Eivissa, 12 d’abril de 2010.

Informació objectiva.
Avui hem seguit parlant de les qüestions sociolingüístiques que hi ha al llibre Sociolingüística a l’aula de Bernat Joan i Marí, destacant alguns conceptes importants.

Què s’ha de fer?
Hem de reflexionar envers aquestos conceptes importants, mirar la pàgina web de http://www.xtec.cat.lic.es/, que per mi està molt relacionada amb la web http://www.edu365.cat/, de la qual ja hem parlat en aquest bloc.

Recerca.

• Què és llenguadoc?

Llenguadoc és una regió històrica d'Occitània, dividida entre quatre regions franceses i Ocupa una superfície d'uns 42.700 km².
Llengua d'oc és l’article principal de l’occità. El nom fa referència a la llengua occitana que es parla en aquesta regió i en d'altres veïnes. El nom de la llengua ve de la paraula oc que en occità medieval i actual significa sí, en contrast amb la llengua parlada més al nord o llengua d'oïl. El mot oc prové del llatí hoc (això), mentre que oïl es va derivar del llatí hoc ille.

• Què és llengua d’oïl?
  

La llengua d'oïl (llengua en la que « oïl » vol dir « sí ») va ser llengua romànica que va evolucionar i va formar les anomenades llengües d'oïl; una de les llengües d'oïl ha esdevingut el francès. El francès que conté igualment elements de vocabulari i de sintaxi d'occità (llengua d'oc) i d'altres idiomes.
Les llengües d'oïl, llengües regionals de França segons la llista establerta, sobre la base de l'informe d'abril del 1999, pel professor Bernard Cerquiglini, són: Borgonyó-morvandià, Xampanyès, Franc-comtès, Francès, Gal·ló, Lorenès, Mayennais, Normand, Picard, Poiteví-saintongès i Való.
Distribució de les llengües d'oïl (en groc i verd) i els dialectes de les altres llengües de França.

Envers les qüestions sociolingüístiques, els conceptes o les preguntes que més m’han cridat l’atenció són les següents:

• Per què l’ordre establert juga en contra del procés de normalització lingüística catalana?

Perquè la major part de la societat accepta la necessitat del bilingüisme català - castellà o directament el predomini de l’espanyol. Ja que als Països Catalans la llengua constitueix l’element fonamental entre les senyes d’identitat nacional.

• Per què hi ha tant interès en defensar les varietats geogràfiques catalanes en front de la varietat estàndard?

Bàsicament per dividir els parlants d’aquesta llengua i aconseguir que no es posin mai d’acord envers la llengua. És a dir, les intencions d’aquestes persones, que han promogut la defensa de les modalitats insulars, no són les de preservar la llengua sinó més aviat de eradicar-la.

• Què és el secessionisme lingüístic?

És un moviment que propugna la separació lingüística. És a dir, és tot el contrari de lo que pretén la normalització i a més el seu objectiu és aconseguir un conflicte per tal de dividir la societat.

• Quins són els principals criteris per a l’oficialitat lingüística?

Els principals criteris són dos, el de personalitat i el de territorialitat. Segons el criteri de personalitat, un ciutadà té el dret de anar per tot el seu Estat utilitzant oficialment la seva llengua, però això també implica que totes les altres persones que atenguin aquest ciutadà tindran el deure d’atendre aquesta persona en la seva llengua. I segons el criteri de territorialitat, les llengües d’un determinat territori gaudeixen de la condició d’oficials.

• Què és el xovinisme?

Segons l’Enciclopèdia Catalana és l’excessiva admiració pel propi país, que desfigura la realitat nacional i crea desinterès o fins menyspreu per altres cultures i països.

• Per què els europeus residents a les Illes aprenen primer l’espanyol que el català?

Perquè quan arriben aquí entenen que la llengua que sap tothom i la que tothom usa i respecta és el castellà. Així doncs, per economia lingüística aprenen primer el castellà que no pas el català, encara que tots els textos legals proclamin el català com a llengua pròpia. Conseqüentment, arriben a la conclusió que no és tant important el que estigui establert com a llengua pròpia, sinó quina és la llengua d’ús.

• Per què és tan important consolidar l’ús del registre estàndard d’una llengua?

Perquè tota llengua que no tingui varietat estàndard té àmbits vetats molt importants i per tant té tots els requisits per a no sobreviure en aquesta societat on subsisteix el més fort i el més intel·ligent.

Algunes altres qüestions que es poden extreure i contestar a ran de la lectura del llibre Català normalitzat en un món multilingüe i l’ajuda d’una bona enciclopèdia.

• La llengua és un bé públic o un bé privat?

Segons Xavier Sala-i-Marin al seu escrit «Liberalisme Econòmic i Ultranacionalisme Espanyol» (1998): “Els productes que poden ser utilitzats simultàniament per més d’una persona s’anomenen béns públics.[...]

Un altre atribut que tenen els productes “normals” és que, el consum per part d’una persona no té cap efecte directe sobre la resta de persones. El fet que jo mengi butifarra no fa mal a ningú. Aquesta és una característica que comparteixen molts altres béns, però no tots. Els productes contaminants, per exemple, en són una excepció. Una altra en són els programes informàtics i el sistema de vídeo: el benefici de comprar un vídeo beta o VHS depèn de la quantitat de gent que compra el mateix sistema. La gent que, en el seu dia, va comprar el sistema beta, ben aviat va haver de canviar-lo [...] ja que poca gent havia comprat beta i, en no haver suficient mercat, tots els productors van acabar adoptant VHS. Els economistes anomenem aquests tipus de productes, béns subjectes a externalitats. [...]

I què té a veure tot això amb el català? Doncs molt senzill. La llengua és un bé públic: el fet que jo parli català ara mateix no impedeix que milions de persones utilitzin la mateixa llengua simultàniament. A més, és impossible evitar que algú no la utilitzi. La llengua també està subjecta a externalitats: l’interès que una persona pot tenir a aprendre català depèn de la quantitat de gent que el parli. Aquest argument, per exemple, és utilitzat per molts estrangers que venen a passar uns anys a Catalunya per a no aprendre català ja que “el castellà em va igual de bé...i, a més, és més útil ja que el parlen 300 milions de persones arreu del món”. De manera més perillosa, milers de parelles de pare català i mare espanyola o a l’inrevés, diuen que és millor no ensenyar català als fills: “si han d’aprendre dues llengües, millor que aprenguin l’espanyol i l’anglès”. Aquests arguments mostren que le llengua està subjecta a externalitats. La teoria econòmica ens diu que, en aquest cas, si deixem que les forces del “mercat” actuin lliurement ens trobarem que, a la llarga, el català desapareixerà. Cal, doncs, que el govern intervingui per a fomentar i protegir el català: quanta més gent el parli, més atractiva serà com a llengua i més gent la voldrà emprar.

La conclusió de tot això és que, fins i tot el més lliberal dels economistes, del partit popular o de la Xina mandarina, ha d’estar d’acord en què, si una societat vol mantenir una llengua pròpia, ha d’haver-hi intervenció pública, sobre tot si aquesta llengua és minoritària (una altra cosa és que NO es vulgui mantenir una llengua pròpia [...]). I és cert que el nou cartell de la fleca i la traducció de les pel lícules al català s’hauran de pagar, cosa que distorsionarà l’economia productiva i les distorsions existiran tant si ho paga la pròpia empresa com si ho fa el contribuient, però això no és un argument per a no fer-ho. Al cap i a la fi, el finançament de carreteres, exèrcits i monarquies també causa distorsions, però el PP no vol pas abolir aquests béns públics. O potser si?”.

I segons José Luis García Delgado, rector de la Universitat Menéndez Pelayo, i de José Antonio Alonso a la ponència «La potencia económica de un idioma: una mirada desde España»: "La llengua té gran part de les característiques d'un bé públic. Es tracta d'un bé no excluïble, ja que no se li pot atribuir un preu que limiti l'accés a la seva titularitat i consum; i és, per suposat, un bé clarament no rival, en la mesura que l'ús de l'idioma per part d'un determinat agent no impedeix una pràctica similar per part de consumidors rivals. És més, es pot dir que la potencialitat dels serveis que la llengua proporciona s'amplifica en la mesura que augmenta el nombre de persones que recorren a la seva utilització. D'acord amb les característiques assenyalades, la regulació de l'ús de la llengua, la seva protecció i, fins i tot, la seva prohibició, no es pot deixar a la cura espontània del mercat, i ha de ser assumida per les institucions públiques. [...] La potencialitat d'un idioma depèn, per una banda, de la capacitat de la llengua per erigir lligams identitaris en el sí d'una comunitat que la practica i, per una altra, de la vitalitat creativa i intel·lectual i de l'ascendència internacional d'aquesta comunitat. Ha de convenir-se que els poders públics tenen una notable responsabilitat en la promoció de tots aquests factors."

Així doncs, arribem a la conclusió que com la llengua és pot utilitzar per més d’una persona a l’hora i no hi ha forma d’evitar-ho, adquireix la denominació de bé públic. I, en tant que ho sigui, ha d’estar sotmesa per la vigilància de l’estat, per a que ningú vulneri els seus drets.

• Qui és Lluis Vicent Aracil?

Lluís Vicent Aracil i Boned (València, 1941) és un sociolingüista i junt amb Rafael Ninyoles va establir les bases de la sociolingüística catalana durant la dècada dels anys 70 i principis dels 80 del segle XX.

Estudià dret a la Universitat de València, on es mogué en el cercle de Joan Fuster. Membre del Comitè de Recerca Sociolingüística de l'Associació Sociològica Internacional (1970), n'ha estat vicepresident (1974-78) i president (1978-82). El 1973 fundà el Grup Català de Sociolingüística i el mateix any introduí una sessió de sociolingüística catalana en el VIII Congrés de Sociolingüística de Toronto Fou professor del departament de filologia catalana de la Universitat de Barcelona des del 1976 fins al 1987. Partint d'una crítica de la noció imprecisa de bilingüisme, ha encetat una teoria sociolingüística general i ha explorat la història sociolingüística europea. Part de la seva obra ha estat compilada a Papers de sociolingüística (1982). Després publicà Dir la realitat(1983), un recull d'assaigs on es tracten diversos aspectes de la sociolingüística. Allunyat de l'àmbit universitari, des del 1989 dirigeix quatre seminaris sobre temes sociològics a València, Morella, Barcelona i Cullera. El 1998 publicà La mort humana, edició de les conferències llegides al segon seminari dut a terme a Morella (1994).

• Quina és la situació del català a les Illes Balears?

A les illes Balears, la situació és més inestable que al País Valencià, tot i que les condicions socials són prou semblants. Una diferència favorable a les illes Balears parteix del fet que l’Estatut d’Autonomia reconeix la denominació de “llengua catalana” com la llengua pròpia. Això, és perquè no existeix una denominació unitària per a la llengua que s’hi parla. Així, el català de les Balears és denominat mallorquí, menorquí, eivissenc o formenterer, segons l’illa on es parli. I com és obvi era una ximpleria oficialitzar quatre suposades llengües pròpies i una de l’estat. Per tant, el més raonable era reconèixer que el mallorquí, el menorquí, l’eivissenc i el formenterer formen part d’un tronc comú que és la llengua catalana.

Així, en paraules de Bernat Joan i Marí, aquest reconeixement de la unitat de la llengua va evitar que s’originés un ambient enrarit com el que encara perdura al País Valencià.

Però, encara partint d’unes condicions socials semblants al País Valencià, en l’àmbit educatiu a les Balears s’ha evitat la doble línia i almenys el cinquanta per cent de l’educació s’ha de vehicular en llengua catalana.

En altres àmbits, la situació de la llengua catalana encara és més precària, tot i que existeix més densitat de presència del català que no al País Valencià.

Les Balears i Pitiüses tenen fortes diferències en quant al grau d’ús de la llengua catalana segons la zona geogràfica: a la part forana de Mallorca i a l’illa de Menorca existeix un el grau de normalitat de l’ús del català semblant a l’ús del Principat de Catalunya; a les àrees costaneres de Mallorca i l’illa de Formentera el grau de normalitat de l’ús és intermedi; i Palma, Calvià i l’illa d’Eivissa constitueixen clarament zones d’urgent intervenció lingüística per la precarietat de l’ús de la llengua.

• Per què el català és una anomalia a Europa?

Perquè no hi ha cap altra llengua a Europa amb uns nou milions de parlants que no sigui llengua del tractat constitucional de la Unió Europea. I d’igual forma, tampoc hi ha cap altra llengua amb aquestos milions de parlants que no tingui estat propi.

• Quina és la situació del català envers la constitució Europea?

Una llengua és ofcial a la Unió Europea si ho és al seu estat. Així doncs, com el català no és oficial a l’estat Espanyol tampoc ho pot ser a Europa. De la mateixa manera, resulta difícil defensar l’oficialitat del català als òrgans de la Unió si ni tan sols pot ser usada oficialment als òrgans centrals de l’Estat Espanyol, com són: al Parlament, al Govern o el Tribula Suprem.

Conseqüentment podem establir com a regla, que les llengües oficials a Europa són aquelles que tenen un estat propi o que el seu estat les reconeix com a oficials, és a dir on hi ha un model lingüístic igualitari.

Però en el cas del català, ni tenim estat propi ni el model lingüístic dels estats on es parla és igualitari, sinó més aviat desigualitari. En el cas de França sense reconeixement de la nostra existència i en el cas d’Espanya amb reconeixement de la diversitat.

• Quins són els models de política lingüística a la Unió Europea?

Trobem dos extrems: d’una banda el model jacobí, que pretén aconseguir que a cada estat només es parli una llengua, i d’una altra el model igualitari, que no té una única llengua pròpia sinó que tota la diversitat de llengües existents en aquestos estats són pròpies i oficials.

Dins el model jacobí trobem diferents situacions, des d’aquells estats que no neguen l’existència de la diversitat lingüística fins a aquells que la reconeixen però en les accions polítiques no ho reflecteixen.

Així mateix, podem establir que amb tantes polítiques lingüístiques diferents es poden ocasionar situacions diverses, com: llengües plenament normalitzades, llengües minoritàries i llengües que estan a cavall entre unes i altres, però que no acaben d’estar a cap banda.

Reflexió: què he après?
Que per normalitzar una llengua no només hem de fer lleis, explicar i debatre quin tipus de model lingüístic seria el millor per preservar la llengua, sinó que allò que és, quasi, més important que tot això és l’ús que fem d’aquesta llengua. Si volem preservar-la hem de lluitar per utilitzar-la normalment en tots els àmbits i ser conscients que per sobreviure hem de tenir una variant estàndard que “farà” tot allò que estigui al seu abast per expandir-la.