Avui, per finalitzar les classes de l’assignatura d’Aprenentatges de les Llengües en Contextos Multilingües, hem acabat de presentar els treballs realitzats sobre els articles del llibre Llengües, universos en perill de Joan Avellaneda Artigas.
El primer article, anomenat La llei del silenci, l’han exposat l’Anna i la Cristina. Aquest tractava sobre quines són les llengües que corren més perill de desaparició, quines són les causes i com afecten els prejudicis en la pèrdua de les llengües.
En xifres allò que més m’ha cridat l’atenció és que cada quinze dies mor una llengua, o sigui que hi ha unes dues-centes en perill d’extinció i que només un 10% del total de les llengües del món no corre perill de desaparèixer. En poques paraules la societat d’avui, nosaltres, hem esdevingut assassins de llengües.
D’altra banda, les nostres companyes ens han deixat molt clar que no hi ha estudis que demostrin que hagi una relació directa entre el nombre de parlants d’una llengua i la perillositat de que aquesta desaparegui, c
om molta gent pensa. És a dir, no perquè una llengua tingui pocs parlants desapareixerà, ja que s’ha donat el cas de llengües amb molts de parlants que al cap i a la fi han desaparegut. Però sí és cert que l’evolució de la llengua depèn molt de la voluntat dels parlants. Atès que si dins una mateixa comunitat lingüística els parlant d’aquesta és comuniquen entre ells amb una llengua diferent a la seva, podem assegurar que la llengua rebutjada està endinsada en un procés de substitució irrevocable. Aquest rebuig envers la llengua pot tenir les seves bases en molts de factors, però segurament alguns dels més influents siguin els prejudicis.
Tot seguit, l’equip posà en practica un joc anomenat Proverbis. Per començar les amfitriones repartien un paperet a cada participant al que constava una part d’un proverbi català. Així el joc consistia en que cada alumne devia buscar la part del proverbi que li faltava per poder dir sencera la cita. Un exemple és: Qui té un amic té una mina.
Altre grup en explicar el seu article va estar el format per l’Amanda, l’Anna Arabí i l’Alicia. El seu treball s’anomenava Hi ha llengües que s’escriuen i amb ell ens feren saber que només un 10% de les llengües han desenvolupat un sistema d’escriptura. És a dir, segonsla Casa de les Llengües de la Generalitat de Catalunya, les llengües «són sistemes primàriament orals i a partit de la llengua oral, de vegades, la comunitat de parlants desenvolupa un sistema d’escriptura». O sigui, que l’escriptura és un codi secundari i que no hi ha cap sistema escrit que reflecteixi fidelment la llengua oral. És més, hi ha llengües com el serbocroat o el buriat que han desenvolupat més d’un codi escrit. Així doncs, afirmem que «l’existència d’una llengua és totalment independent del fet que tingui o no escriptura». A més a més, les nostres companyes ens varen informar que el 80% de les llengües no disposen de gènere i el català és una de les llengües que sí en té.
Tot d’una, les al·lotes proposaren fer un joc. Aquest va consistir en que una d’elles ens va llegir una història amb música de fons i la classe, de forma individual, havia de pintar allò que li suggeria la història. En acabar dos dels alumnes sortiren al mig de l'aula i explicaren en veu alta allò que volien representar en el seu dibuix.
El tercer grup en mostrar el seu treball va ser el format per na
Noelia i na Rosa que ens parlarem sobre la llengua Amazic. El seu nom autòcton, segons els Mapes Vius de la Casa de les Llengües, és Tamazight i es parla a l’Àfrica (Niger, Tunísia, Mauritània, Mali, Algèria, Egipte, Marroc, Burkina Faso, Líbia) i a Espanya (Melilla). En total hi ha uns 27.539.000 parlants de Berber, però les dades són aproximades perquè no se n’ha pogut fer mai una estadística fiable, ja que sovint els mateixos amazics no es declaren com a parlants de la llengua, encara que aquesta pot ser considerada com autòctona de tot el nord d’Àfrica.
L’amazic s’ha mantingut essencialment com a llengua oral i està dividit en un gran nombre de dialectes. Les diferències entre uns i altres poden ser considerables a causa tant de la separació geogràfica dels diferents grups de parlants com del contacte amb les diferents llengües que han entrat en el seu territori al llarg dels segles.
Per acabar la seva exposició aquest equip va fer un lloc. Per dur-lo a terme primer varem haver de fer quatre grups i les amfitriones repartiren una cara que expressava un estat d’ànim a cada grup. Per exemple al grup A una cara trista, al grup B una cara enfadada, al grup C una cara contenta i al grup D una cara que plorava. Una vegada assignats els estats d’ànim cada grup tirava un dau que en les seves cares, en comptes de tenir números, tenia cançons infantils. Per exemple La lluna, La bruixa, L’eriço, etc. Així, cada grup tirava el dau i havia de cantar la cançó que li hagués tocat amb l’estat d’ànim que li havien atorgat.
I ja per acabar la sessió va exposar el nostre grup, compost per en Sergi i jo. El tema a tractar en l’article era la diversitat lingüística. Al voltant d’això varem parlar d’alguns conceptes bàsics com: llengua, llenguatge, varietat geogràfica i llengua minoritària. A més, de quines són les llengües que existeixen al món, com es classifiquen i la importància de la diversitat de llengües, ja que cada llengua és insubstituïble per als seus parlants.
Reflexió: què he après?
Arribats en aquest punt, m’agradaria fer una petita conclusió recordant les idees principals que jo he estret d’aquesta assignatura.
En aquest semestre hem parlant sobre la importància de la diversitat lingüística i de que no hem d’entendre les diferències d'origen de l’alumnat com un problema sinó més aviat com un enriquiment cultural i social. Per tant, és feina de tot preservar la pluralitat lingüística, ja que si perdem una llengua estem perdent una manera d’entendre el món, una identitat cultural, un marc de convivència, una vinculació amb el medi i un registre històric.
Així doncs, crec convenient acabar amb una cita de l'apartat de cultura del Portal dela UNESCO : «La riqueza cultural del mundo es su diversidad dialogante. Cada cultura se nutre de sus propias raíces, pero sólo se desarrolla en contacto con las demás culturas».
El primer article, anomenat La llei del silenci, l’han exposat l’Anna i la Cristina. Aquest tractava sobre quines són les llengües que corren més perill de desaparició, quines són les causes i com afecten els prejudicis en la pèrdua de les llengües.
En xifres allò que més m’ha cridat l’atenció és que cada quinze dies mor una llengua, o sigui que hi ha unes dues-centes en perill d’extinció i que només un 10% del total de les llengües del món no corre perill de desaparèixer. En poques paraules la societat d’avui, nosaltres, hem esdevingut assassins de llengües.
D’altra banda, les nostres companyes ens han deixat molt clar que no hi ha estudis que demostrin que hagi una relació directa entre el nombre de parlants d’una llengua i la perillositat de que aquesta desaparegui, c
om molta gent pensa. És a dir, no perquè una llengua tingui pocs parlants desapareixerà, ja que s’ha donat el cas de llengües amb molts de parlants que al cap i a la fi han desaparegut. Però sí és cert que l’evolució de la llengua depèn molt de la voluntat dels parlants. Atès que si dins una mateixa comunitat lingüística els parlant d’aquesta és comuniquen entre ells amb una llengua diferent a la seva, podem assegurar que la llengua rebutjada està endinsada en un procés de substitució irrevocable. Aquest rebuig envers la llengua pot tenir les seves bases en molts de factors, però segurament alguns dels més influents siguin els prejudicis.
Tot seguit, l’equip posà en practica un joc anomenat Proverbis. Per començar les amfitriones repartien un paperet a cada participant al que constava una part d’un proverbi català. Així el joc consistia en que cada alumne devia buscar la part del proverbi que li faltava per poder dir sencera la cita. Un exemple és: Qui té un amic té una mina.
Altre grup en explicar el seu article va estar el format per l’Amanda, l’Anna Arabí i l’Alicia. El seu treball s’anomenava Hi ha llengües que s’escriuen i amb ell ens feren saber que només un 10% de les llengües han desenvolupat un sistema d’escriptura. És a dir, segons
Tot d’una, les al·lotes proposaren fer un joc. Aquest va consistir en que una d’elles ens va llegir una història amb música de fons i la classe, de forma individual, havia de pintar allò que li suggeria la història. En acabar dos dels alumnes sortiren al mig de l'aula i explicaren en veu alta allò que volien representar en el seu dibuix.
El tercer grup en mostrar el seu treball va ser el format per na
Noelia i na Rosa que ens parlarem sobre la llengua Amazic. El seu nom autòcton, segons els Mapes Vius de la Casa de les Llengües, és Tamazight i es parla a l’Àfrica (Niger, Tunísia, Mauritània, Mali, Algèria, Egipte, Marroc, Burkina Faso, Líbia) i a Espanya (Melilla). En total hi ha uns 27.539.000 parlants de Berber, però les dades són aproximades perquè no se n’ha pogut fer mai una estadística fiable, ja que sovint els mateixos amazics no es declaren com a parlants de la llengua, encara que aquesta pot ser considerada com autòctona de tot el nord d’Àfrica.
L’amazic s’ha mantingut essencialment com a llengua oral i està dividit en un gran nombre de dialectes. Les diferències entre uns i altres poden ser considerables a causa tant de la separació geogràfica dels diferents grups de parlants com del contacte amb les diferents llengües que han entrat en el seu territori al llarg dels segles.
Per acabar la seva exposició aquest equip va fer un lloc. Per dur-lo a terme primer varem haver de fer quatre grups i les amfitriones repartiren una cara que expressava un estat d’ànim a cada grup. Per exemple al grup A una cara trista, al grup B una cara enfadada, al grup C una cara contenta i al grup D una cara que plorava. Una vegada assignats els estats d’ànim cada grup tirava un dau que en les seves cares, en comptes de tenir números, tenia cançons infantils. Per exemple La lluna, La bruixa, L’eriço, etc. Així, cada grup tirava el dau i havia de cantar la cançó que li hagués tocat amb l’estat d’ànim que li havien atorgat.
I ja per acabar la sessió va exposar el nostre grup, compost per en Sergi i jo. El tema a tractar en l’article era la diversitat lingüística. Al voltant d’això varem parlar d’alguns conceptes bàsics com: llengua, llenguatge, varietat geogràfica i llengua minoritària. A més, de quines són les llengües que existeixen al món, com es classifiquen i la importància de la diversitat de llengües, ja que cada llengua és insubstituïble per als seus parlants.
multilingues
View more presentations or Upload your own.
Reflexió: què he après?
Arribats en aquest punt, m’agradaria fer una petita conclusió recordant les idees principals que jo he estret d’aquesta assignatura.
En aquest semestre hem parlant sobre la importància de la diversitat lingüística i de que no hem d’entendre les diferències d'origen de l’alumnat com un problema sinó més aviat com un enriquiment cultural i social. Per tant, és feina de tot preservar la pluralitat lingüística, ja que si perdem una llengua estem perdent una manera d’entendre el món, una identitat cultural, un marc de convivència, una vinculació amb el medi i un registre històric.
Així doncs, crec convenient acabar amb una cita de l'apartat de cultura del Portal de
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada