana (1932). Tot això, junt a la creació de l’Institut d’Estudis Catalans (1907) i, dins d’aquest, una Secció Filològica fan possible que el català disposi d’una normativa completa, moderna i adaptada que doni resposta a les necessitats creixents d’una societat.
  • Quina és la situació actual del català?
El coneixement de la llengua catalana tendeix a créixer, gràcies a l’acció combinada dels mitjans de comunicació, de l’ensenyament, de les administracions catalanes i l’ús creixent en l’àmbit socioeconòmic. Aquestes accions estan afavorint un procés de bilingüització de les persones que no tenen el català com a primera llengua. Això no vol dir que automàticament augmenti el nombre de parlants del català, sinó que els ciutadans que tenen el castellà com a primera llengua estan, poc a poc, aprenent el català i que poden fer-ne més ús que abans.

Què s’ha de fer?
Avui, a més a més, na Noelia a portat un article de Bernat Joan i Marí, titulat «Equívocs entorn de la llengua ».

Després de llegir-lo, he arribat a la conclusió de que molta gent utilitza la llengua com una eina per fer política, però que aquella no ho és per si mateixa. O sigui, la llengua és, segons el Diccionari Essencial de la Llengua Catalana, “un sistema de signes orals, sovint amb un codi escrit, propi d’una comunitat, que serveix per a la comunicació”. Així mateix, la llengua és apolítica, però els polítics l’utilitzen per fer política. Per exemple, això que diuen de que “els pares haurien de poder escollir la llengua en què siguin educats els seus fills”. Es clar que els pares han d’elegir en quina llengua eduquen, ells mateixos i a casa seva, i a quin tipus d’escola duen els seus fills. Però no crec que sigui correcte deixar-los escollir, en un país o en una comunitat concreta, on hi ha llegües oficials, això vol dir que les hem de conèixer i saber utilitzar correctament. És a dir, si és una obligació i un dret conèixer les llengües pròpies de la teva comunitat i del teu estat, no pots fer una llei en la que es contradiguin aquestes obligacions i drets. Ja que si ho fas, estàs vulnerant un dret dels ciutadans i a més estàs posant en desavantatge aquelles persones que no coneixen les llegües pròpies. Com per exemple a la Comunitat Valenciana, on els pares poden triar si matricular els seus fills en línia valenciana o en línia castellana.

Arribats en aquest punt, què és més injust: donar l’opció de triar als pares, i que aquestos escullin matricular els seus fills en línia castellana i després els nens no tinguin el dret de conèixer correctament les llengües de la seva comunitat, o imposar a tots per igual el coneixement de les llengües pròpies de la comunitat? Personalment crec que la resposta està ben clara.

Així, les altres dos tasques d’avui són: una volta llegit el llibre de Català normalitzat en un món multilingüe, confeccionar deu preguntes en relació al llibre i contestar-les i d’altra banda realitzar-ne unes altres deu però que no sapiguem contestar; a més hem de llegir les cinquanta últimes pàgines de Sociolingüística a l’aula de Bernat Joan i Marí i contestar les quinze primeres preguntes de l’apartat: la bateria de qüestions sociolingüístiques.

Aquestes primeres quinze preguntes volen donar al lector una bona definició de bilingüisme i de diglòssia, envers la situació del català als Països Catalans i concretament a Eivissa, que més tard comentarem.

Recerca.
En aquesta setmana he trobat un article d’opinió d’en Bernat Joan i Marí. Publicat al Diari d’Eivissa a l’octubre de 2008 i titulat « Els hispanoamericans ho tenen més difícil».

Aquest article comença explicant, objectivament, qui deuria de tenir més dificultats per aprendre la nostra llengua. Així, segons els teòrics els parlants de llengües més llunyanes a la nostra, com són l’àrab, l´amazic, el tàgalog, l´ucraïnès o el rus, haurien de tenir una mica més de complicació per aprendre el català, ja que la nostra llengua i la seua no s’assemblen molt. Així mateix, el castellà, el francès, l´italià i l´occità són llengües més pròximes al català.

Segons Joan i Marí, això és el que ocorreria en condicions normals, és a dir, si no existissin els prejudicis. Però com sabem «no existeix una correlació entre facilitats d´aprenentatge objectives i aprenentatge real de la llengua». Per fer entendre aquesta afirmació Bernat Joan posa un exemple real de dos infants, un castellanoparlant i l’altre magrebí.. Aquestos discutien sobre si les matemàtiques eren més fàcils en català o en castellà. El primer assegurava que era més senzill en castellà i, sorprenentment, el segon deia que era més fàcil en català (no sabem si el castellanoparlant tenia prejudicis i si el magrebí havia tingut algun tipus d’acolliment lingüístic o senzillament aprenia en català i per tant relacionava la llengua catalana, gràcies a l’ús, amb la facilitat). Què podem deduir d’aquí que la possible existència de prejudicis és la primera barrera que existeix en la incorporació d’una nova llengua.

Tot seguit, Joan i Marí explica que les persones que venen de l’Àfrica o de l’Àsia no tenen cap consciència de la pluralitat lingüística existent o de les característiques de la nostra societat, per tant no tenen cap prejudici o idea prefixada sobre la nostra llengua o societat. Però els castellanoparlants de l’Equador, de Colòmbia o de l’Argentina, pot ser, tenen un petit xoc al veure que només amb la seva llengua no poden endinsar-se totalment en la nostra societat.

Per tant, el que dificulta més l’aprenentatge d’una llengua són els prejudicis que es tenen envers a ella i no pas el desconeixement absolut de les seves característiques.

Reflexió: què he après?

Després de la lectura dels articles i els escrits d’avui tinc una millor noció de la definició de bilingüisme i de diglòssia.

Així, primerament el bilingüisme es pot estudiar des de diverses perspectives, com per exemple el grau de bilingüisme d’una persona, les raons per les quals aquesta persona esdevé bilingüe o els tipus de bilingüismes que es poden trobar en el context social.

Doncs bé, des del grau de bilingüització, seria com dir quant de bilingüe és una persona, podem parlar d’un ampli ventall de tipus de bilingüismes, que van des del bilingüisme equilibrat o perfecte (aquella persona que és bilingüe pel context familiar, que no té prejudicis envers la llengua i que utilitza indiferentment les dues llengües que coneix) fins al bilingüisme passiu (que són aquelles persones que s’expressen normalment només una de les dues llengües encara que coneixen i comprenen bé les dos).

D’altra banda, trobem els tipus de bilingüismes segons les raons per les quals un individu es bilingüitza. Podem distingir: el bilingüisme familiar, on una persona és bilingüe perquè al seu context familiar es parlen les dues llengües; el bilingüisme instrumental, que és quan una persona aprèn una segona llengua per necessitat; el bilingüisme integrador, quan un ciutadà aprèn una nova llengua per integrar-se dins una societat; i el bilingüisme cultura, que és el menys freqüent i pel qual una persona aprèn una llengua perquè li interessa la cultura que vehicula aquesta.

I per últim, trobem dos tipus de bilingüismes que es poden observar a nivell social. Hi ha el bilingüisme unidireccional (quan en una societat on conviuen dos grups lingüístics diferents els parlants d’una llengua coneixen la seua i l’altra, mentre que els parlants de la segona són unilingües i malauradament s’imposa la llengua del grup unilingüe) i el bilingüisme bidireccional, cas en què els membres d’ambdós grups socials coneixen les dues llengües.

Així doncs, és possible mantenir el bilingüisme en un procés de normalització lingüística, ja que normalitzar una llengua no implica que els parlants d’una altra no puguin continuar mantenint la seua, coneixent-la, desenvolupant-la a nivell formal i usant-la en les seves relacions socials. Però el que si que implica és que la llengua general d’intercomunicació passaria a ser la llengua B, abans dominada i minoritzada. Així, senten el bilingüisme, segons Lluís V. Aracil, com una situació transitòria, com la sala d’espera d’un aeroport.

Conseqüentment, a Eivissa no hi ha un bilingüisme equilibrat, perquè, mentre la totalitat de la població catalanoparlant domina l’espanyol, hi ha una part dels castellanoparlant residents als Països Catalans que no domina el català, ja que la integració a la nostra societat eivissenca de les persones nouvingudes es realitza en espanyol i no en català. A més, existeix una situació de bilingüisme unidireccional, gràcies a un nombre important d’individus de parla catalana que consideren aquesta llengua menys important i menys adequada que el castellà. Atès això, la llengua catalana ha guanyat prestigi, durant els darrers anys, amb la seua introducció a l’ensenyament i als mitjans de comunicació.

I en segon lloc, la diglòssia, segons Charles A. Ferguson, és una distribució d’àmbits d’ús entre una llengua A i una llengua B, envers el seu grau de formalitat i informalitat en què s’usa la llengua. És a dir, el grau de formalitat d’una llengua depèn de l’ús que li donin els seus parlants. Per aquest fet, al bilingüisme diglòssic només hi ha una llengua que ocupa els àmbits formals, considerada aquesta, per la població, la millor. I l’altra llengua, en canvi, sofrirà tot un seguit de prejudicis lingüístics, segurament sense fonaments.

És, potser, per tot això que la diglòssia i el bilingüisme solen fer referència a la mateixa cosa, ja que no es solen donar molts casos de bilingüisme harmònic. Per tant, podem dir que les situacions de bilingüisme social i la situació de bilingüisme diglòssic solen fer referència exactament al mateix fenomen sociolingüístic. Pel fet que en la nostra societat ens queda molt per reduir tots aquestos prejudicis als quals està sotmesa la nostra llengua. Contra els quals no hi ha cap remei instantani, només seguir lluitant pel seu ús normal dins la societat.

Eivissa, 22 de febrer de 2010.

Informació objectiva.
Hem parlat sobre la diferència entre llengua minoritària, de pocs parlants, i llengua minoritzada, en un territori on hi ha dues llengües o més n’hi una d’elles que s’està reduint lingüísticament.

A més hem parlat de com el Llatí, cap al segle IV comença a anar per la seva conta i dona lloc, cap al segle IX, a nou llengües romàniques (castellà, català, galaicoportuguès, occità, francès, italià, sard, retoromànic i romanès). Això es sap perquè hi ha textos, com: les Homilies d’Organyà o el Forum Ludicum. On els seus escrits ja no estan en Llatí pròpiament dit.

Així mateix, ens han explicat quin procés ha sofert el llatí per a donar lloc a nou llegües una mica diferents entre sí. Ja que aquestes nou llengües encara que venen de la mateixa llengua tingueren un substrat (llengua que ja existia abans d’arribar els romans) diferent, per això nèixen nou llengües diferents.

De la mateixa manera, la romanització i la procedència dels romans també afectà a la llengua resultat.

Després l’abstrat, les llengües veïnes, de cadascuna de les nou llengües resultants tampoc era el mateix. I per últim, el superstrat, les llengües que vingueren després dels romans, tampoc foren les mateixes als diferents lloc.

Per consegüent aquestos cinc factors afectaren i afecten a les llengües que nosaltres coneixem com romàniques.

D’altra banda avui també hem acabat d’analitzat l’article «Ecolingüistes» de Bernat i Joan.
D’aquí hem estret sis idees a destacar de les quals una és molt important: si perdem una llengua els homes, les persones i la humanitat sencera perdrà una manera de veure, percebre i entendre el món. Així doncs “si no hi ha persones disposades a treballar per mantenir la diversitat lingüística”, sinó treballem perquè existeixi una coherència lingüística “ens anirem empobrint de manera irrefrenable”.

Què s’ha de fer?
Buscar informació de les llengües àrabs i l’amazic. A més de llegir de la pàgina 66 a la pàgina 72 el llibre Català normalitzat en un món multilingüe de Bernat Joan i Marí.

De la lectura d’aquestos dos capítols he estret una definició concreta i acurada del català i la seva situació a la Unió Europea.

El català és una llengua romànica parlada a: la Catalunya nord, Andorra (l’únic estat independent), Catalunya, la Franja de Ponent, el País Valencià (encara que els seus dirigents polítics i el govern autonòmic no ho consideren així), les Illes Balears i l’Alguer.

Així mateix, el català és la llengua de l’ensenyament, de la universitat, de diverses cadenes de televisió autonòmiques, d’algunes cadenes de ràdio situades als Països Catalans i de diversos diaris i revistes. Però encara trobant-se en aquesta situació el català no és una llengua normalitzada i oficial a la UE. “Perquè no té estat propi (tret d’Andorra que si entres a la UE garantiria la plena oficialitat d’aquesta llengua) ni té l’estat o els estats a favor. Ja que França li nega l’existència i Espanya no considera en condicions igualitàries la llengua catalana i l’espanyol”[1].

Recerca.
  • Informació envers l’amazic, segons la web de la Casa de les llengües de la Generalitat de Catalunya:
La llengua amaziga és la llengua dels amazics (o berbers, que és com va ser anomenat aquest poble pels grecs i romans) i pot ser considerada la llengua autòctona de tot el nord d'Àfrica.

L'amazic s'ha mantingut essencialment com a llengua oral i està dividit en un gran nombre de dialectes.
  • Informació sobre les llengües àrabs, segons la web de la Casa de les llengües de la Generalitat de Catalunya:

L'àrab és la llengua semítica més arcaica de totes les actuals, és a dir, la més propera al semític[2] primitiu. En el seu origen és la llengua dels àrabs, els habitants de la península aràbiga. En tenim manifestacions literàries des del segle VI i és la llengua en la qual fou escrit l'Alcorà, llibre sagrat dels musulmans.

L'àrab estàndard modern, és el que comparteixen tots els parlants d'aquesta llengua, és el que s'ensenya a l'escola i és, per tant, la llengua dels usos formals i la llengua de comunicació entre els diferents països àrabs.

Les llengües berbers, africanes, etc., actualment, són les que s'utilitzen en la vida quotidiana, en els usos informals, bàsicament orals. Són molt nombroses i de vegades tan allunyades les unes de les altres que no és possible la intercomprensió.

L'àrab estàndard modern i l'àrab col·loquial conviuen en una situació de diglòssia, amb unes funcions clarament delimitades per a cada variant. Les formes dialectals, en canvi, s'anomenen al-luga al-`ammiyya, que vol dir 'la llengua general'. Gairebé cap parlant d'àrab té la variant literària com a llengua materna, però la importància dels lligams històrics i ideològics entre ambdues formes és tan gran que les comunitats arabitzades les han considerat sempre una mateixa llengua.

Reflexió: què he après?
Després de buscar informació envers les llengües àrabs i l’amazic en particular i d’haver llegit els capítols de “Què és el català?” i “Català i constitució Europea” al llibre Català normalitzat en un món multilingüe de Bernat Joan i Marí, he arribat a la conclusió de que els dialectes de l’àrab i per tant l’amazic i el català tenen moltes coses en comú. És a dir, ambdues estan en situació de conflicte lingüístic, perquè són llengües minoritzades i en molts casos en situació de diglòssia.

I fins i tot es podria dir que l’àrab estàndard modern fa la mateixa funció que el castellà, ja que normalment és recorre a aquestes llengües per als usos formals, com si l’amazic o el català no fossin a prou bons per fer dur a terme accions més formals que anar al mercat a comprar el pa.

[1] JOAN i MARÍ, Bernat. «Català i constitució Europea», Català normalitzat en un món multilingüe, Mallorca, Editorial Moll, 2009, pàg. 71.
[2] Nom amb què ha estat designat, a partit de la segona meitat del s. XVIII, el conjunt de llengües parlades pels pobles semites. Formen, juntament amb el berber, el cuixític i el txadià, la família de llengües afroasiàtiques. Segons l’Enciclopèdia catalana en línia.