divendres, 26 de març de 2010

Eivissa, 22 de febrer de 2010.

Informació objectiva.
Hem parlat sobre la diferència entre llengua minoritària, de pocs parlants, i llengua minoritzada, en un territori on hi ha dues llengües o més n’hi una d’elles que s’està reduint lingüísticament.

A més hem parlat de com el Llatí, cap al segle IV comença a anar per la seva conta i dona lloc, cap al segle IX, a nou llengües romàniques (castellà, català, galaicoportuguès, occità, francès, italià, sard, retoromànic i romanès). Això es sap perquè hi ha textos, com: les Homilies d’Organyà o el Forum Ludicum. On els seus escrits ja no estan en Llatí pròpiament dit.

Així mateix, ens han explicat quin procés ha sofert el llatí per a donar lloc a nou llegües una mica diferents entre sí. Ja que aquestes nou llengües encara que venen de la mateixa llengua tingueren un substrat (llengua que ja existia abans d’arribar els romans) diferent, per això nèixen nou llengües diferents.

De la mateixa manera, la romanització i la procedència dels romans també afectà a la llengua resultat.

Després l’abstrat, les llengües veïnes, de cadascuna de les nou llengües resultants tampoc era el mateix. I per últim, el superstrat, les llengües que vingueren després dels romans, tampoc foren les mateixes als diferents lloc.

Per consegüent aquestos cinc factors afectaren i afecten a les llengües que nosaltres coneixem com romàniques.

D’altra banda avui també hem acabat d’analitzat l’article «Ecolingüistes» de Bernat i Joan.
D’aquí hem estret sis idees a destacar de les quals una és molt important: si perdem una llengua els homes, les persones i la humanitat sencera perdrà una manera de veure, percebre i entendre el món. Així doncs “si no hi ha persones disposades a treballar per mantenir la diversitat lingüística”, sinó treballem perquè existeixi una coherència lingüística “ens anirem empobrint de manera irrefrenable”.

Què s’ha de fer?
Buscar informació de les llengües àrabs i l’amazic. A més de llegir de la pàgina 66 a la pàgina 72 el llibre Català normalitzat en un món multilingüe de Bernat Joan i Marí.

De la lectura d’aquestos dos capítols he estret una definició concreta i acurada del català i la seva situació a la Unió Europea.

El català és una llengua romànica parlada a: la Catalunya nord, Andorra (l’únic estat independent), Catalunya, la Franja de Ponent, el País Valencià (encara que els seus dirigents polítics i el govern autonòmic no ho consideren així), les Illes Balears i l’Alguer.

Així mateix, el català és la llengua de l’ensenyament, de la universitat, de diverses cadenes de televisió autonòmiques, d’algunes cadenes de ràdio situades als Països Catalans i de diversos diaris i revistes. Però encara trobant-se en aquesta situació el català no és una llengua normalitzada i oficial a la UE. “Perquè no té estat propi (tret d’Andorra que si entres a la UE garantiria la plena oficialitat d’aquesta llengua) ni té l’estat o els estats a favor. Ja que França li nega l’existència i Espanya no considera en condicions igualitàries la llengua catalana i l’espanyol”[1].

Recerca.
  • Informació envers l’amazic, segons la web de la Casa de les llengües de la Generalitat de Catalunya:
La llengua amaziga és la llengua dels amazics (o berbers, que és com va ser anomenat aquest poble pels grecs i romans) i pot ser considerada la llengua autòctona de tot el nord d'Àfrica.

L'amazic s'ha mantingut essencialment com a llengua oral i està dividit en un gran nombre de dialectes.
  • Informació sobre les llengües àrabs, segons la web de la Casa de les llengües de la Generalitat de Catalunya:

L'àrab és la llengua semítica més arcaica de totes les actuals, és a dir, la més propera al semític[2] primitiu. En el seu origen és la llengua dels àrabs, els habitants de la península aràbiga. En tenim manifestacions literàries des del segle VI i és la llengua en la qual fou escrit l'Alcorà, llibre sagrat dels musulmans.

L'àrab estàndard modern, és el que comparteixen tots els parlants d'aquesta llengua, és el que s'ensenya a l'escola i és, per tant, la llengua dels usos formals i la llengua de comunicació entre els diferents països àrabs.

Les llengües berbers, africanes, etc., actualment, són les que s'utilitzen en la vida quotidiana, en els usos informals, bàsicament orals. Són molt nombroses i de vegades tan allunyades les unes de les altres que no és possible la intercomprensió.

L'àrab estàndard modern i l'àrab col·loquial conviuen en una situació de diglòssia, amb unes funcions clarament delimitades per a cada variant. Les formes dialectals, en canvi, s'anomenen al-luga al-`ammiyya, que vol dir 'la llengua general'. Gairebé cap parlant d'àrab té la variant literària com a llengua materna, però la importància dels lligams històrics i ideològics entre ambdues formes és tan gran que les comunitats arabitzades les han considerat sempre una mateixa llengua.

Reflexió: què he après?
Després de buscar informació envers les llengües àrabs i l’amazic en particular i d’haver llegit els capítols de “Què és el català?” i “Català i constitució Europea” al llibre Català normalitzat en un món multilingüe de Bernat Joan i Marí, he arribat a la conclusió de que els dialectes de l’àrab i per tant l’amazic i el català tenen moltes coses en comú. És a dir, ambdues estan en situació de conflicte lingüístic, perquè són llengües minoritzades i en molts casos en situació de diglòssia.

I fins i tot es podria dir que l’àrab estàndard modern fa la mateixa funció que el castellà, ja que normalment és recorre a aquestes llengües per als usos formals, com si l’amazic o el català no fossin a prou bons per fer dur a terme accions més formals que anar al mercat a comprar el pa.

[1] JOAN i MARÍ, Bernat. «Català i constitució Europea», Català normalitzat en un món multilingüe, Mallorca, Editorial Moll, 2009, pàg. 71.
[2] Nom amb què ha estat designat, a partit de la segona meitat del s. XVIII, el conjunt de llengües parlades pels pobles semites. Formen, juntament amb el berber, el cuixític i el txadià, la família de llengües afroasiàtiques. Segons l’Enciclopèdia catalana en línia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada