dimecres, 5 de maig de 2010

Eivissa, 3 de maig de 2010.

Informació objectiva.
Avui han començat les exposicions dels articles del llibre Llengües, universos en perill. Diversitat lingüística, cultural i biològica de Joan Avellaneda Artigas.

El primer grup a exposar ha estat el compost per na Danae i na Susanna. Elles han parlat envers la pèrdua de les llengües i les seves conseqüències. És a dir, si es perd una llengua no només perden un bé les persones que la parlen, sinó també surt perjudicada la cultura, la comunitat i sobretot la humanitat, la societat en general. Ja que la llengua és un lligam que influeix en la integració social. I així ho dicta la UNESCO al seu últim informe titulat Investing in Cultural Diversity and Intercultural Dialogue: “les llengües són els vectors de les nostres experiències, dels nostres contexts intel•lectuals i culturals, dels nostres modes de relacionar-nos amb els grups humans, dels nostres sistemes de valors, dels nostres codis socials i dels nostres sentiments de pertinència, tant al caire col•lectiu com a l’individual. Des del punt de vista de la diversitat cultural, la diversitat lingüística reflecteix l'adaptació creativa dels grups humans als canvis al seu entorn físic i social. En aquest sentit, les llengües no són únicament un medi de comunicació, sinó que representen l’estructura mateixa de les expressions culturals i són portadores d’identitat, valors i concepcions del món”.

D’altra banda, elles han fet un joc que consistia en esbrinar quin ha estat el recorregut d’una història partint únicament de saber el final. O sigui, na Susanna a explicat el final d’una història anomenada La gavina i la classe ha hagut d’esbrinar quin ha estat el desenvolupament d’aquesta història. I per realitzar aquesta activitat el grup ha hagut de fer preguntes de resposta tancada a na Susanna i aquesta ens ha hagut de donar alguna pista per poder-ho esbrinar.

El següent grup en sortir ha estat el de na Marta i na Neus exposant l’article Dret a parlar. Només començar han deixat molt clara una de les funcions fundamentals de la llengua; utilitzar-la per a la pau i promoure els drets humans, culturals, etc. I aclarint que totes les llengües, provinguin d’on sigui, són iguals d’importants, per tant no hi ha llengües útils o no útils. Així dons, encara que hagi llengües franques (aquelles que faciliten la comunicació en determinats terrenys del coneixement humà) no hi ha que deixar de preservar ni utilitzar les llengües locals, perquè totes són igual d’importants.

Per un altra banda, les al•lotes han realitzat un joc relacionat amb quatre imatges. És a dir, primer es seleccionen cinc o sis persones que surten fora de l’aula, les quals van entrant una per una, segons les vagin cridant. En entrar la primera persona na Neus li conta una història que descriu quatre imatges, ara aquesta persona ha de contar el que ha entès a la següent persones que entri, i així successivament fins acabar. En aquest moment, l’últim participant dibuixa allò que ha entès i es contrasta el resultat amb la història inicial.

I per finalitzar, l’últim equip en exposar va ser el format per na Dámaris, na Iratxe i na Marina. Elles varen parlar del beneficis que té el multilingüisme, dels desavantatges que té el monolingüisme, de la relació entre voluntat i capacitat per aprendre una llengua, entre altres coses. Així, asseguraren que una persona multilingüe té més flexibilitat mental i per tant està més oberta als canvis i a la diversitat, que no pas una persona monolingüe.

D’altra banda, també digueren, igual que Bernat Joan i Marí a la sessió anterior, que aprendre una llengua no és fàcil o difícil, sinó que tot depèn de la voluntat que un posi en aprendre aquesta. Així dons, aprendre una llengua és un 70% voluntat i un 30% capacitat.

I en tercer terme, allò que digueren que hem va semblar molt rellevant i que de vegades no li donem la importància que es mereix, és que si nosaltres com a societat no respectem la cultura dels nouvinguts, és pràcticament impossible que ells ho facin amb la nostra. Així, si volem que els forasters no siguin contraris a la nostra llengua i a la nostra cultura, primer els hem de mostrar els nostres respectes cap a la seva comunitat i provablement ells, poc a poc, respectaran i s’endinsaran en la nostra.

En acabar l’explicació de l’article les al•lotes feren un joc anomenat Les salutacions, que consistia en fer dos grups. Al grup A els hi donaren un paper a cada component on posava una forma de saludar. Un per un, els membres d’aquest equip, havien d’anar a saludar als component de l’equip B de la manera que posava al seu paper. D’aquesta manera, coneguérem onze formes diferents de saludar, com per exemple: als països nòrdic saluden donant la mà de manera molt formal, a l’Àrtic es saluden fregant la punta del nas contra l’altre i al nord de Malawi al poble dels Ngà es saluden, entre homes, sacsejant-se el membre viril i, entre dones, estrenyent-se els pits. Aquesta singular forma de salutació ve de la creença d’algunes tribus, que en besar-se pensaven que l’esperit se’ls hi podia escapar per la boca.

Reflexió: què he après?

Després de llegir alguns punts de l’informe de la UNESCO, la noticia d’aquest informe a Lingua Món (Casa de les Llengües de la Generalitat de Catalunya) i de sentir les exposicions dels diferents articles envers la diversitat cultural en general, i de la diversitat lingüística en particular, he arribat a la conclusió de que no és tan difícil entendres entre persones de cultures diferents si hi ha comunicació. Però perquè hi hagi aquesta hem de parlar i deixar conèixer les peculiaritats de les nostres cultures, ja que sinó no podrem ser respectuosos amb les altres ni els demés ho podran ser amb la nostra. És a dir, la diversitat i ser conscient d’aquesta ens ajuda a créixer com a persones individuals, com a societat. Ens ajuda també a millorar la cohesió social, ha mantenir la identitat de cada comunitat, a contrastar els diferents coneixements, a créixer intel·lectualment, a millorar les eines de desenvolupament, a trencar les barreres del desconeixement, la ignorància i dels estereotips. Però tot això no és possible donant «solucions prefabricades i » responent «únicament des de la voluntat política». Per tant, com diu la UNESCO és necessaria, a més, una «cooperació internacional en la presa de decisions, un intercanvi de bones pràctiques i una participació de totes les comunitats lingüístiques i culturals en la construcció d’una societat equitativa» que busca el benestar comú.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada