divendres, 26 de març de 2010

Eivissa, 8 de març de 2010.

Informació objectiva.
Avui a classe hem comentat quina és la finalitat o la conclusió que s’extreu de l’article «Quina és la nostra llengua?» de I. Marí. És a dir, aquest escrit explica i argumenta que la llengua parlada a Eivissa i a Formentera és el català. Es veritat que també podem dir que aquesta llengua es diu eivissenc i formenterer, però segons els lingüistes aquest idioma a de tenir un nom general que inclogui les variants geogràfiques de València, Catalunya, Andorra, l’Alguer, la franja d’Aragó i les illes Balears. Doncs bé, el nom científic que els experts han donat al nostre eivissenc, al valencià, formenterer, mallorquí, menorquí, català, ... és Català.

Així, si admetem que l'idioma que parlen els argentis és espanyol o castellà encara que no visquin a Espanya o a Castellà, hem d’admetre també que la llengua que parlem a Eivissa, s’anomena formalment Català, encara que cadascú a casa seva la pot anomenar com vulgui.

Per consegüent, arribem a la conclusió que l’eivissenc és català i que aquesta llengua, igual que les altres vuit llengües romàniques, ve del llatí vulgar. Per tant, en venir aquestes nou llengües romàniques del llatí vulgar són, al mateix temps, variants geogràfiques d’aquest. De la mateixa manera, que l’eivissenc és variant geogràfica del català.

Després, a classe, hem llegit l’escrit «Marc social, cultural i històric», on hem estret alguns conceptes bàsics de sociolingüística. Obtenint així una idea del que anàvem a trobar a les pàgines de Sociolingüística a l’aula.

Així doncs, amb la lectura de l’escrit anteriorment anomenat, hem pogut donar resposta a:
  • Quin objectiu té la sociolingüística?
Estudiar l’ús social de qualsevol llengua del món.
  • Hi ha estats monolingües?
Actualment ben pocs, perquè hi ha poques persones que només parlin una única llengua degut a d’immigració, la multiculturalitat de les ciutats, a la necessitat de conèixer més d’una llengua per l’obtenció de treballs qualificats, etc. Per tant, el multilingüisme és un fet normal en la nostra època.
  • Què és la substitució lingüística?
És un procés sociocultural a través del qual una llengua dominant (llengua A) s’ha imposat sobre la llengua autòctona (llengua B).
  • Què és bilingüisme social?
És una situació en la qual molts individus, que poden forma grups socials, són capaços d’usar alternativament dues llengües per comunicar-se.
  • Què és la normalització?
És un procés sociocultural a través del qual una llengua accedeix a àmbits d’ús lingüístics fins aleshores reservats a una altra llengua. És a dir, és un procés que restableix l’ús lingüístic, l’expansió o la recessió d’una llengua, i està regit bàsicament per unes normes d’ús.
  • Què és la normativització?
És el procés pel qual una llengua va forjant les seves normes, per exemple, en el català: la creació d’unes Normes ortogràfiques (1913); un Diccionari ortogràfic (1917); una Gramàtica catalana de l’IEC (1918); i un Diccionari general de la llengua catalana (1932). Tot això, junt a la creació de l’Institut d’Estudis Catalans (1907) i, dins d’aquest, una Secció Filològica fan possible que el català disposi d’una normativa completa, moderna i adaptada que doni resposta a les necessitats creixents d’una societat.
  • Quina és la situació actual del català?
El coneixement de la llengua catalana tendeix a créixer, gràcies a l’acció combinada dels mitjans de comunicació, de l’ensenyament, de les administracions catalanes i l’ús creixent en l’àmbit socioeconòmic. Aquestes accions estan afavorint un procés de bilingüització de les persones que no tenen el català com a primera llengua. Això no vol dir que automàticament augmenti el nombre de parlants del català, sinó que els ciutadans que tenen el castellà com a primera llengua estan, poc a poc, aprenent el català i que poden fer-ne més ús que abans.

Què s’ha de fer?
Avui, a més a més, na Noelia a portat un article de Bernat Joan i Marí, titulat «Equívocs entorn de la llengua ».

Després de llegir-lo, he arribat a la conclusió de que molta gent utilitza la llengua com una eina per fer política, però que aquella no ho és per si mateixa. O sigui, la llengua és, segons el Diccionari Essencial de la Llengua Catalana, “un sistema de signes orals, sovint amb un codi escrit, propi d’una comunitat, que serveix per a la comunicació”. Així mateix, la llengua és apolítica, però els polítics l’utilitzen per fer política. Per exemple, això que diuen de que “els pares haurien de poder escollir la llengua en què siguin educats els seus fills”. Es clar que els pares han d’elegir en quina llengua eduquen, ells mateixos i a casa seva, i a quin tipus d’escola duen els seus fills. Però no crec que sigui correcte deixar-los escollir, en un país o en una comunitat concreta, on hi ha llegües oficials, això vol dir que les hem de conèixer i saber utilitzar correctament. És a dir, si és una obligació i un dret conèixer les llengües pròpies de la teva comunitat i del teu estat, no pots fer una llei en la que es contradiguin aquestes obligacions i drets. Ja que si ho fas, estàs vulnerant un dret dels ciutadans i a més estàs posant en desavantatge aquelles persones que no coneixen les llegües pròpies. Com per exemple a la Comunitat Valenciana, on els pares poden triar si matricular els seus fills en línia valenciana o en línia castellana.

Arribats en aquest punt, què és més injust: donar l’opció de triar als pares, i que aquestos escullin matricular els seus fills en línia castellana i després els nens no tinguin el dret de conèixer correctament les llengües de la seva comunitat, o imposar a tots per igual el coneixement de les llengües pròpies de la comunitat? Personalment crec que la resposta està ben clara.

Així, les altres dos tasques d’avui són: una volta llegit el llibre de Català normalitzat en un món multilingüe, confeccionar deu preguntes en relació al llibre i contestar-les i d’altra banda realitzar-ne unes altres deu però que no sapiguem contestar; a més hem de llegir les cinquanta últimes pàgines de Sociolingüística a l’aula de Bernat Joan i Marí i contestar les quinze primeres preguntes de l’apartat: la bateria de qüestions sociolingüístiques.

Aquestes primeres quinze preguntes volen donar al lector una bona definició de bilingüisme i de diglòssia, envers la situació del català als Països Catalans i concretament a Eivissa, que més tard comentarem.

Recerca.
En aquesta setmana he trobat un article d’opinió d’en Bernat Joan i Marí. Publicat al Diari d’Eivissa a l’octubre de 2008 i titulat « Els hispanoamericans ho tenen més difícil».

Aquest article comença explicant, objectivament, qui deuria de tenir més dificultats per aprendre la nostra llengua. Així, segons els teòrics els parlants de llengües més llunyanes a la nostra, com són l’àrab, l´amazic, el tàgalog, l´ucraïnès o el rus, haurien de tenir una mica més de complicació per aprendre el català, ja que la nostra llengua i la seua no s’assemblen molt. Així mateix, el castellà, el francès, l´italià i l´occità són llengües més pròximes al català.

Segons Joan i Marí, això és el que ocorreria en condicions normals, és a dir, si no existissin els prejudicis. Però com sabem «no existeix una correlació entre facilitats d´aprenentatge objectives i aprenentatge real de la llengua». Per fer entendre aquesta afirmació Bernat Joan posa un exemple real de dos infants, un castellanoparlant i l’altre magrebí.. Aquestos discutien sobre si les matemàtiques eren més fàcils en català o en castellà. El primer assegurava que era més senzill en castellà i, sorprenentment, el segon deia que era més fàcil en català (no sabem si el castellanoparlant tenia prejudicis i si el magrebí havia tingut algun tipus d’acolliment lingüístic o senzillament aprenia en català i per tant relacionava la llengua catalana, gràcies a l’ús, amb la facilitat). Què podem deduir d’aquí que la possible existència de prejudicis és la primera barrera que existeix en la incorporació d’una nova llengua.

Tot seguit, Joan i Marí explica que les persones que venen de l’Àfrica o de l’Àsia no tenen cap consciència de la pluralitat lingüística existent o de les característiques de la nostra societat, per tant no tenen cap prejudici o idea prefixada sobre la nostra llengua o societat. Però els castellanoparlants de l’Equador, de Colòmbia o de l’Argentina, pot ser, tenen un petit xoc al veure que només amb la seva llengua no poden endinsar-se totalment en la nostra societat.

Per tant, el que dificulta més l’aprenentatge d’una llengua són els prejudicis que es tenen envers a ella i no pas el desconeixement absolut de les seves característiques.

Reflexió: què he après?

Després de la lectura dels articles i els escrits d’avui tinc una millor noció de la definició de bilingüisme i de diglòssia.

Així, primerament el bilingüisme es pot estudiar des de diverses perspectives, com per exemple el grau de bilingüisme d’una persona, les raons per les quals aquesta persona esdevé bilingüe o els tipus de bilingüismes que es poden trobar en el context social.

Doncs bé, des del grau de bilingüització, seria com dir quant de bilingüe és una persona, podem parlar d’un ampli ventall de tipus de bilingüismes, que van des del bilingüisme equilibrat o perfecte (aquella persona que és bilingüe pel context familiar, que no té prejudicis envers la llengua i que utilitza indiferentment les dues llengües que coneix) fins al bilingüisme passiu (que són aquelles persones que s’expressen normalment només una de les dues llengües encara que coneixen i comprenen bé les dos).

D’altra banda, trobem els tipus de bilingüismes segons les raons per les quals un individu es bilingüitza. Podem distingir: el bilingüisme familiar, on una persona és bilingüe perquè al seu context familiar es parlen les dues llengües; el bilingüisme instrumental, que és quan una persona aprèn una segona llengua per necessitat; el bilingüisme integrador, quan un ciutadà aprèn una nova llengua per integrar-se dins una societat; i el bilingüisme cultura, que és el menys freqüent i pel qual una persona aprèn una llengua perquè li interessa la cultura que vehicula aquesta.

I per últim, trobem dos tipus de bilingüismes que es poden observar a nivell social. Hi ha el bilingüisme unidireccional (quan en una societat on conviuen dos grups lingüístics diferents els parlants d’una llengua coneixen la seua i l’altra, mentre que els parlants de la segona són unilingües i malauradament s’imposa la llengua del grup unilingüe) i el bilingüisme bidireccional, cas en què els membres d’ambdós grups socials coneixen les dues llengües.

Així doncs, és possible mantenir el bilingüisme en un procés de normalització lingüística, ja que normalitzar una llengua no implica que els parlants d’una altra no puguin continuar mantenint la seua, coneixent-la, desenvolupant-la a nivell formal i usant-la en les seves relacions socials. Però el que si que implica és que la llengua general d’intercomunicació passaria a ser la llengua B, abans dominada i minoritzada. Així, senten el bilingüisme, segons Lluís V. Aracil, com una situació transitòria, com la sala d’espera d’un aeroport.

Conseqüentment, a Eivissa no hi ha un bilingüisme equilibrat, perquè, mentre la totalitat de la població catalanoparlant domina l’espanyol, hi ha una part dels castellanoparlant residents als Països Catalans que no domina el català, ja que la integració a la nostra societat eivissenca de les persones nouvingudes es realitza en espanyol i no en català. A més, existeix una situació de bilingüisme unidireccional, gràcies a un nombre important d’individus de parla catalana que consideren aquesta llengua menys important i menys adequada que el castellà. Atès això, la llengua catalana ha guanyat prestigi, durant els darrers anys, amb la seua introducció a l’ensenyament i als mitjans de comunicació.

I en segon lloc, la diglòssia, segons Charles A. Ferguson, és una distribució d’àmbits d’ús entre una llengua A i una llengua B, envers el seu grau de formalitat i informalitat en què s’usa la llengua. És a dir, el grau de formalitat d’una llengua depèn de l’ús que li donin els seus parlants. Per aquest fet, al bilingüisme diglòssic només hi ha una llengua que ocupa els àmbits formals, considerada aquesta, per la població, la millor. I l’altra llengua, en canvi, sofrirà tot un seguit de prejudicis lingüístics, segurament sense fonaments.

És, potser, per tot això que la diglòssia i el bilingüisme solen fer referència a la mateixa cosa, ja que no es solen donar molts casos de bilingüisme harmònic. Per tant, podem dir que les situacions de bilingüisme social i la situació de bilingüisme diglòssic solen fer referència exactament al mateix fenomen sociolingüístic. Pel fet que en la nostra societat ens queda molt per reduir tots aquestos prejudicis als quals està sotmesa la nostra llengua. Contra els quals no hi ha cap remei instantani, només seguir lluitant pel seu ús normal dins la societat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada