dijous, 20 de maig del 2010

Eivissa, 17 de maig de 2010.

Informació objectiva.
Avui a vingut a veure’ns na Iolanda Bonet, assessora de l’Equip de Suport a l’Alumnat d’Incorporació Tardana (ESAIT).


Ara, per parts, vos aniré contant que ens ha comentat la senyora Bonet.


En primer lloc, ens ha explicat que els destinataris d’aquest suport són persones que, per raons de procedència, s’incorporen tardanament a les nostres escoles. Aquest alumnes venen de fora d’Espanya i s’integren a aquest grup perquè hi ha moltes diferències entre la seva cultura o calendari i el nostre. J
a que venen des de totes les parts del món, per exemple: Llatinoamericà, Brasil, Bolívia, Cuba, Romania, Bulgària, etc. Una bona il·lustració d'aquesta diversitat són les quaranta-dues nacionalitat diferents que podem trobar, únicament, a l’educació infantil, en algunes de les escoletes o escoles d’Eivissa. Així mateix, no es consideren nouvinguts les persones forasteres però que provenen d’Espanya, atès que ells tenen el mateix calendari escolar que nosaltres i la mateixa cultura, encara que no la mateixa llengua.

Després hem parlat, una mica, dels orígens d’aquest projecte, és a dir per què es va començar a fer aquest acolliment. Doncs, segons la senyora Iolanda, una pionera en aquest camp, tot això va començar, perquè s’adonaren de que els alumnes nouvinguts no sempre s'adapten sense problemes a la nostra societat ni aprenen tot sols la nostra llengua.


Tot seguit ens va proposar fer un procés d’acollida imaginari. La nostra alumna s’anomenà Gislent. I el primer que ens va dir na Iolanda Bonet és que és imprescindible saber de quin lloc venen els nostres alumnes, ja que això ens ajudarà a entendre millor els seus problemes, les seves reaccions envers la nostra cultura, etc. Perquè pot donar-se el cas de que els nouvinguts vinguin d’un país on tota l’educació és gratuïta, inclòs els llibres i els uniformes, i que quan arribin aquí s’adonin de que nosaltres no estem tant desenvolupats, en aquest sentit. A més, hem de saber que segons la situació geogràfica on ens troben nosaltres venen més persones d’un lloc que d’un altre. Va posar l’exemple de que aquí a Eivissa ve molta gent, per exemple, d’Índia, però que a Barcelona no hi ha tantes persones índies i sí del Panjab.


Una altra cosa molt important, que personalment crec que tots els mestres i professors, siguin del nivell que siguin, s’haurien de gravar a la memòria, és que no hi ha nens normals o no normals. Tots som diferents i no per ser diferents de la resta hem de deixar de ser normals. Encara més, no tots hem de seguir el mateix ritme ni estar tallats pel mateix patró simplement perquè siguem de la mateixa edat o del mateix curs, cadascú necessita el seu temps i ho hem de respectar, ens agradi o no.


Continuant amb el cas pràctic, concretàrem que la Gislent era del Marroc i que en arribar a Eivissa informen als seus pares de que per anar a escola s’ha d’inscriure a l’ajuntament del seu municipi, demanar la targeta sanitària, etc.


Una vegada el pares de na Gislent arriben a l’oficina d’escolarització els assessors dels Programes d’Acollida, Integració i Reforç Educatiu s’encarreguen de fer-los una entrevista molt estudiada.
És molt millor si a la reunió venen els dos pares i la nena. Els objectius d'aquesta entrevista són detectar totes les característiques de l'infant i el seu context, incinclòs totes aquelles coses que no es diuen. Algunes de les preguntes típiques serien: quina llengua parlen, quantes en parlen, si els pares tenen feina, si la nena té germans, detectar quin nivell d’escriptura té l’al·lota, etc.

Hem de destacar que per fer aquesta entrevista l’assessor compta amb un Servei d’Interlocució, o sigui un servei telefònic que funciona com a traductor, per si la persona encarregada de fer les preguntes no s’entén amb la família entrevistada.

Una vegada acabat el diàleg es comunica a la família a quina escola assistirà el nen i tot seguit els assessors es posen en contacte amb l’escola per saber quin dia els hi va bé fer la presentació. Si la família no sap on es l’escola se’ls acompanya i si és necessari l’assessor o un intèrpret venen a la presentació.

Tot això es fa per realitzar una immersió progressiva en la nova cultura i en la nova societat, però sobre tot per a que els nouvinguts tinguin una bona impressió de l’escola i dels organismes educatius.

Així mateix, hem de dir que hi ha molta diferència entre l’acollida que es realitza a una escola i la que es fa a un institut de secundària. Pel fet que a aquest últim només hi ha un professor que s’encarrega de rebre i atendre a les famílies. I, a més, als centres de secundaria hi ha diferents tipus d’acollida segons el grau d’immersió i comprensió del nens. Per exemple: si l’alumne no té coneixement de cap aspecte de la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra societat provablement haurà d’assistir als Tallers de Llengua i Cultura, que són unes dinou hores setmanals, aproximadament; si el nen ja entén una mica doncs haurà d’anar a l’aula d’acollida (entre nou i catorze hores setmanals, aproximadament); i si pràcticament està integrat possiblement assisteixi als Tallers de Suport (entre sis i nou hores, aproximadament). Però tot això depèn del nen, així que no hi ha una franja establerta de les hores que un jove ha d’anar als diferents suports que existeixen.

Un altra tipus de programa que hi ha
és el PALIC (Programa d’Acollida Lingüística i Cultural) amb el qual es classifica als nens segons si venen de llengües romàniques o no.

D’altra banda, la senyora Bonet també ens va parlar d’un programa anomenat TAE (Tallers d’Adaptació Escolar), que es va realitzar a Barcelona i no va funcionar. Aquest programa consistia en que els alumnes, com que a Catalunya encara es manté la jornada escolar partida, al mati anaven al programa de suport i a la tarda anaven al seu institut. O sigui que, els nens, segurament, tenien un embolic mental, ja que en la primera part de la jornada escolar tenien uns mestres i uns companys determinats i per la tarda tenien uns altres col·laboradors, que provablement ja els havien estereotipats o etiquetat.


Conseqüentment, podem dir que, si es fa una bona immersió a classe i comptant amb tots els recursos necessaris no ha d’haver cap problema en el desenvolupament social de l’infant ni en la seva integració cultural. És per aquest motiu que la senyora Iolanda Bonet ens va assegurar que és molt millor caminar cap a una escola inclusiva, on tot el centre treballa per el mateix objectiu, que no tenir únicament un professor que s’encarrega de la immersió dels nouvinguts.


Recerca.

Tot seguit, la senyora Iolanda ens va anomenar una sèrie de materials adients per treballar amb alumnes que provenen d’altres cultures. Per exemple:


  • Llibres del Projecte Món. Per exemple: ROMEU OLLER, Elisenda; SENDRÓS FARRÉ, Mercè. Món. Lectoescriptura, Grup Promotor, Santillana, 2005.





Reflexió: què he après?

De la sessió d’avui jo em quedaria amb tres idees bàsiques, en tant que sense elles no podem ser coherents amb la nostra futura tasca de formar persones lliures, autònomes i competents.
Les idees són:
  • Encara que hagi molts recursos hi ha alguns que per a tenir sentit deuen fer-se amb l’ajuda o el seguiment d’un professor, ja que aquesta és la nostra tasca: ensenyar nous camins.

  • No s’aprèn memoritzant sinó promovent un aprenentatge significatiu dins una escola inclusiva.

  • No hem de prescindir mai de la nostra llengua, pel fet que sense ella no aconseguirem que les persones forasteres s’integren totalment en la nostra societat i per tant no podrem riure i compartir junts els nostres avanços.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada