Informació objectiva. Avui hem parlat i contestat conjuntament les quinze primeres preguntes de la bateria de qüestions sociolingüístiques que hi ha a l’apèndix de Sociolingüística a l’aula de Bernat Joan i Marí. Així, hem fet una posta en comú sobre el bilingüisme, la situació a Eivissa del català, la normalització i la normativització. Què s’ha de fer? La tasca d’avui és llegir i reflexionar envers les dotze preguntes següents a la bateria de qüestions sociolingüístiques i buscar el Marc europeu comú de referència en el context polític i educatiu.
Recerca. He trobat una pàgina de la Generalitat de Catalunya on explica què és el Marc europeu comú de referència en el context polític i educatiu, quines són les seves finalitats, què és el plurilingüisme, per què es necessita el Marc, quins criteris ha de complir aquest i a quins usos es destina el Marc.
Reflexió: què he après? Després de llegir les qüestions sociolingüístiques, de la setze a la vint-i-sis, he estret alguns conceptes i he donat resposta a alguns dubtes.
Per què, si la situació actual no és de diglòssia, el català no ha assolit una normalitat lingüística?
El català no ha assolit una situació de normalitat en el seu ús perquè: hi ha àmbits als quals encara és totalment inexistent, no és una llengua referencial, no existeix una identificació social clara a través de la llengua, a nivell d’ús social no és una llengua segura i, en definitiva, no és possible viure plenament en català.
Què és una interllengua i quines són les seves característiques?
Una interllengua és una llengua de comunicació internacional. En la societat d’avui aquesta llengua és l’anglès i el seu paper és facilitar la comunicació entre persones de diferents països.
Per què l’anglès i no una altra llengua com a interllengua?
Doncs, podríem dir perquè els anglesos han sabut jugar bé les seves cartes. És a dir, varen tenir un imperi marítim que varen saber aprofitar per a escampar la seva llegua per tot el territori, foren durant molt de temps, la primera potència comercial del món i a hores d’ara el seu relleu el tenen els Estats Units. Davant d’aquesta situació podem dir que és inevitable la proliferació del coneixement d’aquesta llengua, ja que és la més productiva i la que permet un accés a major volum d’informació. Emperò, que l’anglès sigui la llengua general d’intercomunicació, no vol dir que l’haguem d’adquirir com a natural i pròpia a la resta de països. Per tant, «el model lingüístic ideal seria aquell que garantís la intercomunicació entre tots els europeus, el manteniment de totes les llengües i el màxim de democràcia lingüística».[1]
Què és el conflicte lingüístic i quines són les seves característiques?
És una situació transitòria que es dona entre dues o més llengües, quan una d’elles és minoritzada i intenta solucionar el seu estat i una altra de dominant no li permet. Aquesta situació s’origina la persecució política i la imposició de la llengua dominant. Així doncs, les sortides al conflicte només són dues: la normalització de la llengua minoritzada en tots els àmbits o la substitució d’aquesta pe la dominant.
Què és la substitució lingüística i quines són les seves característiques?
La substitució lingüística és un procés que consisteix en la pèrdua paulatina dels àmbits d’ús i parlants d’una llengua. Un dels símptomes d’aquest procés és la no transmissió de la llengua materna i natural de generació en generació. Aquest procés és dona perquè hi ha una llengua dominant que està ocupant els àmbits d’ús de la llengua dominada i per tant està adquirint els seus parlant i això es degut a la dominació política
[1][1]JOAN i MARÍ, Bernat. Sociolingüística a l’aula, Barcelona, La Busca, 2002, pàg. 87.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada